En la mort d’Anna Jové, per sobre de tot, amiga.

ANNA

Si el naixement és fruit de l’atzar i del desig, la mort no estalvia ningú. Avui ha sigut l’Anna i, a tots qui l’estimàvem, ens fa por el buit que deixa. I som molts els que l’estimàvem.

Ella, de falda generosa, acollia a tothom que se li apropava, procurant llimar les asprors que es troben fins i tot en les persones que s’estimen.

“Però quan estimem no ens es donat tenir cap dret, sinó el de perdre, car posseir no té mèrit: en sap tothom sense que l’hagin instruït”. Aquesta frase d’un poeta (Rilke) la podem aplicar a l’Anna.

Perdre, marxar, deixar els qui estimava era el que li preocupava. Però també sabia que no eren seus. Sabia com estimar deixant-los lliures.

Lliures i tristos. Però, refets del dolor de la pèrdua, ens adonarem que ella, encara que hagi marxat, continuarà amb nosaltres. Com el terrissaire que modela el fang, i deixa la seves empremtes, vulguem o no, trobarem en nosaltres algun signe de la seva presència: el gest d’una persona, una mirada, un moble, una música, un plat a taula, ens assenyalarà la seva presència.

Aquell buit que ens fa tanta por s’omplirà una mica. Potser, amb recança per la seva absència, descobrirem tota la influència que l’Anna ha tingut en nosaltres. Ja no parlo dels seus familiars més pròxims a qui ha cuidat i mimat. Parlo dels amics i companys que ens demanarem, com ho feia o diria l’Anna? (ui, ui, ui, que diria ella).

Llavors notarem la ditada de l’Anna en algun racó. I serà en nosaltres. Millor dit: serem una mica l’Anna sense saber-ho. No sentirem la seva veu però notarem els seus efectes. Ella ha tingut la vida curta, però continuarà en el temps. I nosaltres la veurem entre les escletxes de la nostra vida.

Ignasi Sala i Claveras
Barcelona, 7 de febrer de 2013