Arxiu d'etiquetes: Espai Freud

La mirada suspesa

En el marc de les activitats #FREUD2020BCN per commemorar els 100 anys de la publicació del text de Freud: Més enllà del principi de plaer, Espai Freud i la Filmoteca de Catalunya van programar un cicle, interromput per la crisi de la Covid19, sota el títol de 100 anys de Més enllà del principi de plaer. The Virgin Suicides, presentada per Mercè Coll, va ser l’última sessió.

The Virgin Suicides (Las vírgenes suicidas) – Sofia Coppola, 1999

Primer llargmetratge de Sofia Coppola, realitzadora i autora del guió de la pel·lícula. La història és una adaptació de la primera novel·la de Jeffrey Eugenides (Detroit, 1960),  que va obtenir, des de la seva publicació en 1993, un gran reconeixement per part d’un ampli sector de la joventut nord-americana.

 És una història d’amor i de mort, una història tràgica que anunciava la descomposició d’un sistema de vida, considerat model de benestar econòmic i emblema dels valors defensats per la democràcia nordamericana. Està localitzada en els primers anys de la dècada dels 70 del passat segle, en un barri residencial d’una ciutat dels Estats Units.  Els seus protagonistes son uns  joves adolescents perdudament enamorats de les germanes Lisbon, les verges suïcides esmentades en el títol. Són 5 germanes: Cecilia (13 anys), Lux (14 anys), Bonnie (15 anys), Mary (16 anys) i Therese (17 anys) que viuen sota la severa autoritat de la mare i el consentiment passiu del pare.

Un relat en suspensió

La història està relatada des dels records que conserven els adolescents protagonistes sobre les 5 germanes, a partir del moment en que Cecilia va intentar morir tallant-se les venes a la banyera.  Tot el film està construït com un extens flashback conduït per una veu narradora, que tracta d’explicar els fets que van desencadenar el tràgic final. L’intriga no es basa en descobrir el desenllaç, perquè des de l’inici sabem com acabarà la història, sinó en poder explicar les causes del que sabem que va succeir.

A mida que avança la trama, aquesta pregunta inicial va adquirint una significació més amplia sobre el sentit de la vida, com posa de manifest el narrador que en un moment donat es lamenta de que les 5 germanes no van saber trobar aquest sentit. La pregunta que queda suspesa en l’aire és si ells mateixos l’han trobat o s’aferren cegament a la seva passió amorosa per les germanes,  com un ideal de vida que pugui guiar les seves expectatives de futur.

La idealització de l’amor els hi permet somiar una vida diferent de la que els hi ofereixen els adults, però el problema sorgeix quan aquesta esperança queda anul·lada per la mort de les germanes. La seva desaparició suposa una pèrdua dels seus anhels i amb ells el sentit de la vida que creien tenir.

L’evocació dels records de les germanes els hi permet mitigar, en part,  el dolor de la seva absència, al mantenir-les com imatges guardades en la memòria, però sempre sota l’amenaça  de desaparèixer amb el pas del temps. Per evitar aquest oblit tracten de reforçar la memòria a través d’una pregunta reiterada sobre els motius que van tenir per prendre la seva decisió. Aquesta recerca és la que guia el seu relat i la que els hi permet assegurar les imatges de les Lisbon. La resposta definitiva no la trobaran mai i potser per això, com explica el narrador, cada cop que es troben en la seva vida adulta rememoren els fets, buscant una explicació del perquè no van poder entendre que ells les podien salvar.

Finalment es produirà el  reconeixement de no poder trobar una resposta satisfactòria, i la pregunta inicial queda suspesa en l’aire. Es tanca el relat amb les següents paraules:  “No importa la edad que tuvieran o si eran chicas, sino que las amábamos y que no nos oyeron llamarlas… ni nos oyen fuera de esta casa donde siempre estarán solas y donde nunca encontraremos las piezas para encajarlas”.

El trajecte narratiu acaba amb les mateixes imatges amb les que començava. La càmera inicia un moviment vertical entre els arbres fins apuntar a un cel blanquinós, que inunda tota la pantalla, i la resposta a l’interrogant inicial es dilueix entre els núvols,  deixant el rastre nostàlgic d’un any de la seva adolescència en el que van creure que tot era possible.

Les imatges dibuixen un moviment en bucle, que ens permet completar el sentit de la resposta de Cecilia a la pregunta del metge i entendre que aquest diàleg condensa el sentit de tota la història:

  • ¿Qué haces aquí bonita? Aún no puedes saber lo mala que és la vida.
  • Obviamente, doctor, usted nunca ha sido una chica de 13 años.

La mirada desafiant de Cecilia, en un primer pla frontal mirant a càmera, clarament apunta a una resposta que el metge no podia escoltar, i que els nois tractaran de desxifrar.

Un recorregut per la representació

La pel·lícula es presenta com una comèdia lleugera d’amors adolescents, que segueix les pautes del gènere en la descripció dels fets i la caracterització dels personatges. Malgrat això en el títol mateix emergeix un malestar que va aflorant, cada cop més, al llarg del relat, com si la mort anunciada de les 5 germanes fos el començament d’un procés de descomposició de la societat. La crònica inicial dels fets derivarà poc a poc en faula moral de contorns poc definits, enterbolida i opaca, com l’aire contaminat que envaeix les cases i els carrers al final del relat.

Tot es fa visible a la superfície de les imatges, tot aflora, però aquesta visibilitat no és clara, no podem identificar els contorns de les coses i el sentit queda suspès al no poder estabilitzar la significació de les imatges,ni la seva credibilitat.

 Ens movem en el domini de la il·lusió de realitat i en la veracitat de l’univers ficcional però la nostra situació en aquest univers no és estable i va canviant per la varietat de registres que adopta el relat. La nostra creença en la realitat de les imatges oscil·la en funció dels canvis que es produeixen respecte al model genèric utilitzat i, amb aquest moviment basculant, no acabem de trobar un lloc estable per elaborar una comprensió clara de la història. No sabem que ens ha volgut dir la directora: ha volgut fer un retrat de l’adolescència?, una visió crítica d’un sistema de vida i dels valors que el fonamenten?; és la crònica d’uns fets reals o possibles?, la recreació d’unes fantasies adolescents?…

Apuntem dos exemples d’aquesta indeterminació de la pel·lícula respecte a la veracitat de les imatges en el model narratiu convencional. El primer és respecte a la caracterització dels personatges que es mouen entre el naturalisme i l’estereotip, entre un model afí a la nostra experiència empírica de la realitat i aquell model basat en la parodia d’altres obres cinematogràfiques. Amb aquest moviment entre-dos les imatges parlen d’elles mateixes, del procés de significació que posen en marxa per a construir la realitat que mostren i la seva versemblança.

Un dels exemples es el retrat del Sr. Lisbon, elaborat amb el traç gruixut de la caricatura. En la majoria de les escenes la interpretació del personatge està excessivament accentuada en gestos i actituds, que recorden la comicitat de l’època muda. La seva identitat com a personatge queda reduïda a un conjunt de reaccions i accions sense entitat pròpia.

L’altra exemple es la presentació del jove Trip, el gran seductor enamorat de Lux, que mostra els seus encants pels passadissos de l’ institut i el suposat mèrit de ser el màxim consumidor de marihuana de tots l’alumnat. La identitat d’aquest personatge també queda diluïda en els gestos i el moviment del cos, sobretot en la seva presentació per part de la veu narradora. Al llarg de la pel·lícula agafarà una certa consistència com a personatge que culminarà quan, ja adult, es dirigeix a la càmera com interlocutora d’una suposada entrevista, per declarar que no pot explicar el perquè va abandonar a Lux en el camp de futbol, però, malgrat la seva acció, sí pot dir que mai ha tingut una experiència amorosa com la que va viure amb ella i que mai l’ha pogut oblidar.

El tractament de les germanes Lisbon és més complexa, però manté  també una certa ambigüitat respecte a la seva funció narrativa com a personatges centrals de la història. La caracterització de les germanes oscil·la també entre els dos models,  el que hem  anomenat naturalista i el fantàstic, en tant que son personatges de la memòria dels adolescents protagonistes.

En la representació visual de les germanes intervenen uns models de bellesa estereotipats, que podem veure naturalitzats en nombroses pel·lícules, sobretot en les de la indústria nordamericana. Per contra, a Las vírgenes suicidas aquests models no es naturalitzen com atributs objectius dels personatges, sinó que es presenten com a tals models, que donen un sentit precís a les figures representades.  No tenen una funció paròdica, ni metafòrica o simbòlica; són, més aviat, una cita a peu de pàgina de les imatges a les que fan referència. De nou ens movem en aquest entre-dos, dos models de representació que instauren una determinada significació de les imatges.

Les germanes es mostren com figures idealitzades i sublimades pels nois protagonistes. No tenen consistència pròpia com a personatges amb els que podríem establir uns vincles identitaris. La seva realitat es clarament fantasmagòrica, són pures imatges creades per unes fantasies compartides i evocades com a records.

El seus cossos no són tangibles, no poden ser percebuts en la seva fisicitat, sinó tot el contrari. En molts moments les veiem des de la fascinació que immobilitza la mirada i atura qualsevol apropament cap a elles. La seva atracció es converteix en una pura contemplació que les transforma en representacions divines i a la seva presència en aparicions.

Un exemple clar d’aquest tractament de les germanes el trobem en l’escena del seu retorn a classe, després d’una absència perllongada per la mort impactant de Cecilia. L’entrada de les 4 germanes està filmada des de la sorpresa, per la seva sobtada aparició,  i pel desconcert que provoca veure-les avançar pels passadissos com si res hagués passat, No hi ha cap senyal en els seus rostres del terrible suïcidi de Cecilia i avancen com deesses, indiferents a les mirades dipositades en elles. Res altera la seva majestàtica presència, i el moviment al ralentí dels seus cossos encara intensifica més la força d’atracció de la seva bellesa seductora i enigmàtica.  

Clarament són imatges que contemplem des de la visió dels nois que les recorden, imatges, per tant, que no responen a una experiència perceptiva empírica, objectiva,  sinó a un punt de vista subjectiu que transfigura les imatges en visions. El seu significat el podem reconèixer i identificar fàcilment gràcies a la semblança que tenen amb altres imatges incorporades a la nostre memòria i que formen part de la constel·lació d’imatges de la nostre cultura audiovisual.

Concretament ho podem veure en la similitud entre la visualització de les 4 germanes i les figures de les Nimfes, aquestes deesses adolescents representants de les forces de la naturalesa, que apareixien sobtadament entre les aigües o els arbres, despertant intenses passions a qui les observava , fossin deus o homes. Figures mítiques representades en  la tradició de les arts literàries i visuals, que el cinema ha incorporat en unes figures  inoblidables, que s’han convertit en autèntiques icones d’aquestes figures adolescents. Recordem la St. Kubrick (Lolita, 1962)  o  la d’Elia Kazan (Baby Doll, 1956)[1]

  Per uns moments les imatges es desvinculen del punt de vista que les ha originat i es mouen per si mateixes cap a altres representacions acumulades en la nostra memòria.

Són moments en que la mirada queda suspesa en la representació i les figures visualitzades s’immobilitzen  i detenen el temps narratiu. 

La major part de les imatges de les Lisbon tenen aquest caràcter inaprehensible. Són imatges que no podem captar, tocar amb la mirada, sinó solament contemplar a distància i admirar-les. En la seva bellesa es materialitzen uns clissés i la fisicitat dels seus cossos desapareix, juntament amb la seva identitat com  a personatges. Son imatges projectades com a visions que contemplem des de la mirada d’altres personatges o bé que veiem de forma opaca per altres imatges que reverberen en elles.

 En moments puntuals podem observar-les i detectar el seu dolor i la seva solitud. Escoltem les súpliques desesperades de Lux, quan la mare li fa destruir els seus discos preferits o quan la veiem eixugar-se les llàgrimes, refugiada amb les seves germanes en el lavabo del centre; però en cap d’aquestes escenes hi ha un apropament de la càmera o un muntatge de plans que permeti introduir la nostra mirada en l’escena representada. Solament hi ha mirades furtives sobre el que fan o volen, mirades a distància i que la majoria de vegades ens situen en els marges de la representació. Ens convertim en simples observadors, sense poder habitar el seu món, com els adolescents protagonistes que les contemplen des dels seus records.

Relació entre cinema i fotografia

Hi ha una escena particularment il·lustrativa de l’ús fotogràfic de les imatges, que sense trencar els moviments narratiu, s’insereixen en el muntatge. És la visita del capellà de la parròquia a la casa dels Lisbon, preocupat i encuriosit per saber com estan les germanes, que des de fa moltes setmanes ningú les ha vist. Efectivament les 4 germanes estan tancades a casa sense cap contacte amb l’exterior i ni tant sols poden sortir al jardí o al terrat. Aquest confinament ha estat imposat i vigilat estrictament per la mare, com a càstig pel comportament de Lux en el ball de promoció.

La càmera segueix el recorregut del capellà des de l’entrada a la casa fins i a la porta de l’habitació de les germanes. La càmera es situa darrera del capellà en el moment en que obre la porta i contempla les 4 germanes estirades al llit i mig assegudes a terra.  Formen una composició que recorda la utilitzada per certs pintors i fotògrafs que han representat l’atractiu mòrbid dels cossos adolescents, que lànguidament expressen una melancolia infinita. Es una imatge transformada en fotografia instantània pel contrast entre la  immobilitat de les germanes i el ràpid tancament de la porta per part del capella.

El contrast entre imatge fixa i mòbil està present al llarg de tota la pel·lícula, i és un dels principals factors que desestabilitzen la nostra posició d’espectadors. Al utilitzar els  paràmetres fotogràfics en la composició i muntatge dels plans es produeix una suspensió del fluid narratiu,  que posa en evidencia la composició orgànica del muntatge narratiu. La mirada no pot fluir entre les imatges, ni ser conduïda per la càmera. És una mirada que, en certa manera, queda expulsada de la representació i, per tant, dels mecanismes de la identificació narrativa.

L’interstici entre els plans passa a ser el nou lloc ocupat per la mirada i la seva funció esdevé la simple observació del que succeeix a la pantalla.

En el pròleg, abans del títol de la pel·lícula, s’utilitza aquest mecanisme per condensar les característiques del marc físic i social en el que transcorrerà la història. Aquest segment inicial té una durada aproximada de dos minuts i es composa de diverses escenes descriptives de l’entorn, i fragments del rescat de Cecilia que condensen el temps de les accions realitzades. Aquest pròleg actua com sumari il·lustratiu del sistema de vida característic de la societat on es desenvoluparan els fets. Amb el seguit de plans breus, presentats com les fotografies d’un àlbum familiar, podem fàcilment reconèixer que són escenes de vida quotidiana d’un barri de classe mitja benestant, amb cases sòlides i jardins frondosos. El so d’una sirena d’ambulància trenca la placidesa de l’entorn i introdueix l’element que desajustarà l’harmonia de l’ordre d’aquest petit món.

La realitzadora organitza les imatges com una suma seriada de fotografies, que es despleguen davant la nostra mirada. Son imatges enquadrades a distancia i enllaçades sense cap vincle de continuïtat més enllà de la seva pròpia serialitat. 

El muntatge del diversos segments no es guia per la continuïtat habitual utilitzada en el cinema narratiu, per a composar una unitat dramàtica. Habitualment els plans s’enllacen a partir de la direcció de la mirada i el moviment a través d’un enllaços (raccords) que garanteixin aquesta continuïtat i l’homogeneïtat dels diferents fragments amb que s’ha composat l’escena.

En molts moments del film aquesta homogeneïtat es trenca. Les accions  o els fets es mostren a  partir d’un muntatge que prioritza l’autonomia de cada pla. En general els plans són tractats com a vistes, com a punts de vista autònoms que mostren una acció determinada, un gest, un detall o fragment, que alteren la dinàmica del relat dirigida per la veu narradora. Amb un major o menor grau la visió “fotogràfica” del film contrasta amb el trajecte narratiu de la mirada o de la veu narradora.

Clarament Sofia Coppola estableix un contrast entre la representació fotogràfica i la cinematogràfica per a qüestionar una forma de narrar basada en la plena correspondència entre les imatges i la realitat que representen. La seva proposta és una reflexió sobre els mecanismes que han fet possible aquesta correspondència i apunta a noves relacions que modifiquin els models narratius instaurats, per a poder ampliar l’horitzó visible que el cinema ha projectat sobre la realitat.

De què tracta el film? Del suïcidi de les germanes Lisbon, sens dubte, però també de la forma que li dona a la història. Dos aspectes indestriables, que solament poden diferenciar-se en l’anàlisi precís dels mecanismes formals, que es posen en joc per construir el relat de la història. La història del suïcidi de els germanes és també la  d’un cinema que busca noves formes de relatar que ampliïn la nostra percepció de la realitat i mobilitzin el nostre pensament.

 Mercè Coll


[1] Respecte a les figures de les nimfes recomano dos llibres excel·lents, que han intervingut en l’escriptura del meu comentari:

– CALASSO, Roberto: La locura que viene de las ninfas y otros ensayos, México, Sextopiso, 2004.

– AGAMBEN, Giorgo: Ninfas, València, Pre-textos, 2010.

Acte de cloenda de la campanya internacional: Per una psicopatologia clínica, que no estadística

VERSIONS PER A LA SEXUALITAT

dimarts, 20 de març de 2012

a les 20:00 hores

ESPAI FREUD

us convida a la taula rodona

VERSIONS PER A LA SEXUALITAT

amb la intervenció de

Juan Bauzà, psicoanalista

i

Gerard Coll-Planas, sociòleg.

Presenta i modera: Julieta Piastro.

Lloc:

COL·LEGI OFICIAL DE PSICÒLEGS DE CATALUNYA
Rocafort, 129.
BCN

ENTRADA LLIURE

Organitza:

ESPAI FREUD

Cafè Freud: Els joves i els sabers (tertúlia)

 
ESPAI FREUD us convoca a una nova tertúlia delCafè Freud:ELS JOVES I ELS SABERS amb la participació de Isabel Orensanz,  

dimecres, 14 de març de 2012

a les 21 hores

aCINCÓMONOS espai d’artConsell de Cent, 283.BCN

 
Els joves i els sabers
 
Volen els nois del segle XXI aprendre?
Són les noves tecnologies el problema dels alumnes a l’escola? És una qüestió que ara es planteja sovint. I al mateix temps, alguns polítics pretenen arreglar de debò l’ensenyament donant un ordinador a cada alumne.
O sigui: una cosa (els ordinadors) es considera el problema però s’instal·la al centre de l’educació suposant que cedint en això mateix que es critica, i sense plantejar-se res més, els nois voldran escoltar i interessar-se pel que es fa i es viu a la classe.
El vídeo, Internet, els llibres de text d’un tipus o de l’altre, la classe magistral o participativa, i un llarguíssim etc. són el problema o, al contrari, resoldran màgicament els problemes de fons de l’educació?
La subjectivitat i els sabers en són les claus.
La subjectivitat. Però la del professor, la del alumne i la dels pares.
Els sabers. Els nois volen aprendre, fins i tot quan no ho saben. L’escola no pot renunciar a la transmissió de la tradició cultural.
Són iguals els alumnes entre ells? Són diferents? Com i en què? I respecte als adults? I tenen alguna cosa a veure amb els sabers? Quines?
            Com pot connectar-se l’escola d’avui, a més de fer-ho a la xarxa, ella        mateixa?                             
                                                               Isabel Orensanz

Presentació de LA VIDA MEDICADA de Juan Pundik

US CONVIDA A LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

LA VIDA MEDICADA
El ataque a la subjetividad.

autor:
JUAN PUNDIK

que tindrà lloc el dissabte 17 d’octubre,

a les 11:00 hores del matí,

a l’Aula d’Escriptors de

l’ASSOCIACIÓ COL.LEGIAL D’ESCRIPTORS DE CATALUNYA (ACEC)

Carrer de la Canuda, 6, 5ª planta. (Ateneu Barcelonès)

ENTRADA LLIURE (aforament limitat)

Presentaran el llibre les psicoanalistes

LUCÍA D’ANGELO

i

CARMEN LAFUENTE

amb la presència de l’autor

JUAN PUNDIK

organitza

ESPAI FREUD
Berlinès, 20.
08022 Barcelona
932116921
http://espaifreud.blogspot.com
espaifreud@gmail.com

amb la col.laboració d’

ASSOCIACIÓ COL.LEGIAL
D’ESCRIPTORS DE CATALUNYA
ACEC

EL DESIG EN L’ESPECTADOR. Pràctica de creació.


dimarts, 13 d’octubre de 2009

a les 20:00 hores

EL DESIG EN L’ESPECTADOR

-Pràctica de creació-

Diàleg entre

ROGER BERNAT, creador teatral,

i

IVAN RUIZ, psicoanalista.

Coordina:

Vanessa Núñez.

Lloc:

TEATRE LLIURE
Sala de premsa
Plaça Margarida Xirgu, 1.
Barcelona

ENTRADA LLIURE

Organitza:

Berlinès, 20.
08022 Barcelona
932116921
espaifreud@gmail.com

ELISABETH ROUDINESCO EN BARCELONA


INSTITUT FRANÇAIS DE BARCELONA – EDITORIAL ANAGRAMA – ESPAI FREUD

Nos complacemos en invitarle a la presentación de la obra de

ÉLISABETH ROUDINESCO
Nuestro lado oscuro
Una historia de los perversos

a cargo de Román Gubern

El acto se celebrará el próximo jueves 26 de febrero a las 19.30 horas, en el Instituto Francés de Barcelona (C/ Moià, 8)

El acto contará con la presencia de la autora
Traducción simultánea
Con la colaboración de Espai Freud

GÉNERO Y VIDA MEDICADA, por Carmen LAFUENTE

1- La diferencia entre el uso y el abuso de los psicofármacos

El tema que hoy nos convoca es la preocupación que suscita en muchos de nosotros la excesiva medicalización de aspectos de la vida que no se pueden considerar como patológicos. Es un hecho que en la sociedad actual nos encontramos cada vez más con sujetos que no soportan el menor dolor, ni la idea de sacrificio (o de la libra de carne a pagar como decía Lacan). Nuestra sociedad basada en el discurso capitalista, desmiente la idea de castración y difunde la ilusión de que el sujeto tiene acceso al objeto sin mediación alguna.

Es así que vemos como el discurso capitalista aliado al discurso de la ciencia nos proporciona un número cada vez mayor de productos para remediar cualquier malestar . Hace tiempo que se habla de la “farmacología cosmética” que se aplica a malestares que no pueden ser considerados patológicos como los duelos, la depresión postvacacional o la angustia del lunes por la mañana , es decir para mejorar el humor de las personas consideradas normales . Hay fármacos que prometen un atajo a la felicidad , el eterno bienestar, fantasía que el capitalismo promueve. Pero todo esto ¿ a costa de qué? ¿cómo queda reducida la subjetividad humana?

En el terreno que nos ocupa , el del ser humano, es preciso aclarar que hay signos que no son disfunciones como por ejemplo la angustia o la inhibición frente a un peligro y que la felicidad no es un continuo, sino que tiene altibajos y que además la no se la puede imponer como un bien de consumo más ya que entonces se convierte en un imperativo superyoico y deja de ser felicidad. El ser humano no puede prescindir de un cierto nivel de angustia en la lucha que la vida supone y es básico que conserve la capacidad para dirigir su propia vida desde la autonomía y la libertad.

Es importante diferenciar entre el abuso de los fármacos utilizados para promover una ilusión de omnipotencia , o de bienestar y el uso razonado y justificado de una medicación que puede paliar el sufrimiento que producen muchos de los trastornos con los que nos enfrentamos en la clínica diaria. Hay situaciones en las cuales o no es posible o no es suficiente el uso de la palabra que es nuestro único recurso como psicoanalistas y en las que la utilización de una medicación, ajustada a la clínica, nos permitirá un trabajo de desciframiento y comprensión de los síntomas , un abordaje que incluya al sujeto, su biografía, su historia, sus interacciones familiares, sociales, etc.

Los fármacos alivian pero no curan, lo cual nos lleva a la necesidad de tratamientos de otro tipo que apunten no solo a una mejoría sintomática si no a un cambio de la posición del sujeto frente a su goce. Hay que servirse de los fármacos cuando es necesario, utilizarlos, con la finalidad de calmar el sufrimiento y posibilitar un abordaje por la palabra que nos permita trabajar las causas subjetivas del malestar, pero en ningún caso el fármaco debe taponar o suturar las preguntas que todo ser hablante debe hacerse sobre lo que le ocurre.

Los fármacos han de ser para nosotros una herramienta , no un fin en si mismos como ocurre en algunos planteamientos actuales en los que la clínica se ve modelada en función de una determinada sustancia . Pondré un ejemplo, el diagnóstico de depresión resistente a los antidepresivos , que ilustra muy bien como los fármacos determinan un diagnóstico que es reduccionista.

Esta parcialidad del diagnostico es posible porque los diagnósticos en salud mental no son construcciones que se basen en una realidad empírica como ocurre en otras enfermedades infecciosas o degenerativas. Las llamadas enfermedades mentales recogen una serie de síndromes y los agrupan en función de unos criterios susceptibles de ser influidos por factores culturales, sociales es decir por un sistema de referencias ideológico. Los trastornos psíquicos no suelen tener alteraciones anatomopatológicas o funcionales demostrables y es por ello que los médicos, psiquiatras, psicólogos, psicoanalistas van a disputarse esas categorías en función de determinados referentes del orden de las ideas, o si se quiere de la hegemonía del mercado.

¿Qué solución habría para esta realidad de nuestro campo de trabajo? Comités que velaran por la inclusión de los diferentes factores que influyen en la enfermedad o el trastorno mental. En la actualidad, un peso importante de la autoridad científica, que finalmente es la que tiene voz y voto en la manera como se organiza la asistencia en salud mental, depende de lo que se consideran opiniones con evidencia científica. Probablemente no se le puede atribuir dicha evidencia científica ni a los problemas sociales de la gente, ni al peso que tienen las relaciones familiares o el deseo inconsciente que quedan sistemáticamente fuera de las planificaciones sanitarias .

Estamos llegando a una situación en la que se produce una lectura tan sesgada de la realidad psíquica que a los genes, a la serotonina se les atribuyen demasiadas cosas . Ya hace algún tiempo que llegan a nuestras consultas pacientes diciendo que tienen la serotonina baja, lo que requiere un trabajo importante para ir más allá de ese diagnóstico y conseguir que el paciente hable de si mismo, de lo que le pasa, de lo que le hace sufrir. Las demandas con las que acude la gente han cambiado y cada vez son menos una pregunta y más una respuesta ofrecida por el saber supuestamente científico.

2- La medicalización y el género

Aunque el incremento de la utilización de los psicofármacos es un hecho constatable en la clínica actual, hay una predominancia de la medicalización en el género femenino. En todos los estudios epidemiológicos se refleja este dato que pone de manifiesto que las mujeres consumen muchos más psicofármacos que los hombres . También es un hecho que la depresión , que es uno de los padecimientos que consume uno de los mayores gastos sanitarios de la actualidad, tiene mucha más incidencia en la población femenina que en la masculina .

Esta cuestión interroga a nuestra contemporaneidad y el mundo en el que viven las mujeres y como los ideales que se les ofrecen no siempre responden a su deseo. La cuestión femenina es central para entender al sujeto contemporáneo y es por ello que no se puede obviar esta cuestión

Diremos para comenzar que la depresión es un diagnóstico inespecífico ya que la tristeza, que es el afecto que la caracteriza se puede considerar como un sentimiento normal y necesario y que su ausencia puede resultar sospechosa en determinadas situaciones vitales de un ser humano.

Freud diferencia en Duelo y Melancolía , el duelo como un proceso normal frente a la pérdida de un ser querido, de la melancolía , sentimiento profundamente doloroso que puede llevar al delirio. Sabemos también que la escuela psicoanalítica kleiniana considera la llamada posición depresiva del niño como parte del desarrollo normal y necesario del sujeto , que permite separarse de la madre. El humor triste es por si mismo engañoso ya que alguien puede llorar de alegría , o estar triste porque las cosas le van demasiado bien. La tristeza pues es un afecto que engaña acerca de la causa. Tampoco sería la tristeza un síntoma, le falta la estructura y la consistencia. Es un estado anímico compatible con diferentes estructuras clínicas.

Hay que diferenciar entre la tristeza y la depresión. La depresión es algo más que la tristeza. Generalmente la incluye, pero específicamente consiste en una falta de ilusión , una inhibición, es decir una suspensión del deseo, una inapetencia apática y dolorosa. Existen depresiones en las que propiamente no encontramos la tristeza sino la inhibición. Además la tristeza supone cierta subjetivación, un reconocimiento, y a veces se sale de un estado depresivo por la tristeza . Seguramente todos habremos escuchado decir a un paciente: mejoré cuando pude empezar a llorar.

Es por ello que cuando un sujeto triste y llororoso acude a nuestra consulta hay que articular ese sentimiento a una realidad sujetiva que incluya la biografía, la situación relacional , la coyuntura vital, a una estructura clínica que es la única que nos dará el valor de ese fenómeno.

Es posible que el predominio de la depresión femenina sea explicable en parte por la propensión que tienen las mujeres a la queja. Las mujeres se quejan más , y es que la queja feminiza, de manera que del lado masculino se aprende pronto a contenerla mientras que del lado femenino se la utiliza y a menudo se la pone al servicio de la seducción. Lo cierto es que la confesión de debilidad, de tristeza y de desánimo son más compatibles con los standares de la feminidad . Todos hemos oído la frase los hombres no lloran dirigida a un niño por un mayor, como modelo de lo que debe ser la masculinidad.

También puede prestarse a confusión una posición neurótica del deseo, es decir la insatisfacción, con una depresión. El sujeto histérico se caracteriza por su dificultad en aceptarse como objeto de deseo de un hombre. Ella quiere ser deseada pero no gozada. La histeria se identifica a la falta de deseo , en oposición al objeto de deseo y esta identificación a la falta la hace con frecuencia aparecer como deprimida , ya que su deseo es deseo de deseo y aparece como insatisfecho. Por ello es importante precisar el fenómeno clínico y vincularlo a una estructura , que no es más que la relación de un sujeto a su deseo, para poder interpretarlo como una posición subjetiva inconsciente. Si por el contrario, en una lectura rápida, se diagnostica como depresión y se le aplica el correspondiente fármaco, se tapona la pregunta y se puede convertir al sujeto en un consumidor crónico de la píldora mágica.

Otra estructura a revisar es el llamado masoquismo femenino. El masoquismo es un fenómeno amplio y complejo que incluye el masoquismo verdaderamente perverso , y el masoquismo de todo sujeto sometido a la leyes del lenguaje. Ciertos textos freudianos han contribuido a relacionar el masoquismo con la posición femenina , pero si los estudiamos detenidamente en realidad de lo que habla es de las paradojas del goce en el ser hablante. Lacan por ejemplo no concede a la mujer la capacidad para la perversión y sitúa el masoquismo femenino como un fantasma masculino y hace un critica de lo que el llama un prejuicio. Es posible pensar que los cambios que se han producido en la posición femenina, en los modelos femeninos, en sus deseos y en sus conductas, comporten dificultades para los hombres pero sin duda también para las mujeres y que de ello hayan aparecido nuevos síntomas.

Aunque la actual civilización ha aportado una disminución de la discriminación femenina dado que la presencia de las mujeres en el terreno laboral e institucional, es cada vez mayor y que su marco ya no se reduce a las cuatro paredes del hogar conyugal, es decir ahora que el ser mujer no se reduce a ser madre y esposa, no por ello la pregunta por el ser mujer se hace menos acuciante . La emergencia de nuevos malestares, muchos de ellos diagnosticados masivamente como depresiones, son un exponente de esta realidad que merece una escucha atenta que permita a las mujeres una respuesta propia a esta complicada cuestión que en cada caso se presenta de manera particular.

Carmen Lafuente
Presentación de la mesa de debate:
LA VIDA MEDICADA
Espai Freud. Barcelona
7 de marzo de 2008
mail: 10457clb@comb.es

DIÁLOGOS EN EL JARDÍN (alrededor de la escritura)



DIÀLEGS AL JARDÍ
(al voltant de l’escriptura)

organitza: ESPAI FREUD 2008 BCN
dins del cicle: “Subjectivitat i pensament contemporani” (VII)

PROGRAMA

dilluns, dia 7 de juliol, a les 21:30 hores

Sense memòria no hi ha escriptura

ISABEL NÚÑEZ, escriptora
TERESA MORANDI, psicoanalista

dilluns, dia 14 de juliol, a les 21:30 hores

Viatges: fugida i retrobament

ANNA MARIA BRIONGOS, escriptora.
MARTA ARENY, psicoanalista.

dilluns, dia 21 de juliol, a les 21:30 hores

La força de les paraules

VÍCTOR SUNYOL, escriptor
IGNASI SALA, psicoanalista

dimecres, dia 23 de juliol, a les 21:30 hores

Trobada en el poema

NEUS AGUADO, escriptora
ALEJANDRO GÓMEZ FRANCO, psicoanalista

lloc:

ATENEU BARCELONÈS
Carrer de la Canuda, 6. Jardí

ENTRADA LLIURE

informació:

ESPAI FREUD 2008 BCN
Amics de la Llibreria Xoroi
Berlinès, 20.
08022 Barcelona
934185336
xoroi@

amb la col.laboració de

ACEC. Associació Col.legial d’Escriptors de Catalunya

ATENEU BARCELONÈS

CEDRO

EDITORIAL GEDISA

INSTITUCIÓ DE LES LLETRES CATALANES
Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació
Generalitat de Catalunya

les activitats de l’Espai Freud han rebut el suport de:

ACTO, CENTRO DE ASISTENCIA PSICOANALÍTICA, PSIQUIÁTRICA Y PSICOLÓGICA.

APERTURA, ESTUDIO, INVESTIGACIÓN Y TRANSMISIÓN DEL PSICOANÁLISIS.

ASOCIACIÓN BICK ESPAÑA. A.B.E.

ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE HISTORIA DEL PSICOANÁLISIS

ASSOCIACIÓ ALTRES CAMINS EN SALUT MENTAL

ASSOCIACIÓ CATALANA DE PSICOTERÀPIA PSICOANALÍTICA. ACPP.

ASSOCIACIÓ CATALANA PER A LA CLÍNICA I L’ENSENYAMENT DE LA PSICOANÀLISI. ACCEP

ASSOCIACIÓ PER A LA PSICOANÀLISI A LA CIUTAT. APLP CIUDAD.

ATENEU DE CLÍNICA PSICOANALÍTICA –CATALUNYA

AULA DE PSICOANÁLISIS

BIBLIOTECA DEL CAMP FREUDIÀ DE BARCELONA

CENTRE ALBERTO CAMPO

COMUNITAT DE CATALUNYA DE L’ESCOLA LACANIANA DE PSICOANÀLISI DEL CAMP FREUDIÀ. ELP

EQUIP CLÍNIC CIPAIS

ESCOLA DE CLÍNICA PSICOANALÍTICA AMB NENS I ADOLESCENTS –ECPNA

ESPACIO PSICOANALÍTICO DE BARCELONA. EPBCN

ESPAI CLÍNIC PSICOANALÍTIC. ECP.

ESPAI DE REFLEXIÓ SOBRE TEMES DE LA PETITA INFÀNCIA. ERTPI.

FORO OPCIÓ ESCOLA DE BARCELONA. ESCUELA DE PSICOANÁLISIS DE LOS FOROS DEL CAMPO LACANIANO. EPFCL.

FORT DA. ESPAI D’ATENCIÓ PSICOTERAPÈUTICA D’INFANTS I ADOLESCENTS.

FÒRUM PSICOANALÍTIC BARCELONA. ESCUELA DE PSICOANÁLISIS DE LOS FOROS DEL CAMPO LACANIANO. EPFCL-FPB.

FUNDACIÓ CATALANA PER A LA RECERCA I AVALUACIÓ DE LES PRÀCTIQUES PSICOANALÍTIQUES. CRAPPSI.

FUNDACIÓ CONGRÉS CATALÀ DE SALUT MENTAL-FCCSM

FUNDACIÓ EULÀLIA TORRAS DE BEÀ. FETB.

FUNDACIÓ EUROPEA PER A LA PSICOANÀLISI

FUNDACIÓ NOU BARRIS PER A LA SALUT MENTAL

FUNDACIÓ PER A LA CLÍNICA PSICOANALÍTICA D’ORIENTACIÓ LACANIANA. FCPOL.

GABINETE DE PSICOTERAPIA

GRADIVA, ASSOCIACIÓ D’ESTUDIS PSICOANALÍTICS

GRUPO DE ESTUDIO E INVESTIGACIÓN DE LOS FENÓMENOS CONTEMPORÁNEOS. GEIFC.

GRUPO PSICOANALÍTICO DE BARCELONA

INSTITUT D’ESTUDIS EN PSICOSOMÀTICA DE BARCELONA. IEPB.

INSTITUT PER A LA CLÍNICA PSICO-SOCIAL. BARCELONA. IPB.

INSTITUT UNIVERSITARI DE SALUT MENTAL. FUNDACIÓ VIDAL I BARRAQUER.

INSTITUTO DE ALTOS ESTUDIOS UNIVERSITARIOS.

INSTITUTO DE LA INFANCIA DE BARCELONA.

INVENCIÓ PSICOANALÍTICA. ESCOLA DE PSICOANÀLISI

IPSI, CENTRE D’ATENCIÓ, DOCÈNCIA I INVESTIGACIÓ.

IPSI, CENTRE DE FORMACIÓ

KAIROS, ASOCIACIÓN PARA EL ESTUDIO, INVESTIGACIÓN Y DIFUSIÓN DEL PSICOANÁLISIS.

KUR KLINIKUM, CLÍNICA PSICOTERAPÉUTICA Y PSICOSOMÁTICA.

LOGOS. CLÍNICA PSICOANALÍTICA.

OBSERVATORI DE SALUT MENTAL DE CATALUNYA. OSAMCAT.

PSICOANÁLISIS Y SOCIEDAD: CENTRO DE INVESTIGACIÓN.

SECCIÓ CLÍNICA DE BARCELONA.- INSTITUT DEL CAMP FREUDIÀ

SOCIETAT CATALANA DEL RORSCHACH I MÈTODES PROJECTIUS. SCRIMP.

SOCIETAT ESPANYOLA DE PSICOANÀLISI. SEP. (SOCIETAT COMPONENT DE LA INTERNATIONAL PSYCHOANALYTICAL ASSOCIATION)

UMBRAL. RED DE ASISTENCIA “PSI”.

EL NUEVO DESORDEN AFECTIVO


EL NOU DESORDRE AFECTIU.
Subjectivitat i pensament contemporani (VI)

En la societat contemporània sorgeixen noves modalitats de vincles socials i afectius, noves formes de viure l’amor, l’odi, l’erotisme, l’ambivalència envers un mateix i envers els altres. Com se viuen els nous desordres afectius? El curs pretén abordar aquestes qüestions des d’una perspectiva psicoanalítica i sociològica.


1. L’esfera dels afectes en la modernitat

► Liberalisme, individualisme i comunitarisme.

► Algunes teories contemporànies al voltant de l’amor i la fragilitat dels vincles
afectius: Bauman, Beck, Morin.

2. El narcisisme del gourmet

► El narcisisme com a mode principal de constitució subjectiva en la nostra època i de refundació de determinades formes del llaç social.

3. Desordres afectius a la parella actual

► Parella i identitat: desordres de l’afectivitat i desordres de la identitat en la parella actual.

► Parelles inestables: inestabilitat afectiva i canvis de parella.

4.- La demostració dels afectes en la cultura actual

► Els afectes i les seves múltiples formes: l’altra cara del amor: l’odi?
Per què està de moda allò agressiu?

► Quan els afectes apareixen a la pantalla i som simples espectadores: Els vivim
igual?, Què n’interioritzem d’aquest procés?

► Poder parlar dels afectes. Quan els afectes passen pel divan.

5. Escriptura, música, erotisme

► La construcció de la sexualitat humana.

EL NOU DESORDRE AFECTIU
Subjectivitat i pensament contemporani (VI)

Acte inscrit a l’ ESPAI FREUD 2008 BCN

del 30 de juny al 4 de juliol

FCC BLANQUERNA –URL
Valldonzella, 23.
Barcelona

Curs de la Universitat d’Estiu Ramon Llull
(inscripció prèvia)

JORGE BELINSKY, RAMÓN ECHEVARRÍA, JOSEPH KNOBEL FREUD, ANNA PAGÈS,
JULIETA PIASTRO

Informació: http://www.url.edu/universitatestiu/programa.php?id=2

ESPAI FREUD
Amics de la Llibreria Xoroi
Berlinès, 20.
08022 Barcelona
934185336
xoroi@

INFANCIA Y REALIDAD VIRTUAL

INFÀNCIA I REALITAT VIRTUAL
Subjectivitat i pensament contemporani

Acte organitzat per ESPAI FREUD 2008 BCN

dijous, 29 de maig de 2008, a les 20:00 hores,

Ateneu Barcelonès
Sala Sagarra, planta 4ª
Carrer de la Canuda, 6.
Barcelona

taula – debat

NÚRIA AIDELMAN, co-directora de A Bao A Qu
DANIEL ANTEBI, psicòleg, psicoanalista.
JOSEP Mª CATALÀ, catedràtic de Comunicació Audiovisual (UAB).

presenta i modera:

ANA MOLINARO, psicoanalista.

ENTRADA LLIURE

Informació: ESPAI FREUD
Amics de la Llibreria Xoroi
Berlinès, 20.
08022 Barcelona
934185336
xoroi@

amb la col.laboració de

EDITORIAL GEDISA

i la participació especial de

Los unos y los otros. El encuentro con las diferencias II

Foto: Musée de l’Histoire de l’Immigration. Paris.

ELS UNS I ELS ALTRES (II)
L’encontre amb les diferències

Subjectivitat i pensament contemporani

Acte organitzat per ESPAI FREUD 2008 BCN

dijous, 8 de maig de 2008, a les 20:00 hores,

Ateneu Barcelonès
Sala Sagarra, planta 4ª
Carrer de la Canuda, 6.
Barcelona

taula debat sobre IMMIGRACIÓ

Àngels Garcia, psicoanalista.
Adela Ros Hijar, sociòloga.
Robert Tomàs, economista.

presenta i modera:

Marta Rodrigo, psicoanalista.

ENTRADA LLIURE

Informació: ESPAI FREUD
Amics de la Llibreria Xoroi
Berlinès, 20.
08022 Barcelona
934185336
xoroi@

Amb el suport de

ACTO, CENTRO DE ASISTENCIA PSICOANALÍTICA, PSIQUIÁTRICA Y PSICOLÓGICA.

APERTURA, ESTUDIO, INVESTIGACIÓN Y TRANSMISIÓN DEL PSICOANÁLISIS.

ASOCIACIÓN BICK ESPAÑA. A.B.E.

ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE HISTORIA DEL PSICOANÁLISIS

ASSOCIACIÓ CATALANA DE PSICOTERÀPIA PSICOANALÍTICA. ACPP.

ASSOCIACIÓ CATALANA PER A LA CLÍNICA I L’ENSENYAMENT DE LA PSICOANÀLISI. ACCEP

ASSOCIACIÓ PER A LA PSICOANÀLISI A LA CIUTAT. APLP CIUDAD.

ATENEU DE CLÍNICA PSICOANALÍTICA –CATALUNYA

AULA DE PSICOANÁLISIS

BIBLIOTECA DEL CAMP FREUDIÀ DE BARCELONA

CENTRE ALBERTO CAMPO

COMUNITAT DE CATALUNYA DE L’ESCOLA LACANIANA DE PSICOANÀLISI DEL CAMP FREUDIÀ. ELP

ESCOLA DE CLÍNICA PSICOANALÍTICA AMB NENS I ADOLESCENTS –ECPNA

ESPACIO PSICOANALÍTICO DE BARCELONA. EPBCN

ESPAI CLÍNIC PSICOANALÍTIC. ECP.

ESPAI DE REFLEXIÓ SOBRE TEMES DE LA PETITA INFÀNCIA. ERTPI.

FORO OPCIÓ ESCOLA DE BARCELONA. ESCUELA DE PSICOANÁLISIS DE LOS FOROS DEL CAMPO LACANIANO. EPFCL.

FORT DA. ESPAI D’ATENCIÓ PSICOTERAPÈUTICA D’INFANTS I ADOLESCENTS.

FÒRUM PSICOANALÍTIC BARCELONA. ESCUELA DE PSICOANÁLISIS DE LOS FOROS DEL CAMPO LACANIANO. EPFCL-FPB.

FUNDACIÓ CATALANA PER A LA RECERCA I AVALUACIÓ DE LES PRÀCTIQUES PSICOANALÍTIQUES. CRAPPSI.

FUNDACIÓ CONGRÉS CATALÀ DE SALUT MENTAL-FCCSM

FUNDACIÓ EULÀLIA TORRAS DE BEÀ. FETB.

FUNDACIÓ EUROPEA PER A LA PSICOANÀLISI

FUNDACIÓ NOU BARRIS PER A LA SALUT MENTAL

FUNDACIÓ PER A LA CLÍNICA PSICOANALÍTICA D’ORIENTACIÓ LACANIANA. FCPOL.

GABINETE DE PSICOTERAPIA

GRADIVA, ASSOCIACIÓ D’ESTUDIS PSICOANALÍTICS

GRUPO DE ESTUDIO E INVESTIGACIÓN DE LOS FENÓMENOS CONTEMPORÁNEOS. GEIFC.

GRUPO PSICOANALÍTICO DE BARCELONA

INSTITUT D’ESTUDIS EN PSICOSOMÀTICA DE BARCELONA. IEPB.

INSTITUT PER A LA CLÍNICA PSICO-SOCIAL. BARCELONA. IPB.

INSTITUT UNIVERSITARI DE SALUT MENTAL. FUNDACIÓ VIDAL I BARRAQUER.

INSTITUTO DE ALTOS ESTUDIOS UNIVERSITARIOS.

INSTITUTO DE LA INFANCIA DE BARCELONA.

INVENCIÓ PSICOANALÍTICA. ESCOLA DE PSICOANÀLISI

IPSI, CENTRE D’ATENCIÓ, DOCÈNCIA I INVESTIGACIÓ.

IPSI, CENTRE DE FORMACIÓ

KAIROS, ASOCIACIÓN PARA EL ESTUDIO, INVESTIGACIÓN Y DIFUSIÓN DEL PSICOANÁLISIS.

KUR KLINIKUM, CLÍNICA PSICOTERAPÉUTICA Y PSICOSOMÁTICA.

LOGOS. CLÍNICA PSICOANALÍTICA.

OBSERVATORI DE SALUT MENTAL DE CATALUNYA. OSAMCAT.

PSICOANÁLISIS Y SOCIEDAD: CENTRO DE INVESTIGACIÓN.

SECCIÓ CLÍNICA DE BARCELONA.- INSTITUT DEL CAMP FREUDIÀ

SOCIETAT CATALANA DEL RORSCHACH I MÈTODES PROJECTIUS. SCRIMP.

SOCIETAT ESPANYOLA DE PSICOANÀLISI. SEP. (SOCIETAT COMPONENT DE LA INTERNATIONAL PSYCHOANALYTICAL ASSOCIATION)

UMBRAL. RED DE ASISTENCIA “PSI”.

amb la col.laboració de

EDITORIAL GEDISA

LOS UNOS Y LOS OTROS. El encuentro con las diferencias.


El malestar entre civilizaciones es uno de los grandes temas de nuestros días. Las manifestaciones son diversas: guerras, invasiones, terrorismo, campos de concentración televisados… A esto se suma el aumento de la inmigración hacia los países del llamado “primer mundo”, desde aquellos lugares que son bolsas de pobreza. Provocan miedos y reacciones xenófobas en relación al “otro”, al diferente, con la exclusión social que acompaña estas reacciones. Surge de la tensión insoportable entre “los unos o los otros”, vivida como enfrentamiento total.

¿Es nueva esta problemática? ¿ Son los conflictos políticos y económicos actuales su única causa? Un análisis a corto plazo puede llevar a esta creencia. En nuestro país – y nuestra ciudad-, la inmigración ha aumentado rápidamente en los últimos años. Sin embargo, a lo largo de toda la historia de la humanidad ha habido guerras y migraciones. Así se han formado las ciudades y los estados nacionales tal como los conocemos hoy.

Esto indicaría que, detrás de los conflictos reales y actuales, existen, además, razones de estructura. Están presentes en lo que se repite a lo largo de la historia. Es ese fondo de exclusión hacia “el otro” que, en el mismo movimiento, produce la unión de los “iguales” ( los que forman parte de la misma raza, religión o nacionalidad)… y justifica las guerras.

Entonces… ¿el malestar es inevitable? Creemos que sí, pero también que no da igual si se apela a la xenofobia, o, por el contrario, se promueve una cultura que se base en el respeto por las diferencias. ¿Es posible encontrar nuevas formas de diálogo? ¿Qué podemos mejorar para transformar la exclusión en inclusión, al menos en parte?

Desde ESPAI FREUD 2008 BCN, deseamos abrir un foro de debate sobre estos temas con profesionales de otras disciplinas que puedan aportar otra mirada sobre el mismo fenómeno: sociólogos, filósofos, historiadores, economistas, etc.
En dos mesas redondas, abiertas a la participación del público, se abordarán los fundamentos teóricos y el aporte de quienes, por su experiencia de trabajo, están en contacto con esta problemática.

ELS UNS I ELS ALTRES (I)

L’encontre amb les diferències
Subjectivitat i pensament contemporani

Acte organitzat per ESPAI FREUD 2008 BCN

divendres, 11 d’abril de 2008, a les 20:00 hores,

Ateneu Barcelonès
Sala Verdaguer, planta baixa.
Carrer de la Canuda, 6.
Barcelona

taula-debat sobre IMMIGRACIÓ

amb la intervenció de:

Jordi Borja, urbanista
Rithée Cevasco, psicoanalista
Julieta Piastro, historiadora

presenta i modera:

Marta Rodrigo, psicoanalista.

ENTRADA LLIURE

Informació: ESPAI FREUD
Amics de la Llibreria Xoroi
Berlinès, 20.
08022 Barcelona
934185336
xoroi@

LA VIDA MEDICADA


En la sociedad actual nos encontramos con frecuencia con sujetos que no soportan el menor dolor, ni la idea de sacrificio o de la libra de carne a pagar. Nuestra sociedad basada en el discurso capitalista, desmiente la idea de castración y difunde la ilusión de que el sujeto tiene acceso al objeto sin mediación alguna.

Es así que vemos como el discurso capitalista aliado al discurso de la ciencia nos proporciona un número cada vez mayor de productos para remediar cualquier malestar . Se habla de la llegada de la “farmacología cosmética” que se aplica a malestares que no pueden ser considerados patológicos como la depresión postvacacional o la angustia del lunes por la mañana; es decir, para mejorar el humor de las personas consideradas normales. Hay fármacos que prometen un atajo a la felicidad, el eterno bienestar. Fantasía que el capitalismo promueve. Pero todo ésto ¿a costa de qué? ¿cómo queda reducida la subjetividad humana? Además, ello ha desencadenado un incremento del gasto farmacéutico en detrimento de otras necesidades del ciudadano.

Esta crítica razonable y necesaria, contrasta con otra realidad por la cual los fármacos han mejorado de forma sorprendente la vida de muchos pacientes permitiéndoles una calidad de vida que de otra manera sería impensable. Para lograrlo han sido necesarios largos períodos de investigación con una importante inversión humana y económica.

En esta disyuntiva, qué posición tomar. La crítica al consumo de fármacos, para cuya solución se requiere -entre otras medidas- de una mayor educación del consumidor y un control estatal del gasto, no nos puede hacer olvidar que muchos pacientes han podido superar graves enfermedades gracias a la farmacología.

Pero en el terreno que nos ocupa, el de la subjetividad humana, es importante aclarar que hay signos que no son disfunciones como por ejemplo la angustia o la inhibición frente a un peligro. También que el ser humano no puede prescindir de un cierto nivel de angustia en la lucha que la vida supone y que es básico que conserve la capacidad para dirigir su propia vida desde la autonomía y la libertad.

Esta mesa se propone abordar la problemática de la hipermedicalización de algunos malestares humanos, sin olvidar los beneficios que la farmacología ha aportado a muchos enfermos.

LA VIDA MEDICADA
Subjetividad y pensamiento contemporáneo.

Viernes, día 7 de Marzo, a las 20:00 horas.

Ateneu Barcelonès
Sala Sagarra, 4ª planta.
Carrer de la Canuda, 6.
Barcelona

Mesa redonda con la intervención de

JAUME AGUILAR, psiquiatra – psicoanalista.
ÁNGEL MARTÍNEZ, antropólogo.
JUAN PUNDIK, psicoanalista.

Presenta y modera:

CARMEN LAFUENTE, psiquiatra – psicoanalista.

ENTRADA LIBRE.

Información: ESPAI FREUD -Amigos de la Librería Xoroi-
Berlinès, 20.
08022 Barcelona
934185336
xoroi@

EL HUMOR EN TIEMPOS DE GUERRA


Estamos en el tiempo de las “depresiones”. Según la OMS, 121 millones de personas la padecen. Los trastornos depresivos en la actualidad son responsables de la cuarta causa de muerte y discapacidad a escala mundial.
En este paisaje de “guerra” el chiste y el humor brillan por su ausencia. Cuando despuntan, ocupan un lugar secundario y desvalorizado como si de una frivolidad se tratara. Consideramos que hay que resituar el chiste y el humor para darles el lugar que les corresponde, ya que el humor nos obliga a reconsiderar y a relativizar algunos paradigmas actuales que cubren nuestra época con un manto de tristeza e introducir, asimismo, la dimensión de la falta y de la subjetividad en un mundo omnipotente y globalizado que desconoce a los sujetos en su dimensión singular e impone la “felicidad del consumo” para todos.
Es muy probable que el humor sea también un ejercicio de inteligencia que debamos sostener ante el empuje imparable hacia esa estupidez creciente que nos asola.

EL HUMOR EN TIEMPOS DE GUERRA
Desde el psicoanálisis, la sociología y el espectáculo.

ACTO INAUGURAL DEL ESPAI FREUD 2008 BCN
Subjetividad y pensamiento contemporáneo.

Día 29 de Febrero, viernes, a las 11:30 horas de la mañana.

Lugar: FPCEE – Blanquerna
Auditorio
Universitat Ramon Llull
Calle Císter, 34.
Barcelona

Mesa redonda con la intervención de

Daniela Aparicio, psicoanalista.
María Jesús Izquierdo, socióloga.
Godoy, actor humorista.

Presenta y modera:

Julieta Piastro, historiadora.

ENTRADA LIBRE

Información: Espai Freud -Amigos de la Librería Xoroi
Berlinès, 20.
08022 Barcelona
Tel.: 934185336
xoroi@

 

Esperando, que es gerundio, a Godoy, que soy yo, formamos una pareja de hecho para hacerles ver que en esta vida, como dijo Don Antonio Buero Vallejo, hay que esperar, esperar y esperar; es la única esperanza. Esperar a ser felices, tener dinero, casarnos, divorciarnos, morirnos, etc., etc., etc.; incluso etc. espera algún día dejar de ser etc.
Esperando a Godoy es un divertimento que reflexiona sobre la cultura, la contradicción, la estulticia, la mentira… caracterizado por un humor corrosivo, el sentido del absurdo y con el lenguaje como única herramienta, un espectáculo de humor para ver, escuchar y reír.
Mis queridos “esperadores”, les deseo lo mejor, sigan esperando y que algún día les llegue algo, aunque sea de oferta.
Godoy