Arxiu d'etiquetes: Carrilet

Llúcia Viloca, psicoanalista, fundadora de Carrilet: “Carrilet va ser el primer centre d’Espanya amb la idea de començar la intervenció amb nens autistes tan aviat com fos possible.”

Magne Fdez.-Marban, de La Casa de la Paraula, entrevista a Llúcia Viloca, fundadora de Carrilet i a Balbina Alcàcer, actual presidenta de la Cooperativa.

carrilet

40 ANYS DE LA FUNDACIÓ DE CARRILET

L’any 1974 el Centre Especial Carrilet de Barcelona dedicat al tractament de nens i nenes autistes va començar el seu camí. Durant aquests 40 anys Carrilet ha ampliat les seves activitats afegint un centre de tractaments i una unitat de formació i recerca. D’altra banda la taula rodona sobre autisme amb que la Societat Espanyola de Psicoanàlisi inaugurava el seu curs va haver de canviar de seu per atendre el nombrós públic que volia assistir-hi. Bon moment, doncs, per entrevistar la fundadora de Carrilet, Llúcia Viloca, psiquiatra i psicoanalista (SEP-IPA) i  Balbina Alcàcer, psicòloga clínica, pedagoga i presidenta de la Cooperativa Carrilet.

Com va començar Carrilet?

Llúcia Viloca (LL. V.) Va començar l’any 1974 i es va crear perquè vaig estar tres anys a Ginebra fent la formació com a psiquiatra infantil i vaig conèixer en un hospital de dia com es tractava i es treballava amb infants autistes a partir dels dos o tres anys fins els dotze.

Hi havia un estil d’acolliment, una estructura i quan vaig tornar a Barcelona em vaig trobar amb un grup d’educadors i amb la doctora Pérez Simó i el doctor Angulo a Sant Joan de Deu.  Ells em van facilitar supervisar en una residència per a psicòtics a Les Corts i al Poble Sec la qual cosa em va facilitar el contacte amb d’altres educadors com la Pilar Sàrries i em va portar a crear un centre com el de Ginebra.

La doctora Pérez Simó que s´havia format a Paris amb Serge Lebovici, va connectar amb un grup de Mataró. Allà es va voler fer un centre d’higiene mental amb un hospital de dia per autistes.

Al cap de dos anys vàrem constatar que el projecte no acabava de funcionar i com que tots els nens eren de Barcelona vàrem buscar un espai a Barcelona, una torre a La Rabassada. Al 1977 va entrar a treballar la Balbina Alcàcer i la doctora Subirana.

Va ser el primer centre d’atenció precoç per a nens petits autistes,  tot i que també existia Guru, que atenien pacients autistes i psicòtics i altres trastorns. Carrilet va ser el primer centre d’Espanya amb la idea de començar la intervenció amb aquests nens tan aviat com fos possible. Inicialment també hi havia nens més grans, llavors vàrem optar per treballar amb els petits en un marc molt estructurat: espai, temps, activitats, treballar l’anticipació i el record, verbalitzar les sensacions connectades amb les emocions, valorar l’atenció i la interrelació amb les famílies… que són punts dels que els cognitius també parlen i que nosaltres des de fa anys vàrem anticipar.

Balbina Alcàcer (B.A.) La relació amb les famílies ha estat sempre molt intensa; és clau per estimular la comunicació amb el fill i la comprensió del seu funcionament. La perspectiva que aporten els pares des de casa i la que aporten els professionals permet entendre el funcionament del nen i ajustar els objectius de la intervenció.

Hi va ajudar que com que no teníem autocar, les famílies acompanyaven el nen a l’escola. Aquest contacte informal que es donava tant a l’entrada com a la sortida, era de gran valor terapèutic tant pel que feia al nen com al vincle de confiança i treball que s’establia i encara ara, amb els professionals. La família ve pel matí, i explica fets del dia a dia com per exemple que ha passat a casa aquell matí, com s’ha enfadat per no voler menjar o com ha pogut anar dret al metro sense enfadar-se, fets que recullen les tutores, la psicòloga o la  psiquiatra, i que es comenten en presencia del nen per treballar-ho després a l’aula. I a l’inrevés, al final de la jornada les tutores parlen amb els familiars del que ha fet o com s`ha sentit al llarg de la jornada.

Com sosteníeu les activitats?

LL.V. Al començament tot era ple de bona voluntat, amb recursos miserables i gràcies a les famílies i a la subvenció del SEREM.

B.A. Les famílies que podien econòmicament aportaven més per les que no podien. Feien el que fos per aconseguir diners per un projecte en el que creien que era el millor pels seus viloca1fills i si calia vendre productes Avon per exemple, doncs els venien. I hi havia professionals que no cobraven o parelles que treballant els dos al centre i nomes cobrava un. En resum, amb il·lusió i moltes ganes de tirar en davant per part de tots, famílies i professionals, un projecte en comú.

S´ha fet molt de camí. L’any 1978 vàrem constituir una cooperativa de professionals. Era una diferència perquè la majoria de cooperatives eren i són de pares. Nosaltres enteníem que la part tècnica però també la organitzativa i de gestió depenia del treball i la reflexió sobre la pròpia pràctica per part dels professionals, de plantejar perquès i de buscar respostes tot i que evidentment no s’entenia ni s’entén la nostra feina a banda de les famílies. Avui en dia hi ha molts llibres i molta documentació, molta oferta però en aquells moments, no. Si que hi havia professionals, sovint des de la psicoanàlisi com la doctora Júlia Corominas que va ser clau a l’hora d’entendre i d’establir el nostre  model de treball .

El model en què consisteix?

LL.V. Bé, al començament ens va subvencionar el SÉREM que pertanyia a l’INSERSO, a Mataró. Després vàrem anar a Madrid, i un inspector es va interessar pel nostre treball i  li vàrem explicar el model Carrilet i això va fer que publiquéssim un article a la seva revista l’any 1977: La vida del autista en un hospital de dia.

El va llegir l’Angel Riviere  i ens va convidar al primer congres internacional d’autisme que va tenir lloc a Madrid. Vàrem intervenir amb una ponència la doctora Subirana i jo mateixa. En Riviere investigava sobre les alteracions genètiques i en aquell moment es va mostrar interessat pel nostre treball perquè érem un centre petit on els espais de cada nen estaven definits i molt estructurats: cada nen tenia el seu calaix, el seu seient,… es valorava que el nen es pogués trobar amb ell mateix i organitzar i descobrir la seva identitat, distingir qui era ell i qui era l’altre.. Aquest es el model

En aquell temps existien Carrilet, Guru, Bellaire, Alba, i Cerac. La diferencia és que bona part d’aquestes institucions a Catalunya eren psicodinàmiques i a Espanya la línia de treball era conductual. Penso que en Riviere va passar d’un model més conductista a un viloca2cognitivista i va començar a explorar nens petits. En determinat congrés va dir que després de veure nens petits ens havia de donar la raó a la doctora Subirana i a mi mateixa. Era una persona amb un pensament molt científic i per tant molt obert. Durant anys vàrem anar a congressos, però després vàrem deixar d’anar-hi perquè en ser uns psicodinàmics i els altres cognitius costava més que hi hagués interrelació.  Ens vàrem centrar a Catalunya en part perquè també ens van comença a demanar supervisió, assessorament…

Nosaltres hem rebut formació a través de la doctora Corominas, i de gent vinculada a la Societat Espanyola de Psicoanàlisi com la doctora Eulàlia Torras de Beà. A través de la doctora Subirana que tenia contactes professionals a Londres, va venir, entrats els 80 la doctora Frances Tustin. Vàrem fer un  acte que va aplegar 400 persones. També anàvem a Roma a rebre formació i supervisió amb la Tustin perquè ella feia formació allí.

Quin any?

Els 80, 82-85.

LL.V. Recordo que després de la tornada del President Josep Tarradellas ens van citar al Palau de la Generalitat. Paga la pena recordar que fins aquell moment funcionàvem sense estar reconeguts com a centre específic i ens van dir que a partir d’aquell moment, el departament d’Ensenyament ens donaria la possibilitat d’una subvenció si passàvem a ser centre d’educació especial.

B.A. Qualsevol nen de sis anys era i és obligatori que estès escolaritza, per tant havíem de passar de centre de dia a centre d’educació especial.

LL.V. La Generalitat va començar a organitzar l’estructura de psiquiatria i d’ensenyament amb professionals designats tant per la administracions com de representants de les associacions de professionals.

Ens van donar la possibilitat de constituir-nos com centre d’educació especial i també van oferir la col·laboració de serveis socials. Després la coordinadora de centres dedicats al tractament d’autistes i psicòtics va aconseguir que sanitat ens acabes acollint i que l’autisme fos reconegut com un trastorn mental. Posteriorment es va constituir ACTTAPI (Associació Catalana de Tècnics i Terapeutes de l’Autisme i les Psicosis Infantils, format entre d’altres per Carrilet, Bellaire, l’Alba, Guru, Balmes i Mas Casadevall a Banyoles) que va organitzar congressos i xerrades i va impulsar una certa formació a Catalunya.

Quins moments són significatius en aquests 40 anys ?

B. A. Primer l’any 1974 quan es constitueix Carrilet; després 1978 quan passem a ser una entitat jurídica sense afany de lucre. Posar una data en concret pot ser difícil, però els 80 i els 90 van ser anys de desenvolupar, d’afiançar les bases teòriques del nostre model de treball, i això encara ara, perquè la intervenció, la pràctica i la mentalització d’aquesta sempre dur a canvis constants.  L’any 1985, moment en que l’entitat adquireix una torre, seu actual del centre d’educació especial al carrer Campoamor. A partir del 2000 es època de creixement. I el 2010-11 moment de consolidació i ampliació dels serveis amb la construcció del servei d’atenció ambulatòria i el servei de recerca i investigació al carrer Horta.

Hem canviat algunes coses perquè hi ha coses que han anat canviant com també l’entorn ho ha fet i la realitat social.  Vàrem començar com a centre de dia, després com a centre d’educació especial específic per infants amb TEA reconegut també com a servei específic viloca3per part del CatSalut, vam ampliar amb el servei de tractaments externs i últimament amb el servei de recerca cosa que fa quaranta anys era impensable.

Actualment a l’escola  atenem 49 nens d’entre 3 i 12 anys amb diagnòstic de TEA, i al servei de tractaments 180 nens i adolescents setmanalment, amb modalitats terapèutiques i d’intervenció diferents com psicoteràpia, psicomotricitat, logopèdia, artteràpia o musicoteràpia i atenció a les famílies. També hi ha grup de germans, grup de pares, tutories terapèutiques, i puntualment s’ha fet reunió d’avis perquè són els que de vegades es fan càrrec dels nens.

B.A. Anem a les escoles i assessorem a mestres i d’altres professionals des de fa molts anys. En som pioners, vàrem començar als anys 80 supervisant tant a escoles ordinàries com a escoles d’educació especial, centres d’atenció primerenca, centres de salut mental i professionals com psicòlegs o psicoterapeutes.  Actualment som proactius organitzant cursos i jornades que fins ara han tingut molt bona acollida entre els professionals de la xarxa socio-sanitaria i educativa de Catalunya.

I amb llars d’infants?

LL.V. Mes aviat ara. Hem supervisat CDIAPS i CSMIJ i a Carrilet se li han demanat moltes vegades supervisions especifiques pel tractament de nens autistes, per això es va organitzar el centre de formació Carrilet. De fet actualment estem col·laborant en un màster de la universitat de Barcelona, amb Blanquerna, amb un màster d’atenció precoç a la universitat de València i un altre a Blanquerna, amb l’ACPP, amb la SEP, amb gent de treball social, de pedagogia, de psicologia…

Tenim obertes vàries línies d’investigació.

Quines línies d’investigació?

B.A. Hi ha diverses línies de recerca pròpies de Carrilet. Una es centra en l’avaluació cognitiva dels infants amb TEA premiada en la I Edició del Premi Pearson- Psicofundación.

Una altra es centra en l’estudi observacional dels programes d’intervenció a partir de viloca4l’anàlisi de la interacció. Es va iniciar amb una intervenció breu de psicoteràpia individual basada en la conducta imitativa per part del terapeuta i fonamentada en la descoberta de les neurones mirall i impulsada per les II Jornades de Carrilet. Actualment s’estudien dos intervencions més: les tutories terapèutiques de l’escola i un grup de germans del servei ambulatori.

Per altra banda es col·labora en recerques que es proposen des d’altres institucions con la Fundació Catalana del Síndrome de Down o l’Hospital Sant Rafael.

En aquest anys, amb el que heu après, heu canviat algun aspecte del vostre treball de manera significativa?

LL. V. Al començament teníem la idea, potser influïts pel treball a Ginebra, de que el nen autista s´havia de relacionar amb una tutora i així passar de l’autisme a la simbiosi, però alguns pares ens van dir: amb vosaltres el nen està molt be però a casa no. I ens vàrem donar compte de que havíem de treballar amb els pares per tal de que establissin un vincle amb el seu fill. Quan els pares ja es podien relacionar amb el seu fill llavors s’introduïa la tutora i el nen poc a poc s’incorporava al grup. Això va millorar amb la creació dels CDIAPs perquè feien aquest treball amb els pares. Als inicis de Carrilet arribaven nens molt afectats i amb pares amb total desconeixement de què li passava al seu fill i de com poder-se apropar a ell, però ara gràcies als CDIAPs són nens que tenen tot un treball d’estimulació fet.

B. A. Penso que a nivell de tècnica hem afiançat i millorat la intervenció, hem ampliat els nostres coneixements i la comprensió del funcionament i del món del nen amb autisme. En un altre sentit, els nens  arriben a consultar més petits, el que ha fet que la seva evolució sigui més bona. És per això que sempre hem apostat per intervenir el més aviat possible, per un treball molt precoç. Aquest fet també ha estat un tret diferencial de la institució. Pensem que aquesta etapa de la vida és fonamental perquè la plasticitat cerebral és més gran i la reversibilitat de la situació personal de cada nen, també.

Ara els nens arriben més petits i treballats com ja hem dit. Abans es mantenia la idea  de que calia esperar a que fossin una mica més grans, que ja madurarien, que ja parlarien, però ara és tot al contrari: no han d’esperar, no hem d’alarmar a les famílies, però si hem de poder intervenir el més precoçment possible.

LL. V. A nivell de tècnica,  les aportacions de les doctores Corominas i Tustin ens han ajudat a treballar amb el món sensorial de l’infant amb autisme i ens han donat estratègies per possibilitar la connexió d’aquest món sensorial amb el procés de conscienciació i mentalització de  les emociones. El que facilita molt el desenvolupament del llenguatge i la simbolització.  Tot plegat ens ha ajudat a interessar-nos més pels aspectes interactius de la comunicació, de la sintonia,  de l’empatia, de la dramatització, de la gesticulació i de la imitació que coincideixen amb les investigacions neurològiques que parlen de dificultats de relació i de connexió neuronal i de la disminució o afebliment de les neurones mirall.

B.A. Potser abans es treballava més des de les incapacitats, i ara des de les potencialitats. Es parteix dels seus interessos, del que pot fer, del que pot modificar i  no sobre el que no fa… La perspectiva del treball del nen amb autisme ha canviat. viloca5

LL.V.  També la pràctica i l’experiència ens ha permès sistematitzar el nostre treball. He publicat un llibre que em va demanar CEAC i a l’any 2012, l’equip de Carrilet va publicar un llibre amb l’editorial Horsori, on es recull i transmet la forma de fer i entendre aquest treball.

Perquè fins els 12 anys?

B.A. Perquè és un període de la vida on el nen té més plasticitat cerebral, més potencialitat i més capacitat d’aprenentatge i de canvi. L’adolescència és un moment complicat en molts sentits i on els objectius de treball s’han de replantejar i fer-los més funcionals atenent a les diferents capacitats dels nois i noies.

LL.V. I també perquè administrativament correspon a la etapa de primària que acaba als 12 anys.

I quan acaben on van?

B.A. Depèn de l’evolució del nen: a l’escola ordinària o un centre d’educació especial, o a un centre de dia per autistes. També es té en compte les característiques del centre i sempre que es possible, es busca que estiguin prop de casa seva per afavorir la inserció en el barri.