Toguna (Casa de la Paraula) en Mali

Text escrit per Héctor Garcia i llegit per ell mateix en l’Assemblea de l’Associació Cultural Amics de la Llibreria Xoroi:

‘SOBRE L’OPORTUNITAT’
O ‘PER QUÈ ÉS EL MOMENT D’APOSTAR PER UNA “CASA DE LA PARAULA”.

La crisi no pot ser una excusa per cedir el desig. És, si es vol, una primera lectura que la psicoanàlisi pot transmetre a la contemporaneïtat indignada, escandalitzada davant l’immoral de la corrupció i del desvari especulatiu del nou capitalisme.

La crisi, és l’instant en què l’angoixa social pot esdevenir. Ha esdevingut, és als carrers. És potser també, per a la psicoanàlisi, la invitació a un acte. El temps sembla exigir una presa de decisió, política, que pot oscil·lar entre pols extrems. Des de la no implicació, la neutralitat, l’estricta referència al marc del consultori i als col·legues propers, fins a prendre part activa en les manifestacions de retret, ira i reclam de canvi de sistema geopolític i econòmic.

Lateralment a aquesta conjuntura, sorgeix un projecte: ‘La casa de la paraula’, el desig d’existència de la qual, ben real, és encarnat per Salvador Foraster. És una aposta que no necessita situar-se en cap d’aquests dos pols. La psicoanàlisi, al llarg de la seva història, mai no ha estat un moviment de protesta. Tampoc és una invitació a la solitud, ni l’aïllament. És una praxi, una clínica, una episteme, una ètica.

‘La casa de la paraula’ serà, pensem, un espai viu, i un aliat de la psicoanàlisi a Barcelona. Obrirà ben aviat les seves portes a molts sense oblidar el seu passat: la llibreria Xoroi, allò que ens convoca a tots avui aquí.

‘La casa de la paraula’ existeix avui mateix. Existirà amb o sense el suport de cadascun. Existirà perquè l’anima un desig decidit. Però també perquè serà un projecte sostenible econòmicament. El seu propòsit és un, i clar: apropar a Barcelona el pensament i la praxi nascuts de l’agudesa i la valentia de Sigmund Freud, en aquests temps en què es recupera Marx, i ben encertadament. En ambdós hi ha una veritat que el present no pot ofegar.

La invenció freudiana va canviar el discurs del segle XX. El seu valor de transgressió és, al segle XXI, més necessari encara.

Però aquest nou emplaçament no tindrà només el propòsit de ser la casa de la paraula de la psicoanàlisi. No serà una fortalesa, tampoc un gueto intel·lectual.

La psicoanàlisi és filla no del seu temps, ja que pel fet de  parlar corre més de pressa que el pensament, neix de la subversió de la bona fe. Si pensa la contemporaneïtat, la pensa amb altres discursos, més encara: amb altres noms propis. És hora de dialogar amb aquells que es reclamen de Heidegger, de Foucault, de Nietzsche, de Webber, de Popper.
Però perquè no, també, amb els que es reclamen de la física quàntica, de la biologia molecular, de l’epigenètica, de la modelització neuronal computeritzada, de la filosofia analítica. Serà una manera d’enriquir el discurs analític, però també de contrastar el que diem, argumentant davant de subjectes formats i no intransigents.

La psicoanàlisi va revelar al món que pel que fa a la coneixença del cos d’un altre, no tot és possible. També que, a la vida social, hi ha subjectes que perden el pas. I va posar sobre la taula que ningú en queda fora de perill. Per sort, hi ha símptoma. No som ovelles. És l’acte de separació de la inèrcia, la pròpia i la de l’època, el que ens orienta. La psicoanàlisi llegeix en el malestar. Aquí, revela la singularitat de cadascú per enfrontar-se amb el que la contingència i les eleccions li han ofert, sense eximir mai de responsabilitat, sense adoctrinar. Per això, la política entre psicoanalistes és complicada, i les ruptures en la història de la psicoanàlisi són norma i no excepció.

Salvador Foraster ha sabut relacionar-se bé amb les diferents comunitats psicoanalítiques d’aquesta ciutat. Té mèrit. Un nombrós col·lectiu de psicoanalistes el va ajudar en moments difícils per Xoroi, fa ben poc. Va ser un gest important perquè Xoroi pogués continuar amb les seves activitats. Però ara pensem que és possible fer un altre pas. Que no consisteix a donar o demanar auxili. Consisteix, més aviat, a entrar a la contemporaneïtat de manera precisa, orientada, però sense acovardir-se. Apostant per una idea que està sent molt ben rebuda pels interlocutors que l’han escoltada.

‘La casa de la paraula’ serà un lloc que contribuirà a què el dir psicoanalític arreli a Barcelona en aquest nou segle. Vol apostar en acte per la vida del discurs freudià, perquè no ha arribat el dia d’enterrar-lo, de silenciar-lo. És el moment just perquè col·lectius nous, assemblearis, reivindicatius o no, amb ganes de fer política, o perduts en la barbàrie contemporània, descobreixin que hi ha un més enllà de la seva queixa. És a dir, que es pot llegir alguna cosa en el que diuen. Entre línies: la seva libido. És que no situem, aquells que hem passat per l’experiència analítica, que alguna cosa s’està movent a la societat? ‘La casa de la Paraula’ pretén esbossar un interlocutor diferent. Caut, capaç de llegir de manera impensada el que està passant.

La nova Xoroi estarà en ple centre de Barcelona. Existirà en un local més lluminós, més gran, més elegant. Tindrà espai per cafeteria, amb la pròpia editorial, amb sala per a conferències, amb un espai a la xarxa funcional i actiu. Generarà, en definitiva, noves transferències, i desempolsarà les antigues. Xoroi està i estarà més a prop del Col·legi de Psicòlegs. Buscarà interlocutors a la Universitat, a la política de la ciutat, a la vida intel·lectual. Podrà amar i armar la psicoanàlisi des d’un lloc diferent.

Serà també un espai per debatre, entre psicoanalistes però especialment amb altres col·lectius i subjectes, de manera civilitzada, respectant les diferències. Des d’un lloc extern a totes les escoles i associacions de psicoanàlisi, ‘La casa de la Paraula’ serà un lapse per oxigenar cada grup analític, servint de mediador amb els debats actuals. Serà també una eina per combatre els atacs a la psicoanàlisi, que no per necis són menys virulents. Seria una llàstima deixar passar una oportunitat així. ‘La casa de la Paraula’ és en marxa, i té vocació, contactes i confiança per ser una àgora a la polis.

És, realment, un projecte tan sòlid com il·lusionant. No cal dir que a alguns els semblarà incaut, poc raonable, o que necessitaria d’un període de bonança econòmica. Al contrari: és moment d’aprofitar l’oportunitat que es presenta. El risc que permet la psicoanàlisi és el d’aventurar-se, sempre que hom sàpiga alguna cosa del desig que motiva la partida. ‘La casa de la Paraula’ neix d’un desig decidit, però a més ha calculat la trajectòria. Comptem amb tots els amics de Xoroi. Aviat, en serem molts més.

Héctor García

Vocalia de La Casa de la Paraula

Associació Cultural Amics de la Llibreria Xoroi