Arxiu d'etiquetes: Josep Moya

Elements bàsics de salut mental per a professionals de l’àmbit social. Josep Moya

cvr_9788490073391_br

El mestre Pla ens fa l’elogi del rebost: ocuparà un espai no necessàriament gran i més aviat poc vistós on les visites no tenen pas que entrar-hi. Serà fresc i ben posat per trobar-hi els aliments amb facilitat. De fàcil accés perquè ens caldrà anar-hi més sovint del que ens pensem. Hi trobarem els productes més senzills però, també, alguns de rars i luxosos triats d’aquí i d’allà. Respondrà a  les necessitats de la cuina, i també expressarà els gustos de l’amfitrió. I no el farem en quatre dies que més aviat li convé el repòs del temps. I, finalment, com qui no vol la cosa, amb modèstia aparent, ens traurà de l’imprevist del mal pas que a la cuina estant hem comés. No és gens fàcil crear i mantenir un bon rebost.

En aquests temps canviants de confusió ideològica, de malfiança dels polítics i les seves iniciatives, de malbaratament que sembla generalitzat dels diners dels nostres impostos, i que és un lloc comú suposar que els estudis universitaris van a pitjor dia rere dia,  el Departament de Benestar Social ha tingut l’encert de publicar Elements bàsics de salut mental per a professionals de l’àmbit social.

I en Josep Moya ha respost a l’encàrrec amb un text net, clar, entenedor, pràctic i aclaridor. Pot pensar-se que l’autor ha desaparegut supeditat a les necessitats de l’encàrrec. Erraríem: hi és ben present a cada plana i en l’estructura global, en la bibliografia i en l’organització de cada capítol. El llegim i per ben organitzat sembla simple. Cert, ho sembla. La volta catalana. Una claror i eficàcia constructiva que només pot ser sostinguda per una llarga i variada experiència professional inscrita en el bo i millor de la tradició catalana de treball en el camp social. Una tradició que, convé no oblidar-ho, es basa en el respecte, en el tracte respectuós, i en l’escolta d’uns i els altres: dels qui estan en posició d’atendre i dels que són atesos, no en la productivitat.

Nou capítols que van del marc històric que construeix la idea de malaltia mental al treball en xarxa, de les maneres de classificar segons la sèrie dels DSM a la descripció dels diferents tipus de psicosis; dels efectes i patologies que impulsen al consum addictiu a la descripció dels efectes dels diferents psicofàrmacs.

I cada capítol conté un apartat específic destinat a relatar els tipus d’intervenció i tractaments possibles en general i des de la posició del treballador social.

Pel professional de la psicologia es tracta d’un llibre que li permet informar-se o posar-se al dia en aspectes que s’allunyen del seu camp específic de treball i on trobarà petites perles aquí i allà: la lògica de Kosko o les relacions entre consum de drogues i psicosis. Probablement se sentirà impulsat a consultar les referències bibliogràfiques abundants, contemporànies i ben triades.

L’estudiant interessat per la clínica o merament per les característiques de l’època en que vivim trobarà un mapa. I ja se sap que els mapes permeten orientar-se per llocs que no coneixem o coneixem poc i, sobretot, trobar el propi camí per arribar allà on havíem decidit o per descobrir nous indrets.

Magne Fdez.-Marban

PVP.: 12 euros

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

28 de febrer 2013 a les 17 hores

DIXIT

Centre de Documentació de Serveis Socials. Departament de Benestar Social i Família

Plaça Pau Vila, 1. 08039. Barcelona.

Entrevista: Josep Moya – ¿hasta qué punto la crisis está haciendo mella en la salud mental?

Dimarts, 27 d’abril: Taula rodona sobre el Tractament Ambulatori Involuntari -TAI-

TAULA RODONA

sobre l’intent d’incloure en el Codi Civil català el

TRACTAMENT AMBULATORI INVOLUNTARI (TAI)

dimarts, 27 d’abril 2010 a les 20:00 hores

amb la participació de

SILVIA VENTURA, magistrada

JORDI MARFÀ, psiquiatre, psicoanalista.

JOSEP MOYA, psiquiatre, psicoanalista.

Presenta i modera: Daniel Cañero, psicoanalista.

organitza:

lloc:

Sala d’Actes Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya

Carrer Rocafort, 129.

Barcelona

informació:

ESPAI FREUD
Berlinès, 20.
08022 Barcelona
932116921
espaifreud@gmail.com

amb la col.laboració de

COL.LEGI OFICIAL DE PSICÒLEGS DE CATALUNYA

TDAH, AUTISME, I ALTRES “TRASTORNS”. Josep Moya

TDAH, AUTISME, I ALTRES “TRASTORNS”.

Fa unes setmanes, un col·lega psicoanalista de “trinxera”, ens alertava de la constitució d’una comissió que té l’encàrrec d’elaborar una guia de tractament per a l’autisme i altres psicosis en la infancia. La comissió ha estat creada arran d’una queixa presentada per una associació de familiars de nens i nenes diagnosticats d’autisme, al Parlament de Catalunya. La creació de comissions és una pràctica habitual en el nostre entorn i, d’entrada, no ens hauria d’inquietar; tanmateix, el que sí és inquietant és que l’esmentada comissió té una composició en la que hi ha un predomini clar de professionals d’una determinada orientació teòrica i pràctica. Aquesta orientació – neurobiològica- parteix d’un esquema ja conegut. En primer lloc, s’elabora un llistat de signes i símptomes i, en ocasions, pures conductes. En segon lloc, se li posa un nom. En tercer lloc se li atribueix un hipotètic origen neurobiològic-genètic; i , finalment, s’elaboren uns protocols de tractament en els que els psicofàrmacs tenen una presència més que considerable.
D’entrada, això tampoc hauria de ser un problema si no fos per l’arbitrarietat amb la que es fa l’esmentat llistat de signes, símptomes i conductes i, sobre tot, perquè allò que científicament és una “correlació estadística”, s’acaba convertint en “causa segons evidència científica”. Vet aquí la trampa i vet aquí el problema. Perquè, un cop assolit aquest model, no queda espai pel subjecte, no queda espai per la paraula plena, no queda espai pel sentit; al cap i a la fi, els protocols estan dissenyats precisament per eliminar el sentit, allò de particular i específic de cada individu. És un esquema simple que possibilita allò que li va dir una psicòloga a una pacient: “Vostè no m’expliqui la seva vida; limiti’s a respondre les preguntes del qüestionari”.
Aquesta manera de procedir ens porta inevitablement a un model (?) en el qual ja no cal que els pacients parlin, sinò simplement han de respondre uns qüestionaris i, en alguns casos, sotmetre’s a proves diagnòstiques (resonàncies magnètiques, analítiques per cercar el gen culpable, tomografies per emisions de positrons, etc.). Fa uns anys, un eminent professor de la universitat deia que era una desgràcia que els pacients parlessin ja que això dificultava la tasca diagnòstica. Vet aquí un altre problema: a la que el pacient parla enreda la troca.
Però, l’assumpte és encara més complex i greu. Alguns col·legues ens han alertat, i així ho han difòs per les llistes de diverses associacions psicoanalítiques, en la seva interpelació al Parlament de Catalunya, l’associació considerava que molts professionals dels CDIAPS, dels CSMIJ i del camp educatiu (docents, EAPs,,,), no sabien fer la seva feina, no sabien diagnosticar l’autisme i, a més, en molts casos aplicaven la teoria psicoanalítica que, com és “conegut en el camp de l’evidència científica”, és “inútil per tractar l’autisme”. Ras i curt, ara resulta que un nombre considerable de professionals dignes i amb acreditada experiència en el camp de l’assistència a la infància, són una colla d’incompetents. Compte! Això no és nou. Ara farà 4 anys, una altra associació va elevar una queixa al Síndic de Greuges, en la que qüestionava la utilització de la tècnica psicoanalítica pel tractament del TDAH! En aquella ocasió, els professionals qüestionats varen respondre extensament al Síndic deixant molt clars tot un conjunt d’elements implicats en l’assumpte “TDAH”, per exemple, que el que primer cal aclarir és quin sistema diagnòstic ha estat emprat, el DSM IV o la CIE-10? Cosa gens banal ja que els algoritmes diagnòstics són ben diferents i, en conseqüència, també les xifres de prevalença.
La qüestió que se’ns presenta ara és què fer davant de tot això. Potser alguns podran seguir pensant que tot s’arreglarà, que només es tracta d’un incident aïllat i que no comportarà més conseqüències. Doncs no és així. Les comissions generen productes, protocols, guies, recomanacions; però després venen els objectius, que han de complir els equips i els professionals. Un cop fet el protocol ja queda configurat el marc de futures actuacions i intervencions. No podem seguir adoptant posicions ingènues, cal fer-nos escoltar, cal reivindicar la posició del subjecte, no és un exercici d’anar en contra de cap fàrmac, sinó de possibilitar espais per a la paraula. I això no ens vindrà donat sinó que cal construir-ho.

Josep Moya

Maig 2009