Arxiu d'etiquetes: Michael Balint

Neri Daurella, psicoanalista: “Sempre he pensat que la veritat no es troba en una sola disciplina”

Michael Balint és prou conegut al món anglosaxó, però potser poc difós al nostre país. Neri Daurella, psicòloga i psicoanalista membre de la SEP-IPA  i de l’IARPP, és una de les introductores dels Grups Balint a Catalunya. Acaba de publicar Falla básica y relación terapéutica. La aportación de Michael Balint a la concepción relacional del Psicoanálisis, motiu més que suficient per entrevistar-la per a La Casa de  la Paraula.

Entrevista realitzada per Magne Fdez-Marban.

 neri

Inicialment, Balint es dirigeix als metges. Per a ell, què caracteritza la tasca d’un metge?

Segons Balint el metge és una persona que es troba amb els pacients quan aquests manifesten alguna simptomatologia derivada de la seva falla bàsica. El metge es troba en una situació privilegiada, no per curar la falla bàsica, sinó per evitar que passi a convertir-se en una malaltia organitzada. Si fa un abordatge exclusivament centrat en el somàtic, objectiu i distanciat, no ajuda gaire al pacient i pot contribuir a cronificar la malaltia.

En el vostre llibre expliqueu que vàreu conèixer Balint a través de Francesc Gomà que era catedràtic de filosofia a la Universitat de Barcelona. Com va ser aquest contacte poc habitual?

Vaig llicenciar-me en Filosofia en primer lloc, i després en Psicologia. Parlem dels anys 60, ni tan sols existia la llicenciatura en Psicologia. Més tard vaig fer l’especialitat de psicologia clínica a l’escola vinculada a la Facultat de Medicina de Barcelona, i després em van oferir donar classes de psicologia mèdica als alumnes de segon curs de Medicina. Quan em vaig decidir a fer la tesi de llicenciatura, vaig pensar en un dels dos professors que més m’havien agradat durant la carrera de Filosofia i Lletres: Un d’ells era José Maria Valverde,  però quan el règim va expulsar Aranguren de la seva càtedra d’Ètica a Madrid,  en Valverde, el nostre catedràtic d’Ètica, va decidir deixar la universitat després de dir aquella famosa frase de nulla estetica sine etica. L’altre era  Francesc Gomà, del que coneixia el seu interès per la psicologia i la psicoanàlisi (fins i tot havia escrit un llibret de divulgació, Conocer a Freud) i pensava que em podia recomanar un tema que combinés els meus interessos: donar classes a la Facultat de Medicina i la psicoanàlisi amb un tema que fos presentable a filosofia, llavors ell em va dir que Balint combinava aquests aspectes.  És interessant que me n’informés una persona aliena al mon professional de la psicoanàlisi. A l’Institut de Psicoanàlisi no es parlava gaire de Balint, ni de Ferenczi, ni de la escola hongaresa de psicoanàlisi. Va ser  un filòsof culte i interessat per la psicoanàlisi el que me’ls va fer  conèixer.

I quin efecte us va provocar la lectura de Balint?

Va ser tot un descobriment per mi. La vida de Balint em va semblar la història d’un supervivent en èpoques molt i molt difícils, que va trobar el seu camí sense fer cap trencadissa ni perdre la seva visió de com han de ser les coses. I aquesta característica de ser un supervivent en el bon sentit de la paraula, no dels supervivents que fan coses indignes, sinó dels que segueixen el seu camí i conserven allò que en el seu temps no pot ser acceptat, convençuts de que més endavant serà reconegut, tal com  ha passat amb el cas de Sandor Ferenczi.

Quina importància creieu que té Sandor Ferenczi a la història del pensament psicoanalític?

Ferenzci es com el pare de la psicoanàlisi moderna, però va passar un fenòmen que ens hauria de fer pensar i es que entre 1933 i 1985, quan es publica el seu diari clínic i la correspondència amb Freud, és un personatge ignorat als instituts de formació de psicoanàlisi. Mal vist perquè en Jones a la seva biografia de Freud dóna a entendre que és pràcticament psicòtic, seguint una manera de fer que Erich Fromm criticava en el món psicoanalític: desqualificar el dissident amb l’argument de que estava malament del cap, igual que durant l’època estalinista als que no marcaven el pas se’ls hi deia traïdors. Aquí no són traïdors, són bojos. Balint manté l’interès per Ferenczi quan ningú no ho feia. Va ser una persona molt fidel a les seves conviccions  i va transmetre el llegat de Ferenczi per a les generacions següents.

A Falla básica y relación terapéutica mencioneu el text de Ferenczi anomenat La confusió de llengües entre l’adult i el nen on parla del trauma d’una manera molt diferent a Freud. Creieu que es una diferència substancial?

Crec que entre Ferenczi i Freud es va donar un gran malentès. Quan Ferenczi escriu La confusió de llengües Freud mira d´impedir que el presenti al congrés de Wiesbaden perquè ho entén com un retrocés, un negar la importància de la fantasia, de l’Èdip, etc. Freud no va poder veure que en realitat era una ampliació del concepte de trauma, perquè ja no era com en els temps en que Freud pensava que les histèriques explicaven literalment el que havia passat. Per Ferenczi  el trauma apareix quan els pares no es fan càrrec del que realment necessita un nen i imposen les seves necessitats i les seves passions, podríem dir sobre uns nens que estan a mig fer i que necessiten una atenció curosa per part dels pares. Freud en canvi va considerar-ho un retrocés perquè va pensar que s’eliminaria la importància del paper de la fantasia.  El trauma es un fenòmen en dues fases: primer el nen rep una estimulació excessiva o insuficient; i en una segona fase, es produeix el desmentit: quan el nen va a buscar consol, sigui al mateix adult que li ha provocat el trauma, o a un altre, i l’adult minimitza la seva percepció, li fa “llum de gas”.  La conseqüència més important del trauma es que fa dubtar al nen sobre les seves pròpies percepcions. Quan aquest nen creix i acudeix al psicoanalista, aquest  ha de tenir tot això molt present i pensar que també pot retraumatitzar si imposa interpretacions massa intrusives, si no deixa que vagi descobrint el seu món intern, en bona mida inconscient,  a un ritme que pugui pair.

Llavors, la diferència entre psicoanàlisi freudià i psicoanàlisi relacional quina seria?

La psicoanàlisi relacional actual, que té els seus orígens en Sandor Ferenczi, dona més importància  a la experiència de la relació pacient-analista o analitzant-analista, el clima en el que es dona aquesta relació, que dona la seguretat al pacient de que pot anar confiant una mica més en el que vingui de l’altre per poder-se obrir, que no pas l’exactitud del contingut de les interpretacions. Una anàlisi on els aspectes intel·lectuals no tenen tant de pes com els afectius i que  permet que el pacient faci un altre tipus d’experiència, diferent de la que va viure a la seva infància.  Per resumir, allò que Franz Alexander, el qual també era hongarès, anomenava “experiència emocional correctiva”. Més tard, un psicoanalista relacional actual, Philip Bromberg, que cito cap al final del llibre,  diu que el que tenen en comú els psicoanalistes relacionals es “la convicció de que el procés d’ampliar l’experiència de si mateix d’un pacient no es basa en veritats establertes sinó en la realitat de dos éssers humans co-creant el que fan junts amb una capacitat d’espontaneïtat cada cop més gran”

 Vàreu estudiar filosofia, que us va portar a interessar-vos per la psicoanàlisi?

Perquè jo també vaig fer un procés: al començament mirava  d’entendre el món intel·lectualment, fent filosofia pura, i després vaig veure que amb això no solucionava les meves dificultats i per tant havia d’anar a buscar ajuda personal. O sigui que vaig començar a psicoanalitzar-me per raons personals. No vaig arribar directament a l’anàlisi, sinó després de passar per una experiència molt impactant a l’Escola de Psicologia Clínica, a l’Hospital Clínic (com un PIR actual). Allà vaig presenciar com es tractava als pacients cap als anys 70. Vaig fer les pràctiques al Servei de Psicofisiologia de l’Hospital Clínic. Allà l’abordatge era molt conductista, un enfoc que anava directament a modificar  les conductes  sense tenir en compte el conjunt de la persona, amb pautes de manual. Per exemple, en qüestions relatives a la sexualitat, vaig veure com s’aplicaven tècniques  aversives amb la pretensió de “canviar el gust” als homosexuals que ho demanaven, o  tècniques Master i Johnson en els casos de disfuncions sexuals. Durant les pràctiques ens ensenyaven a aplicar tècniques de condicionament per a homosexuals que consistien en mostrar-los-hi  fotos d´homes desputllats i al mateix temps fer-lis rebre descàrregues de corrent faràdiques, que desapareixien quan se’ls hi mostraven fotos de dones.  Jo era molt critica i al mateix temps veia que en els altres psicòlegs en pràctiques es donava  una mena de conformitat tipus Milgram. La sort va ser que un psicoanalista, Luis Feduchi, va oferir un espai de reflexió pels psiquiatres i psicòlegs del Clínic, que ara diria que  era com un espai Balint, on podies comentar si tenies dificultats amb els pacients. Jo li vaig comentar que allò no em convencia, i ell va demanar-me que em deia el cap de la unitat, quan fallaven les tècniques que ens havien ensenyat. “doncs que fem una mica de psicoteràpia”, i que vol dir això? doncs escoltar al pacient i donar-li alguns consells de sentit comú. Llavors ell em va dir que hi havia llocs on es preparava als professionals  per fer psicoteràpia  i em va explicar que existia la formació de psicoanalista. Recordo que em va dir: “Es com si el cap del Servei us digues: aquest pacient necessita cirurgia cardíaca: feu-la vosaltres mateixos sense formació, sense eines, sense ajuda.”

Ja havíeu començat la vostra anàlisi?

Vaig fer una primera anàlisi per temes personals sense intenció de formar-me com a psicoanalista, i més tard vaig decidir formar-me. La meva primera experiència d’anàlisi personal va ser amb una psicoanalista argentina. Als tres anys d’anàlisi ella va tornar al seu país. Vaig anar treballar al  Centre d´Higiene Mental de Les Corts amb la doctora Roser Pérez Simó, que va tenir el mèrit d´acceptar-me, tot i tenir una formació molt diferent a la seva, perquè li va interessar la meva manera de veure les coses. Li estic agraïda perqué era molt oberta en aquest sentit, de refiar-se més de la seva percepció de la persona que de quina escola procedia.

Llavors, vàreu començar l’anàlisi didàctica?

Al marxar la meva analista, vaig decidir fer una segona anàlisi,  ja a l’Institut de Psicoanàlisi, amb intenció de fer una formació acreditada per la IPA. La segona anàlisi va ser didàctica. A nivell personal, totes dues anàlisis van ser experiències molt enriquidores. Arribo a la institució psicoanalítica en una posició molt més crítica de com acostumen a arribar els professionals joves,  perquè ja tenia aquesta història prèvia de fer filosofia, passar per l’Hospital Clínic, treballar al Centre de Les Corts … No tenia gaire idealitzada la psicoanàlisi,  més aviat tenia por perquè havia sentit moltes critiques a la psicoanàlisi, a la IPA, etc., però havia viscut una bona experiència amb el Luis Feduchi i amb la meva primera analista, tots dos membres de la IPA.  El fet d´haver estudiat  Balint a fons, a més a més, em va permetre posar les coses en perspectiva. Ell havia viscut molts conflictes dins el món psicoanalític:  el malentès Ferenczi-Freud, les expulsions de Jung i Adler, i a l’arribar a Londres, la denigració de Ferenczi a càrrec d´Ernest Jones, les lluites entre els partidaris d’Anna Freud i de Melanie Klein en el si de la Societat Britànica, que es van reconduir via les famoses Controversial Discussions en els anys 40. Balint va adoptar una posició independent (com Winnicott, Fairbairn i Bowlby, entre altres) però no va marxar mai de  la Societat Britànica, i el darrer any de la seva vida fins i tot va ser-ne president.  Però els dos artícles més crítics que he llegit  sobre la formació dintre de la societat son d’ell. És molt crític, però fa la crítica des de dintre i jo potser m’identifico bastant amb aquest estil, de fer la crítica des de dintre.

I desprès de la vostra estada al Centre d´Higiene Mental de Les Corts que vàreu fer?

Havia de compatibilitzar masses àrees, i vaig preferir mantenir la docència a la Facultat de Medicina, i em vaig dedicar finalment a la consulta privada, fent psicoanàlisi i psicoteràpia, a la pública fent grups Balint i la part d’ensenyament la faig al Màster de Psicoteràpia psicoanalítica a la Vidal i Barraquer. He preferit fer docència fora de la Societat de Psicoanàlisi. Sóc membre associat  de la Societat, però no didacta. No m’agrada entrar en aquest sistema, i actualment som bastants els qui creiem que s’hauria d’eliminar la categoria de didàctic perquè no és gaire compatible amb la llibertat de pensament que promou la psicoanàlisi.

Com vàreu començar a donar classes a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona?

Quan vaig fer practiques al Clínic em van oferir la classe de psicologia mèdica a Medicina, en aquell moment pensaven que no era tan critica. Durant 28 anys he sigut professora associada a la Facultat, però mai he tingut plaça titular, per tant cada dos anys em renovaven el contracte. I si els hi hagués molestat tant m’haguessin tret, però potser m’identifico amb aquest Balint supervivent que permet dir el que un pensa de manera que l’altre ho pot encaixar, sense que ho visqui com una topada frontal. Perquè jo sempre he pensat que la veritat no es troba en una sola disciplina. Per entendre les coses està molt be estar informat del que es pensa en diversos llocs, i encara que jo vaig ser crítica amb el conductisme experimental, les neurociències sempre m’han interessat, igual que buscar els punts de contacte per aprendre. Al cap i a la fi,  Freud ja deia que les pulsions eren la seva mitologia i  no estava en contra dels progressos de la neurociència.  Jo he estat sempre amb una orella a cada banda i l’any 1987 vaig traduir i vaig fer el pròleg d’un llibre d’Erdelyi, El psicoanàlisis: la psicología cognitiva de Freud.  En aquest pròleg deia que en el món de la psicologia ens trobàvem amb dues corrents enfrontades: el món de la psicoanàlisi i el món del conductisme radical. Però  ara, els conductistes passen a ser cognitivistes i els psicoanalistes que es preocupaven molt més del món intern i no tant de la interacció passen a preocupar-se més per  la influència del món extern en tant es preocupen pel trauma. Són dos continents que comencen a moure’s en una direcció que més aviat els acosta que no pas els allunya i Erdelyi diu: si diem coses que ja les deia en Freud, ho hauríem de reconèixer i no seguir en una batalla. I això em va induir a traduir el llibre.

El vostre interès pels supervivents té a veure amb la història familiar?

Potser per la història familiar i per l’època en que he nascut. Jo vaig nèixer just la setmana que van llençar la bomba d’Hiroshima, al final de la 2ª guerra mundial, 6 anys després del final de la nostra guerra civil. Sempre m’ha interessat molt la història dels que viuen èpoques convulses i malgrat tot troben el seu camí en ambients difícils.

Vàreu donar classes a l’Hospital Clínic de Barcelona durant  28 anys

I vaig aconseguir impartir  una assignatura optativa de tercer curs que es deia “Introducció a la psicoanàlisi”, durant vuit anys.  Quan vaig deixar-ho ja no ha tingut continuïtat. Em van anar renovant el contracte cada dos anys malgrat saber que ja no era dels seus, perquè donava una visió de les diferències entre conductistes i psicoanalistes  dintre d´un context,  gairebé com un exemple més de la conducta humana. Recordo que feia servir aquest exemple: “Si veiem una persona amb una carta a la ma que travessa el carrer quan el semàfor es posa verd,  com podem explicar aquesta conducta? Un  neuròleg dirà que és deguda a unes descarregues neuronals, i és cert; un conductista, que aquesta persona ha fet un procés de condicionament gràcies al qual per ella el canvi de vermell a verd ha arribat a ser un estímul discriminatiu, i també és cert; un cognitivista dirà que camina perquè porta una carta i la vol llençar a la bústia, parlarà de les motivacions conscients i també és cert; un psicoanalista es fixarà en que,  en lloc de caminar cap a la bústia ho fa en contra direcció i s’interessarà per comprendre les motivacions inconscients que determinen aquest acte mancat, i també és cert que poden trobar-se. Algú té mes raó que l’altre a l’hora d’explicar el conjunt? No, cadascú ho fa des de la seva perspectiva.

Però, una d’aquestes perspectives mana sobre les altres?

No, la conducta humana és complexa, cal tenir presents els diferents nivells i la psicoanàlisi, en tot cas, m’ajuda a mantenir aquesta perspectiva de conjunt. Però sense perdre de vista allò que diuen els altres, per no estar en una posició d’omnisciència.

Les vostres classes quina mena de reacció trobaven en els alumnes?

Crec que provocava interès per interrogar-se sobre la manera de fer amb els pacients. A segon feia psicologia mèdica i a tercer psicoanàlisi. A tercer no volia més de quaranta alumnes i  sempre estava ple, i a segon eren uns cent cinquanta alumnes. Alguns dels grups Balint que he pogut fer han vingut d´alumnes que desprès han treballat en un CAP,  en una àrea bàsica de salut, i s’han interessat per fer la experiència.

 Com vàreu començar els grups Balint?

En la època en que jo treballava al Centre d’Higiene Mental Les Corts, Balint formava part de la formació de MIR de Medicina Familiar i Comunitària i teníem un acord amb l’ambulatori Just Oliveres de l’Hospitalet.   En el llibre he posat com apèndix una sèrie de reflexions sobre la experiència dels grups Balint, que corresponen a les conclusions d´unes Jornades (publicades en un llibre anterior amb el significatiu títol de ¿Bioingeniería o medicina? El futuro de la medicina y la formación de los médicos). En aquelles jornades vàrem arribar a aquesta conclusió: es molt important que el psicoanalistabioingenieria-o-medicina-el-futuro-de-la-medicina-y-la-formacion-de-los-medicos que fa Balint tingui una actitud que no ha de ser  de mestre perquè no es un grup didàctic ni de terapeuta, perquè no és un grup terapèutic,  tot i que els participants augmenten la comprensió dels pacients i d’ells mateixos. És un grup de col·legues de diferents disciplines: psicoanalistes, metges, infermeres, treballadors socials i es posen en comú les dificultats que es troben en les relacions, sigui les relacions metge -pacient o metge- familiars o metge -institució o metge -altres professionals implicats i es parla de les dificultats de relació i el psicoanalista aporta allò pel que li prepara la seva formació. Ser psicòloga llavors té l’avantatge de que et veuen amb menys competitivitat que si ets metge.

Heu notat algun canvi a la medicina i en el que el metge o el professional espera en aquests anys?

Crec que els metges de família actuals cada vegada tenen una formació més amplia. Son la especialitat mèdica que més s’acosta a una visió holística. Ara, com que estan tan pressionats per l’empresa per acomplir protocols i fer rendiments de comptes quantitatius, se senten molt aclaparats i hi ha metges que al final s’identifiquen amb l’agressor, es desenfoquen  i  acaben convertint-se en  funcionaris i prou. N’hi ha que ho pateixen, es cremen i demanen baixes com qualsevol que sent que no té els recursos ni de formació ni de suport per fer una funció que els compromet molt a nivell emocional.

Els grups Balint els demanen els professionals? Com es creen?

Actualment no ho sé, des de la formació dels MIR han deixat de demanar-se perquè els han mirat de suplir amb tallers centrats en temes específics: el dol, l’atenció a la gent gran…Però això és un resultat també de les retallades ja que la formació continuada està aturada ara per ara. És un moment trist. A d’altres països existeix una societat Balint en la que no hi estic ficada i els que més ho porten són metges que han passat per grups Balint i s´han obert a aquesta mentalitat i tenen molt en compte l´escolta, i la relació metge-pacient…

La dificultat actual que tenen els metges s’evidencia en la quantitat de metges joves que has d´atendre a la consulta fins el punt que el Col·legi de Metges de Barcelona ha hagut d’organitzar un servei, el servei del metge malalt per atendre aquests metges que es troben amb la contradicció de ser metges amb una voluntat d’atendre i les condicions precàries en que han de treballar… Podem dir que a menys Balint, més metges malalts (burn-out, depressions, addiccions de tot tipus …).

En quins punts seríeu crítica amb la societat psicoanalítica o amb la psicoanàlisi?

En Balint fa una critica que jo faria meva quan diu que si l’objectiu conscient de la formació de psicoanalistes es que siguin el més lliures de pensament possible, crítics, respectuosos amb la subjectivitat… i desprès es veu el clima d’inhibició, de submissió a l’autoritat i limitació de la creativitat que acostuma a trobar-se entre els candidats en formació, alguna cosa falla. Per exemple,  m’impressiona que els psicoanalistes s’agrupin i s’identifiquin amb el nom d’una sola persona: “Soc kleinià, o lacanià, o annafreudià, o bionià”.  Una cosa és que t’interessi especialment un autor, com em passa a mi amb Balint, i un altre l’adscripció a tribus, amb una actitud d’exaltació de les idees pròpies i manca de cultura respecte al que es fa fora de la tribu.

Hi té a veure alguna característica de la societat contemporània mes enllà de la crisi?

Jo em remetria al “desenfoque” del que parlava el metge de família amb qui vaig compartir el grup Balint. Una societat que anomena “unitats productives” als centres de salut, que no dona temps mínim ni formació mínima en el model biopsicosocial als professionals de la medicina,  que prima més el benestar material que el benésser, que “soluciona” els problemes de salut receptant fàrmacs i que considera els espais de reflexió un luxe inassumible, té molt a veure amb l’estat del malestar en que viuen ara tants metges i tants pacients.

Parleu de “falla bàsica” quan normalment s’usa “falta bàsica”.

Efectivament. El llibre més important de Balint, The Basic Fault, acostuma a traduir-se com “La falta bàsica”: un exemple de mala traducció, on el traductor funciona d’oïda. Balint parla d’una “falla” prenent el terme de la geologia i la cristal·lografia, per referir-se als vestigis de les experiències precoces en la estructura psicobiològica de cada persona. Falla basica y relacion terapeutica_CubiertaL’orígen de la falla es troba en la discrepància entre el que necessita un nen i el que rep de l’ambient. Encara que el nen pugui fer una bona adaptació, i la falla quedi amagada en circumstàncies normals, en moments de tensió poden produir-se moviments sísmics potencialment desestructurants. Doncs bé, la fotografia que ha escollit la editorial per la portada del llibre, a més a més del seu valor estètic, m´ha agradat molt per que significa que l´editor ha entès el sentit del concepte de falla bàsica. Correspon a una zona de l’Alentejo, a la costa portuguesa, d´una geomorfologia molt interessant. Si mires el primer plano de la foto, pots intuir les profunditats de la història geològica de la zona que la fan tan única, i si mires la part del fons, des de lluny, sembla un estampat bastant regular, amb aspecte de caseller. Una bonic símbol visual de la diferència entre la visió psicoanalítica de cada subjecte, mirat de prop i en profunditat, i la mirada des de lluny dels encasellaments diagnòstics a l’ús, tan poc interessants.

Per acabar, com resumiria els efectes que pot provocar un grup Balint en els seus participants?

M’agrada molt el que va dir un metge, que va fer un grup Balint que jo vaig  coordinar durant anys a Santa Coloma, sobre els efectes del grup en la seva actitud. Va dir que a mesura que passa el temps, el metge es va  desenfocant respecte al que és la seva professió: “Andaba yo desenfocado, y vino el doctor Balint y me corrigió la graduación”.