Arxiu de la categoria: entrevista

Mercedes de Francisco, psicoanalista: “El amor es una elección absolutamente inconsciente, no eres dueño en tu elección”

Marta Berenguer. Barcelona. Diciembre 2013.

La música, el cine y la literatura han escrito páginas y páginas sobre el amor. El amor siempre tiene algo de enigmático. ¿Por qué elegimos amar a quien amamos? ¿Lo elegimos de manera consciente? La psicoanalista lacaniana Mercedes de Francisco parte de estas y muchas otras preguntas para presentarnos ‘Un nuevo amor’, un libro que el lector puede hacer suyo a medida que se adentra en sus páginas. Una lectura que no necesariamente tiene porque ser lineal, cada capítulo tiene su autonomía y a la vez forma parte de un universo que nos interroga sobre el amor y también sobre nuestra forma de amar. Sus múltiples referencias literarias y cinematográficas empujaran a buen seguro a los lectores más inquietos a encontrar o descubrir escenas de películas y fragmentos de libros que intentan atrapar o acercarse a aquello de imposible que tienen las relaciones entre hombres y mujeres. Desde La Casa de la Paraula hemos querido entrevistar a su autora que presentó su libro el lunes dos de diciembre en la Biblioteca del Campo Freudiano de Barcelona. En la entrevista conversamos sobre este nuevo amor que ella nos propone a través de la enseñanza del psicoanalista Jacques Lacan, su propia experiencia analítica y las palabras que escucha en su clínica. Hemos intentado encontrar alguna respuesta. No todas, por supuesto. Eso sería otro imposible, otra ilusión.

mercedesdef
Fuente de la imagen: blog de Juan Carlos Pérez Jiménez del Instituto del Campo Freudiano de Granada.

Sí, es una marca que además en la niñez tienes presente siempre pero a la que no das ningún valor especial. Es un tema que se comenta, se hacen chascarrillos, tu misma haces chistes. Una cosa buena que tiene es que es una fecha señalada con lo cual todo el mundo se acuerda de ella. Eso es muy bueno para que te feliciten el cumpleaños (risas). Aunque siempre te encuentras con eso lo vives como algo que no tiene importancia y que deviene muy cotidiano, sin darle ningún valor. Fue en el trabajo analítico donde eso tomó otro sesgo. Lo hizo, además, de manera imprevista. Empecé a trabajar, a interesarme por ciertos textos. Estos temas los leía con un interés mayor. En un momento me encontré con la lectura del homenaje de Lacan a Marguerite Duras –en Otros escritos– me interesó mucho por como ella aborda estos temas hasta que en un momento dado me di cuenta que había algo de esa marca de nacimiento que yo había pasado por alto pero que estaba ahí. Ahora puedo decir: algo debe tener que ver mi interés por este tema al que siempre estoy dándole vueltas con este dato absolutamente casual, azaroso. Cuando escribí ‘Un nuevo amor’ pensé que seguramente hay algo de esta marca que inevitablemente ha tenido su peso. En el pequeño preámbulo que he titulado “Sin ton ni son” también cuento mi interés por el nombre y por la cifra. Para mi siempre fue muy enigmática la letra. Cuando de niña, ya de muy pequeñita, todavía no sabía leer para mí era un enigma: ¿Qué era eso? ¿Qué eran esas formas que querían decir algo y que yo no podía captar?. Todas esas cuestiones me llevaron a darle vueltas a todo esto, también a la cifra de un cumpleaños o a un nombre. Y así, devine analista.

¿Cómo han ido cambiando a lo largo de la historia las formas del amor?

Como plantea Lacan, existe una envoltura formal del síntoma. El amor también tiene una envoltura formal que a lo largo de las épocas ha ido variando. En realidad hay algo transversal, hay algo que atraviesa el amor que no ha variado, se mantiene y se trata de ese punto fundamental y más esencial que nosotros [los analistas] abordamos. De esas formas que han cambiado a lo largo de la época quedan restos, no es que desaparezcan, se van quedando unos sedimentos. Eso ocurre por ejemplo en el amor cortés, este amor imposible como el de Romeo y Julieta. La mayoría de las películas de amor ya muestran esta cuestión de la imposibilidad. El otro día estaba dando una charla a jóvenes de 20 años, estudiantes de derecho, para hablar del amor y el capitalismo. Les comenté que fueran diciendo cada uno qué definición tenían en su cabeza de lo que podía ser el amor. Me hizo gracia porque fui anotando en la pizarra sus definiciones y empezaron a salir las que ya encuentras en El Banquete’ de Platón: uno decía que el amor era una cuestión de interés, el otro que el amor era una cuestión de hacer de dos uno, etc. Yo les dije: no sé si lo sabéis pero entre todos hemos conseguido que surjan los temas que ya hace 2.500 años aparecían para hablar del amor. La influencia platónica es evidente.

Captura de pantalla 2013-12-11 a las 21.57.11Pero contestando a tu pregunta es verdad que lo que realmente ahora es un poco distinto es que el discurso capitalista no da la posibilidad de una nueva forma de amor lo que hace es tocarlo en el sentido de su valor. El valor del amor ha quedado sesgado, reducido a términos contractuales. Se trata de hacer una serie de explicaciones neurogenetistas del amor. Se transforma en una mercancía, como casi todo, igual que ocurre con los cuerpos o los sujetos. Lo que todo eso provoca es una afectación del amor, una desvalorización, una degradación entre comillas. Por eso ahora habrás visto las numerosas publicaciones de sociólogos o filósofos que se ocupan de este tema. Hay una preocupación por esta afectación que para todos, o casi, es un problema.

Hace unos días leyendo la prensa me encontré esta frase: “científicos alemanes desarrollaron una sustancia basada en la “hormona del amor” que aseguraría la fidelidad del sexo masculino”. ¿Los delirios sobre el amor también existen en nuestra contemporaneidad?

Está muy bien como planteas la pregunta porque una cosa es el delirio de amor -que también lo hay- y otra cosa es el delirio sobre el amor. Esta frase creo que es más bien un delirio pseudo-cientificista muy acorde con el capitalismo. En un capítulo del libro hablo, precisamente, de un tema que se le acerca mucho: la psicología evolutiva. En el diario El País publicaron hace dos o tres años una noticia sobre unos experimentos con topillos de campo. El experimento consistía en comparar dos grupos para averiguar cuales eran más fieles y porque. Es esa idea de “animalizar” al ser humano, al hombre, a la mujer. Tomar el modelo animal y aplicarlo. En eso hay, evidentemente, un error y claro está, un delirio. Suena muy chistoso pero es un discurso que va calando.

¿Por qué crees que este tipo de discurso, aunque pueda sonar casi a broma, cala tan profundamente?

Cala sobre todo porque cada uno de nosotros nos tenemos que enfrentar a eso que, más allá de cada época, es transversal. Se trata de lo que Jacques Lacan plantea muy bien: hay algo de imposible en las relaciones entre hombres y mujeres que tiene que ver con su manera de gozar y con su sexualidad. Ante eso el amor es una suplencia, una construcción que tiene que ver con la cultura, con la palabra, con el lenguaje. El problema aparece cuando nos cuesta afrontar esa imposibilidad. Te enamoras de alguien y existe como un momento de ilusión en el que parece que eso imposible se ha hecho posible. Pero al mismo tiempo se empieza a captar la cuestión de esa imposibilidad, de que no hay ese acuerdo, ni esa complementariedad, ni ese hacer de dos uno, ni esa armonía. Frente a eso este discurso pseudo-cientificista viene fenomenal. En lugar de pensar o entender qué hacer, hacerse preguntas: ¿Por qué los hombres tienden a cierta manera en su sexualidad? o ¿Cómo se enfrentan ellos a lo femenino? Pues no, vamos a encontrar una hormona que los haga fieles.

¿Sería como pasar gran parte de la responsabilidad de eso en lo que el sujeto está implicado a una causa externa?

Claro, por supuesto. En el caso de los hombres, pero también en el caso de las mujeres. Se quiere tratar siempre de que sean como no son. Lo que los hombres se juegan en la sexualidad y lo que se juegan las mujeres es distinto. Esa diferencia radical es la que hace imposible la complementariedad. A pesar de ello las relaciones siguen siendo posibles por los lazos amorosos. Si no andaría cada uno con su goce. Una tendencia que, por otro lado, ocurre cada vez más.

¿Cuándo dices goce qué quieres decir?

Lacan tiene una definición de goce muy interesante. Uno goza de su propio cuerpo, son esos acontecimientos en el cuerpo. Estamos tan afectados por la palabra que ya no podemos ser como los animales.

Captura de pantalla 2013-12-11 a las 21.56.55Como decía ya muy tempranamente Lacan es ese goce que experimentamos en el cuerpo y no es nada homeostático, tiene que ver con el exceso, con el gasto. Ese goce primero es singular para cada sujeto, es diferente en cada uno. Y después, claro, hay una marca distinta si uno está en una posición masculina o si está en una posición femenina. Éste es un tema importante porque la presencia del cuerpo femenino en el mundo, esta diferencia y esta relación con el cuerpo marca, introduce una alteridad que siempre ha estado presente y siempre ha habido mucha dificultad en cómo tratarla. Eso es muy palpable en la historia de las mujeres, por ejemplo. Ahora estoy releyendo ‘El segundo sexo’ de Simone de Beauvoir en el que se habla de cómo el derecho trató la cuestión de las mujeres. El hecho de lo femenino en el mundo implica una alteridad. Y no sólo para los hombres, también para las propias mujeres. Lo que pasa que no es lo mismo que una mujer con el cuerpo que tiene que portar se enfrente con esa alteridad a un hombre que a su vez está en relación con otro cuerpo. Lacan habla en su seminario ‘Encore’ [Aun] del goce de lo femenino en el sentido de algo que algunas mujeres sienten pero que no pueden terminar de decir. Eso es lo imposible de pasar a la palabra. El goce masculino tiene mucha mayor referencia al órgano, su goce es mucho más parcializado. Su forma de elección o de causa de deseo es mucho más fetichista. También por eso se plantea que en el caso de un hombre es mucho más fácil que sustituya a su partenaire. Para un hombre el amor va por un lado pero el deseo y la sexualidad pueden ir por otro.  El hombre, en principio, no goza a través del amor como puede hacerlo una mujer. Eso no quiere decir que los hombres no amen, pueden amar y mucho. Sin embargo, para la mujer su goce sexual está muy enlazado al amor, a ser amada, a amar. Esta diferencia ya marca un problema porque un hombre puede amar realmente a una mujer, mantener intocable el amor y sin embargo puede tener una relación con otras.

¿El amor y el deseo están divididos? ¿Se pueden dar simultáneamente?

Se pueden dar simultáneamente y también se pueden desconectar. Con los pacientes, en la clínica se ve claramente cuando te hablan de sus situaciones de pareja. La sociología incluso para este tema ya se atreve a poner cifras y todo: a los cinco años la pareja ya empieza a entrar en “crisis”, dicen, por ejemplo. En el libro comento que una ministra alemana propuso de cara al matrimonio crear una especie de contrato de cinco años porque transcurrido este tiempo se veía que la cosa empezaba a flaquear. La ministra proponía que ya que los sociólogos dicen que dura cinco años, pues hagamos contratos matrimoniales de cinco años y gastemos menos en divorcios (risas). Bromas aparte, es verdad que hay algo del deseo en las relaciones amorosas que con el tiempo puede empezar a flaquear. Y tiene que ver con todas estas imposibilidades que se ponen en juego a pesar del amor.

Captura de pantalla 2013-12-11 a las 21.56.45Aunque dos personas se amen mucho hay algo de la imposibilidad de coordinar la complementariedad en esos goces que va a afectar al deseo. Ahora bien, si un sujeto ha podido analizar ciertas cuestiones está, al menos, más advertido y puede llegar a tener cierta comprensión de la imposibilidad. Como decía Lacan: aunque no lo parezca “todos tenemos la experiencia de que la relación sexual es imposible” lo que pasa es que luego se necesita comprenderlo. Todo el mundo si hurga un poco en su historia se da cuenta que eso está allí.

Por otro lado lo que sí que existe es la presión social ante este tema que no acepta esta imposibilidad estructural. Para ponerte un ejemplo, hay ahora un anuncio para los hombres que tienen eyaculación precoz. Lo anuncian dos cerillas. Una se prende antes que la otra y la otra se queda como apartada. En la siguiente imagen –se entiende que después del tratamiento- las dos se prenden a la vez. Está muy bien pensado por los publicistas. Esto evidencia que todo el tiempo, todos los mensajes publicitarios y los mensajes sociales nos hacen creer que esa imposibilidad no existe. Vas a la terapia sexológica, vas a hacer esto para resolver el tema de la erección, vas a lograr que esas diferencias en la manera de gozar, esa diferencia que introduce lo femenino, no esté. Pero esas diferencias existen, no es posible la complementariedad, insistir en este tipo de mensajes provoca una frustración permanente.

¿Aunque existe ese imposible, se puede lograr amar de una manera digna?

Claro. Lo imposible es la relación sexual en el sentido de complementariedad, de hacer de dos uno. Amar no es imposible. Cuando el sujeto más sabe de estas cuestiones y las puede  entrever es más probable que el amor con el otro tenga un lugar más digno, que ponga esta imposibilidad en su justo lugar y no se convierta en una impotencia. El problema de no afrontar la imposibilidad, de no hacer la experiencia de esta imposibilidad, de no vivirla y aceptarla de alguna manera, es que eso se transforma en un discurso de la impotencia: se ha fracasado, se es impotente, la pareja no salió, no se logró encontrar la pareja que convenía, etc.

Supongo que no es lo mismo un nuevo amor que un amor nuevo. Cambiar de partenaire no garantiza tampoco que sea posible. ¿Por qué has titulado este libro ‘Un nuevo amor’?

A veces es inevitable cambiar de partenaire porque con esa persona no se puede jugar el juego que uno elige inconscientemente. Eso son cuestiones más complejas. Pero no, no se trata de que cambiamos de pareja. No se trata de que terminamos con una, empezamos con otra y entonces esto va a resolver el tema. Sino se cambia el paradigma, se va a seguir repitiendo. Lo que probablemente pase es que al principio sea algo bueno, empezamos, es el momento álgido del amor, ese momento ilusorio en el que, como plantea Lacan, creemos que esta relación imposible sí que es posible. Pero ese momento es temporal, desfallece y volvemos a encontrarnos con los mismos síntomas, las mismas cuestiones una y otra vez. Entonces no se trata de un amor nuevo sino de un nuevo amor, es decir, de una nueva forma de amar.

Captura de pantalla 2013-12-11 a las 21.56.30Todas las formas históricas del amor que plantea Lacan en sus recorridos, son formas de tratar esta imposibilidad pero olvidándola, alejándola. El amor cortés es el que más cerca está de poner en primer plano lo imposible, pero pone fuera esta imposibilidad. Los amantes no pueden encontrarse porque hay algo externo que se lo impide: las circunstancias, la sociedad, las familias. Cuando dice Julieta a Romeo: “cámbiate el nombre. Si así fuera quizás nuestra amor podría ser posible”. ¡Pues ni por esas!

Ahora que citas a Romeo y Julieta. Hay una frase de Julio Cortázar en ‘Rayuela’ que dice:  “Lo que mucha gente llama amar consiste en elegir una mujer y casarse con ella. La eligen, te lo juro, los he visto. Como si se pudiera elegir en el amor, como si no fuera un rayo que te parte los huesos y te deja estaqueado en la mitad del patio. Vos dirás que la eligen porque la aman, yo creo que es al revés. A Beatriz no se la elige, a Julieta no se la elige. Vos no elegís la lluvia que te va a calar hasta los huesos cuando salís de un concierto.”

¿El amor es un encuentro contingente? ¿De qué depende ese encuentro?

Es genial esta frase de Cortázar. Está bien planteado su cuestionamiento de la elección. Pero claro es tan poética que todo lo que diga a partir de ahora va a ser para destrozar esta magnífica forma de hablar del amor. Por eso me cuesta. Creo que cuando dice que no se la elige es en este sentido de creer que uno elige a alguien conscientemente, que es una elección consciente, que es el ‘yo’ el que elige. No se trata de ese tipo de elección, es una elección absolutamente inconsciente, no eres dueño en tu elección, en eso estoy totalmente de acuerdo con Cortázar.

Por eso en el primer capítulo del libro cuando comento la frase de Philippe Sollers en la que dice que “el amor es clandestino” es en este sentido. Hay algo absolutamente no sabido en el momento que eso ocurre. El sujeto no lo tiene en su mano, ni lo puede manejar, ni lo puede elegir como quien elige comprase un IPhone o un coche. Y es precisamente en esta época donde se pretende pensar la cuestión de la elección amorosa de esta manera, como quien elige un sofá. Por eso es muy interesante como Cortázar lo expresa: “creen que la eligen y luego la aman, cuando en realidad es un rayo que te parte”. Este tema hay que separarlo de lo matrimonial porque es a partir del siglo XVIII-XIX cuando se empieza a juntar amor y matrimonio. Hasta ese momento el amor era una cosa y el matrimonio era otra. A veces el sujeto cree que está enamorado y a veces, simplemente, va a seguir los cauces que le indican los años o la sociedad. Se encuentra y se junta con una mujer o con un hombre a quien quiere, quizás no exageradamente pero tiene una familia y ahí sigue. El amor puede ser de muchas manera, no digo que el amor tenga que ser siempre una cosa.

Captura de pantalla 2013-12-11 a las 22.09.38A donde apuntan muchos sociólogos en la actualidad es precisamente a indicar que la que está tocada es la intensidad del amor. Algo que verdaderamente es un rayo, que produce un verdadero cimbronazo a un sujeto. Por eso Lacan incluso decía que “el amor es lo que permite cambiar de discurso”. En el caso de la relación analítica, por ejemplo, hay algo de ese amor. Hay algo del amor en la relación con el analista, lo que en términos psicoanalíticos nombramos como transferencia. Freud decía que esta relación es un amor de pleno derecho, es un amor sin la cuestión de los cuerpos, justamente, dejando fuera el encuentro sexual. Es un amor de pleno derecho y por tanto una experiencia. La intensidad de esa experiencia es lo fundamental y es lo que le permite al sujeto cambiar de discurso, pasar de un discurso a otro, verdaderamente un viraje. Cuando un analizante viene y te va contando como está con una pareja en la actualidad y de repente dice: bueno pero hay una historia que tuve que fue terrible, desastrosa. Y resulta que la historia desastrosa terminó mal o como sea, pero es esa historia lo que le tiene totalmente enganchado desde hace años y cualquier cosa que aparezca va a quedar tocada por eso. Para que ese sujeto pueda seguir en su vida encontrándose y volviendo a amar, tiene que ver qué se trató allí, tiene que ver qué pasó con ese rayo que le partió. Quizás de eso no quiere saber nada, porque ya lo terminó, fue desastroso, mejor pasar página, me voy a otra experiencia… Pero pueden pasar muchos años, llegar a ser una persona mayor y de repente darse cuenta que todo eso que vivió, en realidad, tiene mucho que ver con eso qué tiene pendiente desde los 20 años, de los 30, desde que aconteció.

¿Qué aspectos del sujeto tienen que ver con la elección amorosa? ¿Por qué elegimos a quien elegimos como partenaire? ¿Qué papel juega nuestro inconsciente en eso?

Por ejemplo las marcas de cada sujeto tienen un papel importante. Pero la elección se trata más bien de una mezcla. Porque por un lado está el encuentro, hay algo azaroso, y luego existen las determinaciones inconscientes. Esas determinaciones marcan mucho. Lo que pasa es que hay elecciones que van por el lado de las determinaciones edípicas: el papá, la mamá. Y hay otro lado de la cuestión, que es un poco distinto, que es lo que justamente hace que este nuevo amor sea de otro orden. Que ya no tiene que ver con las determinaciones edípicas, sino que tiene que ver con esa marca singular e irrepetible del sujeto, con esa respuesta que uno ha dado a la imposibilidad. Cada uno de nosotros nos hemos encontrado con esa imposibilidad, la hemos captado, la hemos vivido y entonces respondemos construyendo algo de una u otra manera. Con esa construcción vamos por la vida. Lacan dice en ‘Encore’ [Aun] que se trata del encuentro entre dos exilios. Mi marca del exilio de la relación sexual encuentra una sintonía con la marca del exilio de la relación sexual del otro. No se sabe muy bien porque ocurre así, pero no es con cualquiera que eso sucede. Y ahí está la diferencia por ejemplo entre el amor y el deseo. Uno puede desear y puede cambiar de un objeto a otro.

Captura de pantalla 2013-12-11 a las 22.11.07El deseo tiene muchas posibilidades de sustituir un objeto por otro, por eso el capitalismo va muy bien, te dan un Iphone3, y después quieres un 4 y un 5… Como dice Lacan se trata de una metonimia, va de uno a otro, de uno a otro. ¿Pero cuándo se fija ese deseo? ¿Por qué con uno ese deseo se transforma en amor? ¿Por qué con esa persona y no con otra? Ese es el punto milagroso de la transferencia, del amor y también es su punto enigmático. Por eso ese encuentro tiene que ver con la marca, con la marca singular, ya no tanto con las determinaciones edípicas que es más fácil que caigan en la dependencia. La marca singular de cada uno es la que es más difícil de entrever, de poder captar, es a lo que Lacan llama sinthome, es decir es ese singular de cada uno, es una manera de respuesta de cada uno, mucho más fija y que insiste en escribirse de la misma manera una y otra vez.

¿En qué contribuye el propio análisis en la posición amorosa? ¿La forma de amar puede transformarse gracias a un análisis?  

Se transforma. Ocurre con personas que no son psicoanalistas y que ni tan siquiera lo van a ser, vienen a la consulta y realmente hay transformaciones increíbles. Personas que llegan con una historia, un matrimonio, y de repente al cabo de un tiempo descubren que estaban ahí por miedo, que estuvieron allí pero que no se trata de eso. Y por el camino se encuentran con otro hombre y pueden entrar en otra sintonía. Aunque con ese hombre ocurren cosas muy distintas y realmente está en juego el amor de otra manera, vuelven a aparecer las repeticiones, se trata de las repeticiones edípicas que dificultan, que entorpecen. Por eso el análisis se trata de una escucha para ir despejando todo ese panorama con la intervención del analista. El sujeto va entreviendo las cosas propias. Quizás se de cuenta de que a lo que aspira repentinamente deja de tener sentido, o que quiere tener al hombre que le haga caso continuamente porque sino se tambalea. Esto es muy típico de las mujeres en su posición histérica. Tiene que ver también con algo de lo femenino porque la mujer necesita un signo del otro para amar. Jacques-Alain Miller lo trabaja magníficamente en un seminario que se titula El partenaire-síntomaPara que una mujer ame está más en juego el signo del otro. El otro le tiene que hacer signo del amor. El hombre, en cambio, puede amar a una mujer de una vez por todas sin estar pendiente del signo. El hombre no necesita eso para poder estar, para poder encontrarse con el cuerpo del otro, por ejemplo. La mujer, sí. Por eso muchas veces las mujeres no quieren tener relaciones sexuales. Pero no porque no les guste o no disfruten. No quieren tener relaciones sexuales porque les falta ese signo porque no pueden sostenerse en el encuentro con el otro sin eso. Y te lo dicen de alguna u otra manera: “después que no me hace caso quiere que tengamos relaciones sexuales”. Al hombre no le hace falta eso para poder desear a la mujer, estar con ella y tener un encuentro sexual. Para una mujer sí, en ese momento de cuerpo a cuerpo sí. Todo eso se puede ir entreviendo en la propia experiencia analítica.

¿El amor y el enamoramiento se llevan bien? ¿Se dan siempre de manera sincronizada o no tiene por qué?

Si la relación sexual es imposible, la pregunta sería: ¿Por qué nos enamoramos? ¿Cómo es que necesitamos otro cuerpo y a otro? En un momento dado lo necesitamos. Toda la poesía muestra eso. Las canciones románticas, la literatura, el cine… hay algo en ello de milagroso, de “loco” entre comillas, porque las pasiones amorosas a veces también pueden ser delirios. La socióloga Eva Illouz dice en uno de sus libros que el flechazo está desapareciendo. Cuando habla de flechazo se refiere de alguna manera a la frase que comentábamos de Cortázar, ese rayo que te atraviesa, eso que yo no elijo, eso que no sabes bien qué es pero que ocurre. Evidentemente todo flechazo tiene un aprés-coup, es retroactivamente, echando la vista atrás, como se puede ubicar ese primer instante que nos arrebató. En un primer momento se puede tener una afinidad con alguien y que eso no vaya a ningún lado. Otras veces esa afinidad puede llevar a algo muy intenso. En el comienzo se puede dar el deseo y luego eso no se transforma en amor, esta transformación ocurre unas veces y otras no. Por eso es una cuestión de azar y de contingencia. A lo mejor ha pasado por delante tuyo un hombre a quien hubiera sido magnifico amarle y que te amara pero no, aunque haya habido esto no ha habido nada más después. En las primeras entrevistas los pacientes cuando hablan del amor o de la pareja es interesante lo que dicen sobre el encuentro. Porque ahí se ponen en juego importantes claves y ellos mismos se sorprenden de sus propios relatos. A menudo a ese encuentro no le dan importancia pero cuando empiezan a indagar resulta que tiene más peso de lo que parece. El encuentro es algo azaroso y también contingente. Tiene que ver con nuestras marcas. Algo que no se puede escribir, la relación sexual, de repente, contingentemente “cesa de no escribirse” y se tiene la ilusión de la posibilidad, de que es posible. Y si de ese instante se pasa a querer seguir escribiéndolo, querer eternizarlo a través de esa escritura, a no cesar de escribir ese amor. Ante eso Lacan es muy claro: “valentía ante fatal destino”.

¿Cómo nos explicarías de manera resumida –porque de ello podríamos hablar largo y tendido- como entiende el amor Freud y como lo entiende Lacan?

Jacques-Alain Miller ha hecho un enorme trabajo sobre estos temas y le agradezco especialmente su orientación. Tiene un seminario que se titula ‘Los divinos detalles’ en el que habla de esos divinos detalles que encuentras en el otro. Y nos habla de Beatriz y Dante, del coup de foudre, del flechazo. Para mi en ese seminario Miller hace un trabajo magnifico que puede orientar a quien quiera trabajar el tema del amor de Freud a Lacan. Hace un trabajo sobre los planteamientos freudianos del amor y que saltos dio Lacan. Miller nos habla, por ejemplo, de como uno ama a quien le supone el saber sobre uno mismo. Lacan da en otro momento de su enseñanza, en ‘Encore’ [Aun], un salto y claramente se desprende de alguna manera de Freud definitivamente. En distintos lugares Lacan va mostrando que incluso en algún momento “hay que dejar de dormir en el mismo lecho que heredamos de los padres”. En este punto se refiere de alguna manera a Freud. Hay algo de la idea del amor en Freud que termina siendo un amor que tiene que ver con la repetición. La repetición que lleva la marca del Edipo. Con ese punto de repetición no hay manera de salir de las determinaciones, es muy difícil. Por eso Lacan introduce algo distinto. Va a seguir habiendo repetición pero ésta tiene que ver con una escritura del sujeto, una repetición que tiene que ver con su marca, con su marca más singular que ya no es dependiente del Otro, que ya no es referida al papá o la mamá.

Captura de pantalla 2013-12-11 a las 22.13.11Hay momentos en un análisis muy interesantes en los que el propio analizante se va desprendiendo de su “mito individual de neurótico”. A partir de entonces ya se trata de otra cosa. Esto se va haciendo desde el principio, del lado del analista, el analista interviene para que el sujeto vaya encontrando esto. No se trata de ir aconsejando nada, sino con la escucha interviene para hacer aparecer la diferencia entre esas determinaciones edípicas y lo más propio. Y en ese momento el sujeto ya no puede volver atrás. Ya no es que mi papá, mi mamá, mi hermano, mi hermana… es algo suyo, se trata de una invención que cada uno ha hecho.

En el libro haces muchas referencias al cine y a la literatura. ¿Qué amores del cine o de la literatura podrían responder a ese nuevo amor del que hablas en tu libro?

Es interesante tu pregunta. Efectivamente en el cine o la literatura vemos o leemos una narración, hay algo de eso que no se puede captar. Y este nuevo amor tiene que ver con la imposibilidad de decir. Entonces más que ponerte un ejemplo de qué película o qué libro serían un ejemplo de este nuevo amor, se trataría más bien de qué escritor, qué escritores, qué cineastas tratan o pueden encarnar mejor esta imposibilidad. Y eso depende. Cada uno tiene sus preferencias. No es para darte un ejemplo de este nuevo amor, pero en Los puentes de Madison, que es una película contemporánea, se nos muestra, por ejemplo, una típica relación imposible. Imposible no porque ella no se pueda ir con él, se puede ir con él perfectamente. En la película de Clint Eastwood está el cuerpo y luego está esa decisión entre comillas. Se muestra bien la diferencia entre su matrimonio, donde ella quiere a ese hombre que, además, es el padre de sus hijos; y este amor que la parte en dos, que no lo elige, que es un encuentro, que es puro azar y que compromete su cuerpo. Ahí está este punto fundamental. La película transmite, de alguna u otra manera, que con ese hombre al que quiere, con el que se va a quedar, con el padre de sus hijos, hay algo del cuerpo a cuerpo que no la atravesó de esa manera, no tocó ese punto en ella. Creo que quizás hay momentos en las películas, momentos en las historias donde esa imposibilidad puede mostrarse. Pero se trata de eso de cómo cada película bordea mejor ese imposible de decir, como cada película o libro logran enmarcar mejor la imposibilidad.

El amor también tiene algo de dolor y de pérdida.

Ya que introduces este tema de la pérdida. Yo creo que habiendo entrevisto en un análisis algo de esta cuestión de lo imposible una pérdida en el amor no va a dejar de tocarte el cuerpo, si ha sido un amor intenso, no va a dejar de tener efectos en tu cuerpo y en tu vida pero no va a ser devastador. El problema es cuando eso de lo imposible está forcluido. La socióloga Eva Illouz en sus libros, -de los cuales me interesan sus descripciones de campo más que su visión en la que tenemos opiniones muy distintas-, lo describe bien. Illouz habla de como todo se ha psicologizado y se cree en una elección como si se tratara de una decisión consciente y voluntariosa, lo contrario de lo que plantea Cortázar. Se repudia toda la idea de inconsciente y se trata entonces de elegir bien, como si eligieras el mejor sofá. Y teniendo eso como referencia, comenta ella, cualquier pérdida en el amor, cualquier historia que termina se acaba convirtiendo en un fracaso para “el yo”, se termina traduciendo en un fracaso de orden vital. La pregunta es siempre. ¿Por qué has fracasado? Se centra en el paradigma de que los sujetos no “han sabido hacerlo bien”, no han sabido elegir, es una mala elección, etc. Pero puede que haya sido una experiencia magnifica, puede haber sido un amor muy intenso que te deja cosas muy importantes para la vida, una experiencia que te ha lanzado a hacer otras cosas y te abrió otros campos y, sin embargo, que en un momento dado se termine y tener que sufrir el final de eso y aceptarlo e incluso de ahí también sacar consecuencias y encontrar fórmulas. No se trata de psicologizar la pérdida en el sentido de: igual que viene usted a curarse de la falta de erección o de la eyaculación precoz, venga usted a curarse de sus malas elecciones, y conéctese en la página de Meetic que tenemos unos perfiles estupendos que vienen muy bien para su “yo ideal”. Ese estilo de elecciones buenas para que la cosa salga bien es una absoluta falsedad, pero sobre esa falsedad se sostiene todo eso.

Como he comentado antes uno encuentra algo en el otro que tiene que ver con tu propia marca, algo tuyo lo encuentras en otro, cuando a ese otro lo pierdes te planteas ¿qué hago ahora con esta ausencia? Esto mío pero que lo había puesto en otro cuerpo. Era con ese cuerpo y no con otro, y eso ya no está. Eso tiene unos efectos importantes. Y no hay que quitarle nada de su intensidad, ni de su fuerza. Creo que esa intensidad y ese dolor si uno en su experiencia analítica ha logrado entrever todo esto de lo que venimos hablando se vive de otra manera, o al menos de mejor manera que si sólo se trata de la pura pérdida y el puro desconocimiento.

¿Y cómo se llega a descubrir o a descifrar esta marca singular? 

Con un análisis, claro.

Llúcia Viloca, psicoanalista, fundadora de Carrilet: “Carrilet va ser el primer centre d’Espanya amb la idea de començar la intervenció amb nens autistes tan aviat com fos possible.”

Magne Fdez.-Marban, de La Casa de la Paraula, entrevista a Llúcia Viloca, fundadora de Carrilet i a Balbina Alcàcer, actual presidenta de la Cooperativa.

carrilet

40 ANYS DE LA FUNDACIÓ DE CARRILET

L’any 1974 el Centre Especial Carrilet de Barcelona dedicat al tractament de nens i nenes autistes va començar el seu camí. Durant aquests 40 anys Carrilet ha ampliat les seves activitats afegint un centre de tractaments i una unitat de formació i recerca. D’altra banda la taula rodona sobre autisme amb que la Societat Espanyola de Psicoanàlisi inaugurava el seu curs va haver de canviar de seu per atendre el nombrós públic que volia assistir-hi. Bon moment, doncs, per entrevistar la fundadora de Carrilet, Llúcia Viloca, psiquiatra i psicoanalista (SEP-IPA) i  Balbina Alcàcer, psicòloga clínica, pedagoga i presidenta de la Cooperativa Carrilet.

Com va començar Carrilet?

Llúcia Viloca (LL. V.) Va començar l’any 1974 i es va crear perquè vaig estar tres anys a Ginebra fent la formació com a psiquiatra infantil i vaig conèixer en un hospital de dia com es tractava i es treballava amb infants autistes a partir dels dos o tres anys fins els dotze.

Hi havia un estil d’acolliment, una estructura i quan vaig tornar a Barcelona em vaig trobar amb un grup d’educadors i amb la doctora Pérez Simó i el doctor Angulo a Sant Joan de Deu.  Ells em van facilitar supervisar en una residència per a psicòtics a Les Corts i al Poble Sec la qual cosa em va facilitar el contacte amb d’altres educadors com la Pilar Sàrries i em va portar a crear un centre com el de Ginebra.

La doctora Pérez Simó que s´havia format a Paris amb Serge Lebovici, va connectar amb un grup de Mataró. Allà es va voler fer un centre d’higiene mental amb un hospital de dia per autistes.

Al cap de dos anys vàrem constatar que el projecte no acabava de funcionar i com que tots els nens eren de Barcelona vàrem buscar un espai a Barcelona, una torre a La Rabassada. Al 1977 va entrar a treballar la Balbina Alcàcer i la doctora Subirana.

Va ser el primer centre d’atenció precoç per a nens petits autistes,  tot i que també existia Guru, que atenien pacients autistes i psicòtics i altres trastorns. Carrilet va ser el primer centre d’Espanya amb la idea de començar la intervenció amb aquests nens tan aviat com fos possible. Inicialment també hi havia nens més grans, llavors vàrem optar per treballar amb els petits en un marc molt estructurat: espai, temps, activitats, treballar l’anticipació i el record, verbalitzar les sensacions connectades amb les emocions, valorar l’atenció i la interrelació amb les famílies… que són punts dels que els cognitius també parlen i que nosaltres des de fa anys vàrem anticipar.

Balbina Alcàcer (B.A.) La relació amb les famílies ha estat sempre molt intensa; és clau per estimular la comunicació amb el fill i la comprensió del seu funcionament. La perspectiva que aporten els pares des de casa i la que aporten els professionals permet entendre el funcionament del nen i ajustar els objectius de la intervenció.

Hi va ajudar que com que no teníem autocar, les famílies acompanyaven el nen a l’escola. Aquest contacte informal que es donava tant a l’entrada com a la sortida, era de gran valor terapèutic tant pel que feia al nen com al vincle de confiança i treball que s’establia i encara ara, amb els professionals. La família ve pel matí, i explica fets del dia a dia com per exemple que ha passat a casa aquell matí, com s’ha enfadat per no voler menjar o com ha pogut anar dret al metro sense enfadar-se, fets que recullen les tutores, la psicòloga o la  psiquiatra, i que es comenten en presencia del nen per treballar-ho després a l’aula. I a l’inrevés, al final de la jornada les tutores parlen amb els familiars del que ha fet o com s`ha sentit al llarg de la jornada.

Com sosteníeu les activitats?

LL.V. Al començament tot era ple de bona voluntat, amb recursos miserables i gràcies a les famílies i a la subvenció del SEREM.

B.A. Les famílies que podien econòmicament aportaven més per les que no podien. Feien el que fos per aconseguir diners per un projecte en el que creien que era el millor pels seus viloca1fills i si calia vendre productes Avon per exemple, doncs els venien. I hi havia professionals que no cobraven o parelles que treballant els dos al centre i nomes cobrava un. En resum, amb il·lusió i moltes ganes de tirar en davant per part de tots, famílies i professionals, un projecte en comú.

S´ha fet molt de camí. L’any 1978 vàrem constituir una cooperativa de professionals. Era una diferència perquè la majoria de cooperatives eren i són de pares. Nosaltres enteníem que la part tècnica però també la organitzativa i de gestió depenia del treball i la reflexió sobre la pròpia pràctica per part dels professionals, de plantejar perquès i de buscar respostes tot i que evidentment no s’entenia ni s’entén la nostra feina a banda de les famílies. Avui en dia hi ha molts llibres i molta documentació, molta oferta però en aquells moments, no. Si que hi havia professionals, sovint des de la psicoanàlisi com la doctora Júlia Corominas que va ser clau a l’hora d’entendre i d’establir el nostre  model de treball .

El model en què consisteix?

LL.V. Bé, al començament ens va subvencionar el SÉREM que pertanyia a l’INSERSO, a Mataró. Després vàrem anar a Madrid, i un inspector es va interessar pel nostre treball i  li vàrem explicar el model Carrilet i això va fer que publiquéssim un article a la seva revista l’any 1977: La vida del autista en un hospital de dia.

El va llegir l’Angel Riviere  i ens va convidar al primer congres internacional d’autisme que va tenir lloc a Madrid. Vàrem intervenir amb una ponència la doctora Subirana i jo mateixa. En Riviere investigava sobre les alteracions genètiques i en aquell moment es va mostrar interessat pel nostre treball perquè érem un centre petit on els espais de cada nen estaven definits i molt estructurats: cada nen tenia el seu calaix, el seu seient,… es valorava que el nen es pogués trobar amb ell mateix i organitzar i descobrir la seva identitat, distingir qui era ell i qui era l’altre.. Aquest es el model

En aquell temps existien Carrilet, Guru, Bellaire, Alba, i Cerac. La diferencia és que bona part d’aquestes institucions a Catalunya eren psicodinàmiques i a Espanya la línia de treball era conductual. Penso que en Riviere va passar d’un model més conductista a un viloca2cognitivista i va començar a explorar nens petits. En determinat congrés va dir que després de veure nens petits ens havia de donar la raó a la doctora Subirana i a mi mateixa. Era una persona amb un pensament molt científic i per tant molt obert. Durant anys vàrem anar a congressos, però després vàrem deixar d’anar-hi perquè en ser uns psicodinàmics i els altres cognitius costava més que hi hagués interrelació.  Ens vàrem centrar a Catalunya en part perquè també ens van comença a demanar supervisió, assessorament…

Nosaltres hem rebut formació a través de la doctora Corominas, i de gent vinculada a la Societat Espanyola de Psicoanàlisi com la doctora Eulàlia Torras de Beà. A través de la doctora Subirana que tenia contactes professionals a Londres, va venir, entrats els 80 la doctora Frances Tustin. Vàrem fer un  acte que va aplegar 400 persones. També anàvem a Roma a rebre formació i supervisió amb la Tustin perquè ella feia formació allí.

Quin any?

Els 80, 82-85.

LL.V. Recordo que després de la tornada del President Josep Tarradellas ens van citar al Palau de la Generalitat. Paga la pena recordar que fins aquell moment funcionàvem sense estar reconeguts com a centre específic i ens van dir que a partir d’aquell moment, el departament d’Ensenyament ens donaria la possibilitat d’una subvenció si passàvem a ser centre d’educació especial.

B.A. Qualsevol nen de sis anys era i és obligatori que estès escolaritza, per tant havíem de passar de centre de dia a centre d’educació especial.

LL.V. La Generalitat va començar a organitzar l’estructura de psiquiatria i d’ensenyament amb professionals designats tant per la administracions com de representants de les associacions de professionals.

Ens van donar la possibilitat de constituir-nos com centre d’educació especial i també van oferir la col·laboració de serveis socials. Després la coordinadora de centres dedicats al tractament d’autistes i psicòtics va aconseguir que sanitat ens acabes acollint i que l’autisme fos reconegut com un trastorn mental. Posteriorment es va constituir ACTTAPI (Associació Catalana de Tècnics i Terapeutes de l’Autisme i les Psicosis Infantils, format entre d’altres per Carrilet, Bellaire, l’Alba, Guru, Balmes i Mas Casadevall a Banyoles) que va organitzar congressos i xerrades i va impulsar una certa formació a Catalunya.

Quins moments són significatius en aquests 40 anys ?

B. A. Primer l’any 1974 quan es constitueix Carrilet; després 1978 quan passem a ser una entitat jurídica sense afany de lucre. Posar una data en concret pot ser difícil, però els 80 i els 90 van ser anys de desenvolupar, d’afiançar les bases teòriques del nostre model de treball, i això encara ara, perquè la intervenció, la pràctica i la mentalització d’aquesta sempre dur a canvis constants.  L’any 1985, moment en que l’entitat adquireix una torre, seu actual del centre d’educació especial al carrer Campoamor. A partir del 2000 es època de creixement. I el 2010-11 moment de consolidació i ampliació dels serveis amb la construcció del servei d’atenció ambulatòria i el servei de recerca i investigació al carrer Horta.

Hem canviat algunes coses perquè hi ha coses que han anat canviant com també l’entorn ho ha fet i la realitat social.  Vàrem començar com a centre de dia, després com a centre d’educació especial específic per infants amb TEA reconegut també com a servei específic viloca3per part del CatSalut, vam ampliar amb el servei de tractaments externs i últimament amb el servei de recerca cosa que fa quaranta anys era impensable.

Actualment a l’escola  atenem 49 nens d’entre 3 i 12 anys amb diagnòstic de TEA, i al servei de tractaments 180 nens i adolescents setmanalment, amb modalitats terapèutiques i d’intervenció diferents com psicoteràpia, psicomotricitat, logopèdia, artteràpia o musicoteràpia i atenció a les famílies. També hi ha grup de germans, grup de pares, tutories terapèutiques, i puntualment s’ha fet reunió d’avis perquè són els que de vegades es fan càrrec dels nens.

B.A. Anem a les escoles i assessorem a mestres i d’altres professionals des de fa molts anys. En som pioners, vàrem començar als anys 80 supervisant tant a escoles ordinàries com a escoles d’educació especial, centres d’atenció primerenca, centres de salut mental i professionals com psicòlegs o psicoterapeutes.  Actualment som proactius organitzant cursos i jornades que fins ara han tingut molt bona acollida entre els professionals de la xarxa socio-sanitaria i educativa de Catalunya.

I amb llars d’infants?

LL.V. Mes aviat ara. Hem supervisat CDIAPS i CSMIJ i a Carrilet se li han demanat moltes vegades supervisions especifiques pel tractament de nens autistes, per això es va organitzar el centre de formació Carrilet. De fet actualment estem col·laborant en un màster de la universitat de Barcelona, amb Blanquerna, amb un màster d’atenció precoç a la universitat de València i un altre a Blanquerna, amb l’ACPP, amb la SEP, amb gent de treball social, de pedagogia, de psicologia…

Tenim obertes vàries línies d’investigació.

Quines línies d’investigació?

B.A. Hi ha diverses línies de recerca pròpies de Carrilet. Una es centra en l’avaluació cognitiva dels infants amb TEA premiada en la I Edició del Premi Pearson- Psicofundación.

Una altra es centra en l’estudi observacional dels programes d’intervenció a partir de viloca4l’anàlisi de la interacció. Es va iniciar amb una intervenció breu de psicoteràpia individual basada en la conducta imitativa per part del terapeuta i fonamentada en la descoberta de les neurones mirall i impulsada per les II Jornades de Carrilet. Actualment s’estudien dos intervencions més: les tutories terapèutiques de l’escola i un grup de germans del servei ambulatori.

Per altra banda es col·labora en recerques que es proposen des d’altres institucions con la Fundació Catalana del Síndrome de Down o l’Hospital Sant Rafael.

En aquest anys, amb el que heu après, heu canviat algun aspecte del vostre treball de manera significativa?

LL. V. Al començament teníem la idea, potser influïts pel treball a Ginebra, de que el nen autista s´havia de relacionar amb una tutora i així passar de l’autisme a la simbiosi, però alguns pares ens van dir: amb vosaltres el nen està molt be però a casa no. I ens vàrem donar compte de que havíem de treballar amb els pares per tal de que establissin un vincle amb el seu fill. Quan els pares ja es podien relacionar amb el seu fill llavors s’introduïa la tutora i el nen poc a poc s’incorporava al grup. Això va millorar amb la creació dels CDIAPs perquè feien aquest treball amb els pares. Als inicis de Carrilet arribaven nens molt afectats i amb pares amb total desconeixement de què li passava al seu fill i de com poder-se apropar a ell, però ara gràcies als CDIAPs són nens que tenen tot un treball d’estimulació fet.

B. A. Penso que a nivell de tècnica hem afiançat i millorat la intervenció, hem ampliat els nostres coneixements i la comprensió del funcionament i del món del nen amb autisme. En un altre sentit, els nens  arriben a consultar més petits, el que ha fet que la seva evolució sigui més bona. És per això que sempre hem apostat per intervenir el més aviat possible, per un treball molt precoç. Aquest fet també ha estat un tret diferencial de la institució. Pensem que aquesta etapa de la vida és fonamental perquè la plasticitat cerebral és més gran i la reversibilitat de la situació personal de cada nen, també.

Ara els nens arriben més petits i treballats com ja hem dit. Abans es mantenia la idea  de que calia esperar a que fossin una mica més grans, que ja madurarien, que ja parlarien, però ara és tot al contrari: no han d’esperar, no hem d’alarmar a les famílies, però si hem de poder intervenir el més precoçment possible.

LL. V. A nivell de tècnica,  les aportacions de les doctores Corominas i Tustin ens han ajudat a treballar amb el món sensorial de l’infant amb autisme i ens han donat estratègies per possibilitar la connexió d’aquest món sensorial amb el procés de conscienciació i mentalització de  les emociones. El que facilita molt el desenvolupament del llenguatge i la simbolització.  Tot plegat ens ha ajudat a interessar-nos més pels aspectes interactius de la comunicació, de la sintonia,  de l’empatia, de la dramatització, de la gesticulació i de la imitació que coincideixen amb les investigacions neurològiques que parlen de dificultats de relació i de connexió neuronal i de la disminució o afebliment de les neurones mirall.

B.A. Potser abans es treballava més des de les incapacitats, i ara des de les potencialitats. Es parteix dels seus interessos, del que pot fer, del que pot modificar i  no sobre el que no fa… La perspectiva del treball del nen amb autisme ha canviat. viloca5

LL.V.  També la pràctica i l’experiència ens ha permès sistematitzar el nostre treball. He publicat un llibre que em va demanar CEAC i a l’any 2012, l’equip de Carrilet va publicar un llibre amb l’editorial Horsori, on es recull i transmet la forma de fer i entendre aquest treball.

Perquè fins els 12 anys?

B.A. Perquè és un període de la vida on el nen té més plasticitat cerebral, més potencialitat i més capacitat d’aprenentatge i de canvi. L’adolescència és un moment complicat en molts sentits i on els objectius de treball s’han de replantejar i fer-los més funcionals atenent a les diferents capacitats dels nois i noies.

LL.V. I també perquè administrativament correspon a la etapa de primària que acaba als 12 anys.

I quan acaben on van?

B.A. Depèn de l’evolució del nen: a l’escola ordinària o un centre d’educació especial, o a un centre de dia per autistes. També es té en compte les característiques del centre i sempre que es possible, es busca que estiguin prop de casa seva per afavorir la inserció en el barri.

 

 

Enric Berenguer, psicoanalista: “Sobre l’autisme es diuen moltes coses suposadament científiques i totes estrictament contradictòries”

Marta Berenguer. Barcelona, octubre de 2013. 

Estadístiques que parlen que en alguns països l’autisme s’ha convertit en una autèntica epidèmia. Diagnòstics que es van ampliant cada vegada més. Sembla que l’autisme ha adquirit una presència social com mai abans ho havia fet. Però què és realment l’autisme? N’hi ha un de sol? Què podem aprendre dels subjectes autistes? Des de La Casa de la Paraula hem volgut apropar-nos amb aquesta entrevista a l’enfoc que la psicoanàlisi lacaniana dona a aquesta temàtica. En parlem amb l’Enric Berenguer, psicoanalista, membre de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi de Barcelona (ELP).

enricblog2
Fuente de la imagen: fotogramas del vídeo del Instituto del Campo Freudiano de Granada.

Podríem dir que Catalunya ha estat un territori pioner o, si més no, destacable en el tractament de l’autisme des de la psicoanàlisi. Em refereixo a la feina feta des de centres d´atenció precoç, escoles especials, atenció privada, treball amb pares, etc. Quina valoració en fa de la feina feta en els darrers 30 anys?

Hi ha hagut institucions que de fa molt anys han fet una feina important: Carrilet, o l’Escola Alba a Barcelona, el centre Balmes a Sant Boi. Em deixo molts espais que han fet una feina molt intensa, ara no podria citar tothom. Des de la psicoanàlisi, però no únicament, fa molt de temps que es treballa en el camp de l’autisme. Per part de la psicoanàlisi no hi ha hagut mai la pretensió d’apoderar-se d’aquest camp. Sempre hi ha hagut un enfocament de col·laboració i pluridisciplinarietat, que és el que sembla que a vegades es nega. Des d’orientacions, abordatges i opinions diferents, durant molts anys, hi ha hagut un front comú. Hem sabut trobar formes de treballar i discutir junts amb molt de respecte mutu. I això comença a trobar-se a faltar.

Segons dades dels Departaments de Salut, Ensenyament i Benestar Social, l’any passat es van diagnosticar 780 casos de trastorns de l’espectre autista (TEA) en els centres de salut infantil i juvenil. Això suposa un augment d’un 340% des de l’any 2006. Què li diuen a un psicoanalista com vostè aquestes dades?

Les estadístiques són molt relatives perquè el diagnòstic canvia en funció del canvis de criteri. Fa uns anys el diagnòstic d’autisme era més restrictiu i des de fa un temps hi ha hagut una ampliació d’aquesta categoria. Gran part del coneixement que hi ha avui en dia sobre l’autisme es deu a autistes que han publicat testimonis i són els que més ens han ensenyat. Ens ajuden a veure que l’autisme és un tipus de problemàtica subjectiva més àmplia del que es suposava en una altra època. Però això no ho sabem per la psicologia, ni per la ciència, ho sabem sobretot perquè els propis autistes han començat a escriure testimonis. frase1Des de la psicoanàlisi lacaniana Rosine i Robert Lefort van fer molt per ampliar aquest camp de l’autisme, fent-ne una entitat clínica important per al seu estudi i tractament. Van ampliar molt el nostre coneixement d’aquesta condició humana.L´augment dels casos d’autisme a les estadístiques té a veure amb els canvis de les escales de diagnòstic sota aquest règim tan peculiar com són els DSM, uns sistemes consensuats d’establir criteris pel diagnòstic a partir de comitès que van decidint en cada època què és normal, què és patològic i quines són les divisions fonamentals que estructuren el camp de la clínica. Tot això està molt sotmès a moltes pressions de tot tipus. El diagnòstic d’autisme s’ha convertit en un argument per destinar recursos i justificar intervencions que parteixen del pressupòsit que l’autisme és un dèficit  tractable per mètodes educatius i cognitius, fonamentalment. Seria legítim que la categoria “autisme” s’ampliés però quan s’infla massa comença a ser un problema. Penso que hi ha hagut corrents de la psicologia i també de la neurologia que han vist en l’autisme una mena de terreny del qual es podien apropiar.

Alguns països -com els Estats Units o França per citar alguns exemples- amb la complicitat acrítica de mitjans de comunicació i davant l’increment de casos d’autisme que mostren les estadístiques han titllat el TEA d’”epidèmia”. Algú podria dir que aquest augment es deu a una millor diagnosi de casos. Ens podrien fer sospitar alguna cosa les xifres de les estadístiques?

Moltes, és clar. És un fenomen molt complex. Qui fa una anàlisi més clara, detallada i lluminosa d’això és Eric Laurent en el llibre ‘La batalla del autismo’. Com tot és un fenomen multifactorial. En primer lloc, el DSM -aquest comitè d’experts que es fixen en els criteris diagnòstics- és manipulable políticament per l’ús de pressió. Durant un temps hi ha factors econòmics en joc perquè, lògicament, les famílies de determinades persones que tenen una sèrie de problemes pressionaven per una etiqueta diagnòstica que donava lloc a un seguit de recursos que si no tenien aquest diagnòstic no s’adjudicaven. En segon lloc existeix una pressió professional per part d’un conjunt de psicòlegs, educadors, neuròlegs i investigadors genetistes que diuen: “aquest és el nostre camp”. Això ha produït veritablement una epidèmia que ha arribat al seu límit. Justament ara amb el DSM5 als Estats Units han intentat fer marxa enrere a això i començar a restringir una altra vegada el diagnòstic d’autisme. Perquè? Perquè finalment era un problema econòmic insostenible per l’estat. Ho han frenat perquè han vist que això era la seva ruïna, pot ser també perquè ara als Estats Units els demòcrates volen augmentar l’àmbit de la medicina pública.frase2Però aquest és un fenomen molt del segle XXI. Ian Hacking, per exemple, és un sociòleg i antropòleg que parla d’aquest tema i estudia la dinàmica del que passa avui en dia amb els diagnòstics. Són epidèmics perquè generen una dinàmica d’identificacions. Segons Hacking actualment es produeix una espècie d’apropiació de categories diagnòstiques que en el passat eren marginades o viscudes gairebé com una condemna.El diagnòstic d’obès, per exemple, genera una epidèmia d’obesitat perquè la gent s’hi identifica. Si a una família avui en dia els dius que el seu fill és esquizofrènic s’ho prenen molt malament però si és autista és una cosa més acceptable. S’ha convertit en una identitat més assumible.

Vivim en l’època de la recerca d’identitats.

Veiem que a l’entorn de la identificació “el meu fill és autista” hi ha un alleugeriment, és un terme socialment més acceptable que altres, genera tota una dinàmica associativa. Tot això està malament? No necessàriament. Està bé si se’n fa un bon ús. Però és perillós, fins i tot perjudicial, si l’angoixa dels pares és manipulada per lobbies, com ara està passant, i té un impacte polític en el mal sentit: pressions sobre els professionals, lleis ad hoc i fetes a mida de grups d’interessos, guerra descarada per recursos limitats, etc. En tot cas parteixo de la base que és cert que una part de l’ampliació de la categoria autisme és legítima i totalment compatible amb el que ja fa molts anys van plantejar Rosine i Robert Lefort de manera totalment independent i a partir de la seva clínica.

S’hauria de ser més prudent en els diagnòstics?

No es tracta que com a psicoanalistes diguem que els diagnòstics o la seva ampliació són falsos. No es tracta d’això perquè veritablement Rosine i Robert Lefort ja ho havien dit. El que sí és molt perillós és quan determinades categories clíniques són considerades el patrimoni exclusiu de determinat tipus de professions o d’orientacions. A partir d’aquí no podem confiar que el maneig d’aquestes categories sigui només científic. Cal anar molt en compte.Sovint es pensa en la categoria d’autisme com un dèficit i es tenen en compte factors només cognitius. Aquest prejudici autoritza a ignorar, fins i tot atacar, tot allò que el subjecte ha construït com si fos dolent, deficitari, mal fet, cosa que en alguns casos ha donat lloc a situacions realment dramàtiques. Als Estats Units, que és on comença aquesta onada titllada d’epidèmia, ja s’han detectat els efectes negatius i molt dramàtics d’aquest tipus d’orientacions agressives. I ara aquí, com que sempre anem amb retard, estem descobrint la sopa d’all, però aquesta sopa està demostrat que repeteix i provoca mal d’estómac. Sovint es deixa de banda l’angoixa del subjecte. Cal tenir present que determinat tipus de mecanismes de separació de l’altre són una defensa molt profunda contra l’angoixa i això s’ha de respectar.

Li llegeixo alguns titulars del diari El País, titulars que d’altra banda trobaríem també en d’altres mitjans de comunicació:

  • Nuevas claves sobre las raíces genéticas del autismo
  • Un estudio de Harvard vincula el autismo con la contaminación
  • Un estudio norteamericano relaciona la obesidad con el autismo
  • Científicos británicos vinculan los altos niveles de testosterona en el líquido amniótico de las embarazadas con el desorden

La ciència té respostes per a tot? 

Té tantes respostes que són totes contradictòries. És una mica com el PP i Rajoy. L’únic que haurien de fer per demostrar les seves contradiccions és posar en una tanca publicitària totes les coses que diuen. És el mateix. El diari El País, per exemple, té una orientació clàssica amb aquest tema. Sempre és apuntar-se al darrer descobriment. En aquest diari solucionen definitivament l’esquizofrènia cada deu anys. Amb l’autisme passa el mateix.

Cal un qüestionament, doncs.

El que no es qüestiona és que fa una setmana van publicar una notícia totalment contradictòria amb la publicada la de la setmana anterior. Justament el llibre d’Eric Laurent mostra aquesta inconsistència. Sobre l’autisme se´n diuen moltes de coses: totes elles molt “científiques” i totes elles estrictament contradictòries i no només des de la medicina. Des de la mateixa genètica també: una vegada és un gen, després un altre, després en són quatre, una combinació de set. Tot plegat és clarament inconsistent i justament hem d’exigir als científics que siguin això: científics.

L’autisme continua sent un misteri, un enigma?

Evidentment que si. Però és que tota la condició humana és un enigma. Hi ha alguna cosa que no sigui un enigma en l’ésser humà? L’ésser humà és un misteri i, sí, l’autisme és també un misteri que estem coneixent millor però que ni tan sols podem reduir a una sola causa. Per molt que puguin haver-hi determinats factors que en un moment determinat afavoreixin, en el cas d’un nen particular, una resposta autística no es pot justificar amb una sola “causa”, encara que trobem factors que l’hagin pogut afavorir. La causa, en realitat, sempre se’ns escapa. Això és totalment enigmàtic. Però si un nen ha produït aquesta mena de resposta, més enllà de possibles condicionaments, el que és fonamental és entendre que per a ell ha de tenir una funció, i és molt important saber quina és per ajudar-lo. Els psicoanalistes acceptem que la causa és un enigma, i ens concentrem en la pregunta per la funció, la dinàmica, del que aquella persona concreta fa, per tal d’ajudar-la tot partint de la seva realitat.

Com definiria l’autisme –si és que n’hi ha un de sol- o què designa la paraula “autisme”?

Moltes vegades la paraula autisme designa la fantasia que tenim davant d’un autista. L’autista és un ésser que s’oposa de manera frontal a algunes coses que nosaltres esperem d’un ésser humà i sobretot d’un nen. El que pensem és que per l’autista no hi ha un altre, però és fals. Aquest és el primer prejudici que hem d’evitar. No podem deixar-nos enganyar per la sensació que per a ell no hi som. I tant que hi som! El subjecte autista està tan poc protegit d´aquesta presència que, d’alguna manera, ha de construir una barrera. I per això hem de ser autocrítics. Moltes vegades, amb les nostres categories clíniques, colem tots els nostres prejudicis. Una vegada nosaltres travessem aquests prejudicis podem pensar, de veritat, què és ser autista i començar a entendre determinats mecanismes que d’entrada semblen molt estranys però tenen una lògica pròpia. No es tracta d’un dèficit en el sentit que tot allò que fa aquella persona no serveix per a res i s’ha d’eliminar. Ben al contrari, és un intent de construir un mode de funcionament.

frase3El psicoanalista Jacques Lacan es va referir a l’autisme com l’estat originari de l’ésser humà i a la “insondable decisió del ser”. L’autisme és una elecció per part del subjecte? O és molt agosarada aquest afirmació?

Això ho hem de dir amb compte. És una manera de dir que, en última instància, com més ens apropem al que és l’experiència mateixa de l’autista, veiem que hi ha una certa elecció, no en el sentit usual, però si que hi ha respostes que haurien pogut ser diferents i que no hi ha mai una determinació “objectiva” completa, sempre hi podia haver hagut alguna altra orientació, fin i tot en nens molt petits. Ho veiem per exemple en els testimonis dels autistes. La Donna Williams comenta en el seu llibre que ella triava el seu món i rebutjava el món dels altres. Ara, fins on podem portar aquesta elecció? Quant de primària és? Quan Lacan parla d’insondable (ho fa en general, no específicament de l’autisme), vol dir que en el lloc on voldriem trobar una “causa”, sempre hi ha un forat, manca alguna cosa, hi ha un punt d’indeterminació, i que en aquest espai d’indeterminació el que hi ha és el subjecte, en la seva singularitat, el qual no es pot reduir als factors que podrien afavorir l’autisme o fer-lo més probable.  El que està dient és que no en coneixem la “causa”, que només podem situar una sèrie de factors que poden afavorir l’autisme. En última instància sempre hi ha un element que és una resposta, una orientació que va agafar el subjecte i no sabem perquè. És molt difícil saber-ho. És una mena de real que no se sap per on sortirà i que no és veritablement de l’ordre d’una reflexió o una decisió però si és una mena d’orientació. Té a veure amb el que Sigmund Freud anomenava “defensa”: com una mena d’orientació del subjecte que és quasi pre-subjectiva. D’altra banda quan parla que l’autisme “és l’estat originari de l’ésser humà” Lacan fa referència a que, quan més coneixem els ésser humans, el que més ens estranya és que siguem capaços de tenir una relació. En els nens petits el que és enigmàtic és com això no els impedeix, en la major part dels casos, establir un vincle amb l’altre. Però el vincle amb l’altre no es pot donar per suposat, realment és el resultat d’una sèrie d’operacions subtils, complexes; el vincle amb l’altre es construeix i no sempre ha de sortir igual o no sempre està lliure d’accidents.

Quan un nen amb autisme -o no- arriba a la consulta d’un psicoanalista sovint ho fa de la mà dels seus pares. Però amb això n’hi ha prou per començar un tractament?

Un tractament no és portar un nen a una habitació en un centre. El tractament comença en el moment que aquest nen consent que aquell lloc, aquell espai, aquelles persones noves amb què es troba, suposen una diferència en la seva vida. És a dir, en el moment en que el nen, per molt autista que sigui o ens sembli, pot trobar en aquell espai o en aquells encontres nous una oportunitat de, per exemple, acollir allò que ell fa. Que aquelles respostes que són vistes com anòmales, malaltes o insuportables en un altre entorn, allà, troben un lloc. Això ja té un efecte moltes vegades. El nen sap que allò és un espai diferent i pot reconèixer aquesta diferència. A vegades a partir d’aquí veiem com es produeixen petits canvis que indiquen que davant d’aquest nou acolliment el nen pot començar a assumir riscos que normalment en els altres espais de vida no podia assumir. A partir d’aquí es van construint coses que poden donar resultats bastant espectaculars.

Si en la psicoanàlisi és important la paraula, com es tracta amb persones per a les quals sovint la paraula és un silenci?

Si la paraula és un silenci hem d’aprendre a callar amb ells. Davant d’un nen que no diu res la resposta normal és posar paraules. Les paraules que ell no posa les hi posem. Suposem el que vol, suposem el que no vol. Li diem que ha de fer això, ha de fer allò altre. És inevitable. No és que els psicoanalistes diguem que no s’han de fer aquestes coses perquè lògicament els nens autistes tenen vida pròpia en altres llocs i espais. Tindran altres interlocutors que voldran educar-lo, tant de bo ho facin respectant les seves condicions, les seves eleccions. Els pares hauran de delimitar determinat tipus de comportaments del nen perquè no poden deixar que aquest ompli tota la seva vida, però podem crear un espai on això no estigui sotmès a una desaprovació generalitzada i a la suposició que és una cosa malalta. Respectem el silenci de l’autista. Que ell no parli no implica que ens estigui fent cap cosa horrible, ni que està deixant de complir un estàndard. Li reconeixem radicalment el dret de no parlar i això, encara que sembli estrany, és el que pot fer que vulgui parlar, encara que comenci a fer-ho de maneres atípiques, indirectes, que són les seves vies d’accés a la paraula.frase4Discutint un cas clínic amb una col·lega m’explicava que el nen, espontàniament, havia anat a buscar sempre a trobar-la en el lloc més silenciós del centre. Aquest nen necessitava un silenci i és a partir d’aquest moment, d’aconseguir radicalment, trobar un lloc silenciós que ara comença a fer sorolls. Ha evolucionat molt bé i a partir d’aquí comença a tenir la capacitat de parlar.

I això alleugereix també el patiment dels pares.

Els pares troben una manera d’entendre què li passa al seu fill i què li està passant al dia a dia. Això d’entrada desangoixa força. Un nen autista pot fer moltes coses que són difícils d’entendre perquè difereixen del que la gent espera d’un nen, posen molt a prova les expectatives dels pares, del que s’espera d’un fill i sovint provoquen molta decepció. A partir de la psicoanàlisi del nen moltes d’aquestes coses poden ser enteses. Aquests canvis també permeten resistir millor el pes de viure una situació que socialment implica una certa marginalitat. Els pares de nens autistes també necessiten institucions, espais d’acollida. És important socialitzar, en la mesura del possible, aquesta responsabilitat. La malaltia i el patiment no és una cosa privada només, també és una qüestió social. Tenim una responsabilitat social cap a les persones que tenen dificultats. Els pares són els primers en fer-se càrrec dels seus fills però no han d’estar sols. També necessiten espais de socialització perquè els nens puguin estar sense els pares i els pares sense els fills. D’aquesta manera el temps que estiguin junts millorarà en qualitat.

Quins triomfs pot compartir la psicoanàlisi davant la batalla contra l’autisme?

Moltíssims. Passen a les consultes, a les escoles, a les institucions. Parlem moltes vegades de casos que ens deixen absolutament sorpresos i corpresos. Molts estudis de casos demostren que un per un hi ha moltes coses a dir i a fer amb els autistes, que moltes vegades aconseguim entendre’ns i això els dona la opció per poder decidir arriscar-se a sortir del seu món. Un tractament és una combinació entre les accions del propi subjecte i les oportunitats que troba en el món a partir de determinats altres que són capaços d’acollir això. Aquest altres poden ser un psicoanalista, un educador, un veí. Finalment el que acaba decidint què en fa de tot això és el propi subjecte. Recomano molt el llibre de la Donna Williams, ‘Alguien en algun lugar’, en el que això es veu clarament. El gran problema és no entendre que també un autista decideix. Ho fa en el dia a dia i també quan està bocabadat mirant un ventilador. Nosaltres ho podem respectar, i a més proposar-li, per exemple, connectar aquest ventilador amb altres coses.frase5Una col·lega m’explicava el cas d’un nen al qual la família el presentava com a obsessionat en mirar la rentadora perquè donava voltes. La col·lega descobreix que no només li interessava perquè donava voltes sinó perquè tenia una porta i dins s’hi podien posar i treure objectes. El nen va començar a dir rentadora a coses que no eren rentadores, una cuina i altres objectes que, curiosament, tots tenien aquesta estructura: eren un marc per posar i treure objectes. La col·lega veu això i comença a convidar el nen a trobar objectes que segueixen aquesta lògica. A partir d’aquí l’evolució d’aquest nen és espectacular. El rellevant és no obcecar-se en el “sempre està mirant una rentadora”. D’acord. Què és una rentadora per aquest nen? Potser hi ha tres nens autistes que miren una rentadora però per cadascun d’ells és una cosa diferent. Si els psicoanalistes podem fer alguna cosa és no deixar-nos emportar per aquesta primera impressió i preguntar-nos: què és això per ell?

Què ens pot ensenyar o mostrar l’autisme de nosaltres mateixos? 

Penso que molt. Recordo un nen que estava molt enganxat a una computadora i la pregunta era: perquè? Que li passa amb aquesta computadora? Què és el que hi busca, què fer amb això?. El que feia aquest nen es veia com molt estrany. Ara bé,  si ens aturem a mirar una vida d’alguna altra persona aparentment normal a ningú li sembla estrany. Avui en dia no ens podem separar d’un telèfon mòbil. Els éssers humans vivim envoltats de dispositius. Vivim en un món summament artificiós. El que passa que alguns el compartim amb una sèrie de gent que fan la mateixa cosa estranya que nosaltres. Hem d’entendre que els dits autistes fan algunes coses que són molt més semblants al que fem nosaltres. Per exemple intentar calmar-se amb coses, regular-se. Perquè veiem la televisió? Si un ho mira des de fora podríem pensar és ben estrany: estar davant d’una pantalla on surt gent dient coses, la majoria de les quals són totes falses, no canvien la meva vida per a res, no serveixen per a res. Vist des de fora pot semblar una cosa molt boja passar-se hores davant una televisió, una consola o una computadora, com moltes persones fan o fem. I ho és, perquè els éssers humans som malalts, cap altre animal requereix aquestes estranyes prótesis que “ens completen”.

Bé, depèn.

El que vull dir és que l’ésser humà ha d’estar sempre fent alguna cosa per tapar un cert buit. Perquè podria dir: no, jo prefereixo llegir. Bé, en realitat és el mateix, es tapa un cert buit. En última instància sempre estem fent una sèrie de coses amb objectes i necessitem fer-ho. Això ens sembla evident perquè ho compartim amb moltes altres persones. Un autista construeix altres coses però aquestes no segueix el guió establert.La nostra construcció compartida en el fons potser també és bastant rara. Ells estan sense un guió i d’una manera individual perquè estan sols i per tant han de construir una manera de regular tota la dimensió d’allò pulsional.Per exemple perquè un nen autista només podria menjar coses d’un determinat color? Nosaltres també tenim una relació amb el menjar molt peculiar i estructurada. Està formatejada per la cultura. Els objectes que mengem estan estructurats per un discurs molt poderós que fa que ens puguem afrontar a aquest objecte d’una manera no amenaçadora però si no estàs preparat, obres la nevera i veus determinat aliment, potser allò és una cosa molt estranya. No tens un significant per nombrar-la, no tens una sèrie d’elements simbòlics per localitzar-la. Sabent això es pot entendre que a un nen autista potser hem d’ajudar-lo a construir moltes coses. En el fons nosaltres vivim en un món molt més artificiós del que sembla. I estem habitats per alguna cosa que sempre és bastant autista.