Arxiu de la categoria: blog

El bloc de la Casa de la Paraula sorgeix d’una iniciativa d’Antonio V. Cardoso que va proposar -a l’antic fòrum dels Amics de la Llibreria Xoroi- la creació d’una revista digital que apostés per la publicació d’articles creatius i innovadors sobre psicoanàlisi, psicoteràpies i els malestars contemporanis. La proposta d’Antonio i els comentaris que va suscitar van ser el primer article d’aquest bloc.

ESPAI FREUD: Amor cortés, una poética del deseo.

   Amor cortés, 
 una poética del deseo


Mesa Redonda

Miércoles 21de abril de 2010

18 horas
En la sala de profesores de la Facultad de Filología de la Universidad de Barcelona 

(5º piso del edificio Josep Carner, anexo al edificio histórico-Aribau 2-8)
Participan:
Rithée Cevasco 
(psicoanalista) con “La estrategia de la espera”
Raffaele Pinto 
(profesor de literatura italiana en la UB) con “El triangulo Cortés”
Coordina: Jose Hernández (licenciado en filología italiana)
La literatura trovadoresca supuso, desde sus primeras manifestaciones, un cambio fundamental  en relación a la expresión poética  y sus consecuencias. Desde la elección de la lengua vulgar (asumiendo de este modo el lenguaje materno como vehículo de expresión), a la subversión que suponía la reivindicación positiva  del amor hereos (considerado por  la tradición médica  una forma de enfermiza  melancolía), puesta de manifiesto en la constante sobredimensión erótica de la amada, los trovadores fundaron una poética, el amor cortés o fin’amor, en la que el deseo se constituye como eje principal de la experiencia literaria, propiciando así una  transformación  radical en la mentalidad de los europeos  y en la literatura que en ellos se inspiró. El estrecho vínculo que el psicoanálisis establece entre la interpretación de la cultura (en modo particular de la literatura) y  la interpretación del deseo implícita en su discurso, nos  llevan a proponer un encuentro que nos permita dilucidar, a partir de la confrontación  entre las perspectivas histórica y psicoanalítica, cuestiones de orden cultural y antropológico que sobrepasan la dimensión meramente literaria.


                                                                            

TRACTAMENT AMBULATORI INVOLUNTARI (TAI). Recollida de signatures contra la inclusió d’aquesta mesura en el Codi Civil Català.

No al Tractament Ambulatori Involuntari (TAI)

Mitjançant el present escrit, els sotasignats, volem expressar el nostre rebuig del Tractament Ambulatori Involuntari (TAI) i, per tant, de la seva inclusió en el nou Codi Civil de Catalunya.

Considerem que el TAI va en contra de la Declaració dels Drets humans i de la Salut Mental de la Federació Mundial de la Salut Mental: «Els drets fonamentals dels éssers humans designats o diagnosticats, tractats o definits com a mental o emocionalment malalts o pertorbats, seran idèntics als drets de la resta dels ciutadans. Comprenen el dret a un tractament no obligatori, digne, humà i qualificat, amb accés a la tecnologia mèdica, psicològica i social indicada…»

Considerem que per als casos -greus i urgents- que es descriuen en l’avantprojecte de Llei, ja existeix el recurs de l’internament psiquiàtric involuntari.

Considerem que aquells casos en els quals es vol prevenir l’ingrés o reingrés involuntari poden ser tractats en igualtat de drets i obligacions, com la resta de malalts, mitjançant l’article 11 de Llei d’Autonomia del Pacient.

Considerem que els casos difícils per als quals es proposa el TAI, així com la resta de casos de S.M. no necessiten altres obligacions sinó una major assistència, que s’obtindria mitjançant el desenvolupament de l’article 20 de la Llei General de Sanitat.

Considerem que el TAI:

-Trenca el criteri d’igualtat entre els malalts.

-Impedeix l’aliança terapèutica i la transferència professional.

-Propicia com a únic tractament el farmacològic (injectable retard).

La nostra negativa al TAI es basa en que:

-El tractament és un dret no una obligació.

-Ni la responsabilitat clínica ni la responsabilitat política d’adequar els recursos professionals a les necessitats assistencials no s’han de judicialitzar en perjudici dels drets dels pacients.

-Els nostres recursos professionals per a l’assistència en S.M. continuen estant molt per sota de la mitjana europea.

Mitjana de professionals per cada 100.000 habitants // Mitjana Europea

Infermers especialitzats en Salud Mental 9,9 // 37,8

Psicòlegs 4,3 // 18

Psiquiatres 6,5 // 11,1

Treballadors Socials 1,9 // 44,7

Els sotasignats s’uneixen al rebuig del TAI que en dues ocasions ja va ser acordat en el Congrés dels Diputats, impedint que s’inclogués en la Llei de Jurisdicció Voluntària i en la Llei d’Enjudiciament Civil, i a l’exigència d’eliminar el paràgraf 5 de l’article 212-2 del nou Codi Civil Catalunya, que ja han expressat les associacions següents:

– Federació catalana d’associacions de familiars i persones amb problemes de salut mental.
– AEN. Asociación Española de Neuropsiquiatría.
– AEN- Catalunya
– l’Associació Catalana de Professionals de S.M.
– Fòrum d’iniciatives assistencials i de gestió en S.M. a Catalunya
– FCCSM. Fundació Congrès Català de S.M.
– FCCSM. Comité d’Ètica Assistencial.
– Coordinadora de CSMA de Catalunya
– Síndic de Greuges de Catalunya.
– Defensor del Pueblo
– ADEMM Usuaris de Salut Mental de Catalunya
– Umbral. Red de Asistencia Psi.
– ECPNA , Escola de Clínica Psicoanalítica amb nens i adolescents.
– KUR KLINIKUM
– Plataforma Psicoanàlisi Segle XXI
– Aula de psicoanálisis.
– Asociación Socio Cultural Radio Nikosia.
– Escuela Española de Psicoterapia y Psicoanálisis.
– FILIUM. Asociación para la prevención del maltrato en el niño.
– Plataforma Internacional contra la Medicalización de la Infancia.
– Fundació Els Tres Turons.
– CIPAIS, equip clínic.
– Col.legi Oficial de Diplomats en Treball Social i Assistents Socials de Catalunya.
– Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
– Col.legi Oficial d’Infermeria de Barcelona.
– Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC).

SIGNATURES

NOM I COGNOMS —- DNI ———- PROFESSIÓ

enviar les dades a espaifreud@gmail.com

_______________________________________________________________________

NO AL TRATAMIENTO AMBULATORIO INVOLUNTARIO (TAI)

Mediante el presente escrito, los abajo firmantes, queremos expresar nuestro rechazo al Tratamiento Ambulatorio Involuntario (TAI) y, por lo tanto, a su inclusión en el nuevo Codi Civil de Catalunya.

Consideramos que el TAI va en contra de la Declaración de los Derechos humanos y de la Salud Mental de la Federación Mundial de la Salud Mental: «Los derechos fundamentales de los seres humanos designados o diagnosticados, tratados o definidos como mental o emocionalmente enfermos o perturbados, serán idénticos a los derechos del resto de los ciudadanos. Comprenden el derecho a un tratamiento no obligatorio, digno, humano y cualificado, con acceso a la tecnología médica, psicológica y social indicada…»

Consideramos que para los casos -graves y urgentes- que se describen en el anteproyecto de Ley, ya existe el recurso del internamiento psiquiátrico involuntario.

Consideramos que aquellos casos en los que se quiere prevenir el ingreso o reingreso involuntario pueden ser tratados en igualdad de derechos y obligaciones, como el resto de enfermos, mediante el artículo 11 de Ley de Autonomía del Paciente.

Consideramos que los casos difíciles para los que se propone el TAI, así como el resto de casos de S.M., no necesitan más obligaciones sino una mayor asistencia, la que obtendría mediante el desarrollo del artículo 20 de la Ley General de Sanidad.

Consideramos que el TAI:
– Rompe el criterio de igualdad entre los enfermos.
– Impide la alianza terapéutica y la transferencia profesional.
– Propicia como único tratamiento el farmacológico (inyectable retard).

Nuestra negativa al TAI se basa en que:
– El tratamiento es un derecho, no una obligación.
– Ni la responsabilidad clínica, ni la responsabilidad política de adecuar los recursos profesionales a las necesidades asistenciales, deben judicializarse en perjuicio de los derechos de los pacientes.
– Nuestros recursos profesionales para la asistencia en S.M. siguen estando muy por debajo de la media europea.

Media de profesionales por cada 100.000 habitantes // Media europea
Enfermeros especializados en salud mental 9,9 // 37,8

Psicólogos 4,3 // 18

Psiquiatras 6,5 // 11,1

Trabajadores Sociales 1,9 // 44,7

Los abajo firmantes se unen al rechazo del TAI que en dos ocasiones ya fue acordado en el Congreso de los Diputado, impidiendo que se incluyera en la Ley de Jurisdicción Voluntaria y en la Ley de Enjuiciamiento Civil, y a la exigencia de eliminar el parágrafo 5 del artículo 212-2 del nuevo Codi Civil Catalunya, que ya han expresado las siguientes asociaciones:

– Federació catalana d’associacions de familiars i persones amb problemes de salut mental.
– AEN. Asociación Española de Neuropsiquiatría.
– AEN- Catalunya
– l’Associació Catalana de Professionals de S.M.
– Fòrum d’iniciatives assistencials i de gestió en S.M. a Catalunya
– FCCSM. Fundació Congrès Català de S.M.
– FCCSM. Comité d’Ètica Assistencial.
– Coordinadora de CSMA de Catalunya
– Síndic de Greuges de Catalunya.
– Defensor del Pueblo
– ADEMM Usuaris de Salut Mental de Catalunya
– Umbral. Red de Asistencia Psi.
– ECPNA , Escola de Clínica Psicoanalítica amb nens i adolescents.
– KUR KLINIKUM
– Plataforma Psicoanàlisi Segle XXI
– Aula de psicoanálisis.
– Asociación Socio Cultural Radio Nikosia.
– Escuela Española de Psicoterapia y Psicoanálisis.
– FILIUM. Asociación para la prevención del maltrato en el niño.
– Plataforma Internacional contra la Medicalización de la Infancia.
– Fundació Els Tres Turons.
– CIPAIS, equip clínic.
– Col.legi Oficial de Diplomats en Treball Social i Assistents Socials de Catalunya.
– Col.legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya.
– Col.legi Oficial d’Infermeria de Barcelona.
– Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC).

FIRMAS

NOMBRE Y APELLIDOS —— DNI ——– PROFESION

enviar los datos a espaifreud@gmail.com

SUMISIÓN FORZOSA A UNA CUSTODIA IMPLACABLE. Carlos Rey

(…) Historia que se repetirá cuando en junio se apruebe el nuevo Codi Civil de Catalunya, que en su artículo 212-2 párrafo 5 pretende legislar el tratamiento ambulatorio forzoso y único, es decir farmacológico, principalmente inyectable retard, y que en su eufemismo técnico ya se le conoce como TAI (Tratamiento Ambulatorio Involuntario). Tratamiento coercitivo donde los haya. Asistencia que quita existencia. Medicación preventiva que sigue la política de la guerra preventiva, esa que sustituye la libertad por la seguridad y los valores por los intereses.

Se esquizofreniza el delirio de proyección histérica -la locura histérica- y, como veremos a continuación en el relato literario de una paciente singular, también la acción y efecto de retraerse: el retraimiento, aun cuando éste es un refugio para la seguridad psíquica, es decir, una solución de compromiso, un síntoma. No son éstos meros errores de diagnosis sino ejemplos de una práctica hegemónica donde el Saber deviene en Poder sobre el otro. Como dijo el dramaturgo inglés Nathaniel Lee, al toparse con los que quieren tener el Saber por el mango: «Me llamaron loco y yo les llamé locos; y entonces, maldita sea, me ganaron… por mayoría».

Rostros en el agua fue el segundo libro escrito por la varias veces propuesta al Premio Nobel de Literatura Janet Frame (Nueva Zelanda, 1924-2004). También la recientemente fallecida poetisa italiana Alda Merini (Milán, 1931-2009) fue propuesta al citado Nobel; y ambas escribieron sobre el frío que pasaron en los manicomios donde fueron ingresadas. Alda de los 30 a los 47 años y Janet de los 21 a los 30 años. Alda recibió 37 sesiones de electroshock para tratar su frío, y a la friolera de Janet ¡200! Sirva el título de uno de los poemarios de Alda Merini para definir el estado de la cuestión que aún sigue vigente: Clínica del abandono.

Janet Frame escribió Rostros en…, en paralelo al tratamiento de rehabilitación que recibió en Londres después de nueve años en el limbo psiquiátrico. Janet necesitó tratamiento a sus consecuencias por no recibir tratamiento a sus causas. Y es que un tratamiento, también, consiste en tratar de elaborar el por qué nos pasan las cosas que nos pasan. Para ello, también, se precisa de un profesional que trate de escuchar. Janet no tuvo quién le escuchara antes y durante su confinamiento pero sí en su rehabilitación. Rehabilitación que consistió en tratar de desembarazarse del sambenito de esquizofrénica y de la idea de que la enfermedad, ni lo explica todo ni es un refugio mejor que su propio retraimiento. Rehabilitación por iatrogenia podríamos denominarlo, pues iatrogenia también es cuando, al dictado de la moda o del de-ese-eme se diagnostica como enfermedad, lo que sólo síntoma o síndrome es. ¡Enfermedad mental!, se dice, para más INRI. Si en Londres le hicieron las pruebas que no le hicieron en Nueva Zelanda, fue para demostrar a nuestra autora que fue un fraude, que no error, hacer pasar su sambenito de esquizofrenia como un diagnóstico clínico. Y mal-trato institucional el tiempo que estuvo en el limbo, también jurídico, puesto que fue incapacitada para ejercer derecho alguno, según la Ley para los Mentales Defectuosos. A todas luces, denunciable. Sin embargo, en la elaboración literaria de Rostros en … hay más vergüenza que venganza porque está escrita al dictado de su retraimiento. En todo el texto apenas un reproche en forma de pregunta: «¡Dios mío! ¿qué pretendemos al psiquiatrizar el alma?»

Cuando en 1961 se publicó este texto, escrito en primera persona, quiso la autora que no se la identificara con la protagonista de su relato, Istina Mavet, y lo presentó como producto de su imaginación. Veinte años necesitó para digerir su experiencia psiquiátrica, pues fue en los años ochenta cuando volvió a escribir sobre sí misma. Tres son los textos autobiográficos reunidos en un sólo título: Un ángel en mi mesa, y que la editorial Seix Barral acaba de reeditar, junto con su novela póstuma Hacia otro verano. Aquí se han editado casi todas sus novelas desde que en 1963 se editara Rostros en … La mayoría aún se pueden encontrar en IberLibro.com. Un ángel en … fue adaptada al cine por la directora Jane Campion y, a pesar de que fue premiada en Venecia-1990, aquí ni se llegó a estrenar y no es fácil conseguirla. Sin embargo, esta película supuso el reconocimiento popular a una autora que hoy en día está considerada como la mejor escritora de Nueva Zelanda, junto a Catherine Mansfield. Otra vida para alucinar chufas.

En los escritos autobiográficos reunidos en Un ángel en…, Janet Frame nos refiere su infancia, adolescencia, su manicomial juventud, de cómo la publicación de su primer libro de relatos le salvó de la cirugía estética prefrontal; de su periplo europeo durante siete años con escalas en Londres, París, Barcelona, Ibiza, donde vivió un año y conoció el amor y sexo junto a un cineasta norteamericano, exiliado del régimen paranoico de McCarthy. También el desamor. Su estancia de tres meses en Andorra donde se recuperó de un aborto natural. Y de nuevo a Londres donde recibió el tratamiento de rehabilitación hasta que la noticia de la muerte de su padre le hizo volver a Nueva Zelanda y empezar una nueva vida como escritora de éxito. Y también nos relata todo aquello que calló en Rostros en…, ya que en el momento de su publicación quiso evitar que su sambenito psiquiátrico influyera en el juicio literario de sus lectores. Consolidada como escritora no le importó reconocer que Istina Mavet fue ella. Leídos estos dos textos en paralelo se deduce que la elección del nombre Istina Mavet es causal, pues Istina en serbiocroata significa verdad y Mavet en hebreo muerte. Sucintamente, la familia de Janet fueron colonos escoceses. El padre de Janet un rudo ferroviario y la madre una criada beata. Janet tuvo una hermana y un hermano mayores que ella y dos hermanas menores. Antes que Janet nació un hermano muerto sin nombre. Y con Janet nació un gemelo que apenas vivió una semana. De niña, en el entierro de su abuelo se percató de una lápida familiar donde estaba escrito su nombre: Janet Frame, muerta a los 13 meses. Por si las moscas se inhibió de preguntar y de sacar en exceso el cuello de su camisa. El cenit de la depresión económica, que como la actual haremos bien en llamarla crisis por falta de Ética, le proporcionó preocupaciones más vitales. A sus ocho años, su hermano mayor empezó a su sufrir ataques convulsivos. «Nuestra existencia se alteró de golpe. El médico diagnosticó epilepsia. Recetó a mi hermano fuertes dosis de bromuro…» La madre se negó a que lo internaran en el mismo manicomio adonde años después fue a parar Janet con autorización materna incluso para que le practicaran una lobotomía. El hermano epiléptico «abandonó la escuela. Madre se entregó en cuerpo y alma a su cuidado. Si alguien me observó en aquellos días, vería sin duda a una niña ansiosa, presa de temblores y tics, a solas en el patio de recreo…(…) Sus hijas sobrevivimos por medios propios, más la ayuda esporádica de papá…» Su padre nunca se rehizo de la herida narcisista de que su único hijo varón le saliera rana. Y arremetió contra él, pegándole tantas palizas como ataques tuvo con el pretexto de que aprendiera a controlarlos. Al poco tiempo, a su hermana mayor, una adolescente vital y rebelde, le diagnosticaron un defecto cardíaco. No tardó en morir por ese problema ahogada mientras nadaba. Diez años después murió su hermana Isabel, con la que se llevaba 20 meses, en/por las mismas circunstancias y causas. Janet sintió que la muerte la acorralaba, impidiéndole salir de su refugio psíquico. Aprovechó para leer todo lo publicado de las tres hermanas Brontë, que como se sabe fueron huérfanas de madre a una edad temprana, además de ser representantes de la mejor literatura inglesa. Pero ni en su refugio se libró de la presión del super-yo paterno para que compensara la pérdida de sus hermanas y, sobre todo, las expectativas imposibles de cumplir por su hermano epiléptico. «A diario, cuando llegaba de la escuela me preguntaba padre entre bromas y veras: ¿Has sido hoy la primera de la clase? ¿A quién venciste? ¿Qué? ¿Ganaste a M., o S., o a T.?» Tres subrogados de sus hermanas muertas y hermano tachado para el padre y sobreprotegido por su madre. Mientras, Janet procuraba ser «invisible y esconder en mí cuanto despertara la desaprobación o la cólera» paterna. La adolescencia de Janet coincidió con el inicio de la Segunda Guerra Mundial. Y aunque en la retaguardia, las noticias de las muertes fueron el pan de cada día. Así como el adoctrinamiento sobre la pureza de la raza que venía a sumarse al latente discurso paterno. «Esta creciente atención a la pureza racial llegó a nuestra ciudad desde la Alemania nazi y el imperio británico. Se discutía mucho en la escuela sobre eugenesia y la posibilidad de crear una raza perfecta. Se pusieron de moda los tests de inteligencia, y unos ciudadanos clamorearon que estaban perfectamente calificados para pertenecer a la raza perfecta y se acusó a otros de no estarlo…(…) Había también la cuestión de la personalidad. Era obligatorio tenerla. Yo no la había notado en mí…» Pero cuando un día se ruborizó al felicitarle su profesora en voz alta por componer poemas, al tiempo que la tildaba de tímida, «yo me adueñé de aquello e hice de la timidez un ingrediente de mi personalidad». Sólo a su diario se atrevió a decirle: «ellos creen que seré maestra, pero seré poetisa». Así que se fue a una ciudad más grande a estudiar magisterio para hacer tiempo. Las penurias que pasó no fueron pocas pero los poetas «seguían siendo los que iluminaban para mí los lugares que nadie más parecía querer mencionar o visitar». A los pocos días de estallar las bombas atómicas en Hiroshima y Nagasaki -más muertos-, Janet cumplió 21 años, alcanzando su mayoría de edad. Empezó a trabajar como maestra y también a estudiar la carrera de psicología. Pero su frágil estabilidad psíquica dejó de serlo la mañana que le tocó recibir en su clase al inspector de enseñanza. Excusándose, salió de la clase por un momento pero en realidad se fue de la escuela sabiendo que nunca más volvería. En su frágil estabilidad irrumpió el super-yo paterno, subrogado en la figura del inspector. Le superó la escena de la misma manera que no pudo matar a su hermano epiléptico, en el sentido de sustituirlo, superándolo. Tampoco pudo matar al padre. Demasiadas muertes. Mejor darse de baja del sistema con la ayuda de la baja médica. Recurso al que acuden miles de mujeres como protesta muda a la estafa que ha supuesto una liberación que las ha condenado a entregar su (re)producción al nuevo amo capitalista.

 

Para seguir leyendo, pulsar aquí

 

 

Presentació del llibre PARELLES de Francesc Puntí

Llibreria Xoroi,

Galeria Lleonart

i

Lleonard Muntaner, editor

us conviden a la presentació del llibre

Parelles

de Francesc Puntí

el dimecres dia 20 de gener a les 20:30 h.

a la Galeria Lleonart, Carrer de la Palla nº 6. BCN

Hi haurà exposició de pintures de l’autor.

Parlaran el poeta Lluís Calvo i el psicoanalista Enric Berenguer.

El joc de xerrar. Aquesta és la premissa
de Francesc Puntí, el qual irromp amb un
llibre poc habitual que recull el mormol
de les converses íntimes. I en què ell, en
qualitat d’autor, s’esquitlla dins les cambres i
es dedica a escoltar. O bé a anotar les seves
impressions. El poeta és psicoanalista (aneu
a la «Sextina terapèutica», per exemple) i això
té a veure amb la seva capacitat d’escoltar i de
valorar allò que per a molts només és xerrameca,
remor de fons o soroll. L’autor fa una
dissecció de la nostra vida quotidiana
en l’accepció més psicopatològica possible
—tot evocant el certer títol de Freud—, però el
capgirament deixa l’arrel en l’aire.
En efecte: l’oblit de Puntí —sigui inconscient
o no— rebutja la poesia de les belles formes,
la impostació de la veu elevada i l’assoliment
d’un to que vol abastar-ho tot en el seu
crit. El poeta reprimeix aquest llegat cultural
i el seu lapsus arriba de la mà de les converses
més absurdes i, tal vegada,
més transcendents alhora. Perquè el guariment
a través de la poesia pot arribar a través d’aquestes
frases aparentment senzilles però al mateix
temps terribles. Sense grandiloqüència,
però amb una afuada precisió.
(Del pròleg de Lluís Calvo)

FRANCESC PUNTÍ CASTANY (Taradell, 1959) és psicoanalista, pintor i poeta.
Conrea de fa anys l’escriptura però no ha estat fins ara, en fer els cinquanta
anys, que publica el seu primer llibre de poemes. Amb anterioritat, el 1997,
publicà un recull de llibres de dibuixos i d’escriptures diverses amb textos propis
i d’altres escriptors i pintors titulat Una biblioteca.
Exposa les seves pintures regularment a Barcelona des de l’any 1982. Treballa
també com a psicoanalista a la mateixa ciutat.

SEXE / DESIG vs. COS / PLAER. Foucault i la psicoanàlisi


SEXE / DESIG

vs.

COS / PLAER
Foucault i la psicoanàlisi


conferències – debat


MIGUEL MOREY


i


MARÍA JOSÉ MUÑOZ
divendres, 27 de novembre de 2009


a les 20:00 hores.



PALAU ROBERT
Sala Cotxeres
Pg. de Gràcia, 107.

BCN


ENTRADA LLIURE
Organitza:

Espai Freud
Berlinès, 20.
08022 Barcelona
932116921

http://espaifreud.blogspot.com


Què no s'ha dit sobre aquesta societat burgesa, hipòcrita, gata maula, avara amb els seus plaers, caparruda en no voler ni reconèixer-los, ni anomenar-los? Què és el que no s'ha dit sobre la més pesada herència que aquesta societat hauria rebut del cristianisme -el sexe- el pecat? I sobre la manera com en el segle XIX ha utilitzat aquesta herència amb finalitats econòmiques: el treball abans que el plaer, la reproducció de les forces abans que el pur dispensar les energies? I no era aquí l'essencial? I si hi hagués, en el centre de la 'política del sexe' engranatges molt diferents? No de rebuig i ocultació sinó d'incitació? I si el poder no tingués per funció essencial dir no, prohibir i censurar sinó lligar segons una espiral indefinida, la coerció, el plaer i la veritat? Imaginem tan sols el zel amb el que les nostres societats han multiplicat des de fa segles fins ara, les institucions destinades a extraure la veritat del sexe i que per això mateix produeixen un plaer específic [...] De Gerson a Freud s'ha edificat tota una lògica del sexe que ha organitzat la ciència del subjecte. Ens imaginem de bon grat pertànyer a un règim 'victorià'. Em sembla que el nostre regne és més aviat el que va imaginar Diderot a Les bijoux indiscrets: un cert mecanisme difícilment visible que fa parlar el sexe en una xerrameca quasi interminable. Som en una societat del sexe que parla.
M. Foucault, "Occident i la veritat del sexe", Le Monde, 5/11/1976 (reed. Dits et écrits III, pp. 101 i ss.).

[ ... ] no totes les parts de la nostra teoria han tingut el mateix destí. Les nocions, les formulacions i postulats purament psicològics de la psicoanàlisi sobre l'inconscient, la repressió, el conflicte patogen, el benefici de la "malaltia", els mecanismes de la formació de símptomes, etc., gaudeixen d'una acceptació creixent... [però] la seva insistència en la importància de la vida sexual per a totes les activitats humanes i el seu intent d'ampliar el concepte de sexualitat, ha constituït des de sempre el motiu més fort de resistència a la psicoanàlisi. En l'afany d'encunyar frases grandiloqüents, s'ha arribat a parlar del "pansexualisme" de la psicoanàlisi i a llançar-li l'absurd retret que ho explica "tot" a partir de la sexualitat.
S. Freud, del pròleg a la 4a edició (1920) de "Tres ensayos de teoría sexual".

El que sembla ser la llei de la naturalesa en l'home és que no hi ha en ell relació naturalment sexual. Però no vagin a dir que el sexe no és gens natural. J. Lacan, Seminari XXIII: Le sinthome (18-11-1975).

Presentació del llibre: A PUNT DE NEU de Mariona Masferrer

Us convidem a la presentació del darrer llibre de

Mariona Masferrer:

A PUNT DE NEU

DIJOUS, 26 DE NOVEMBRE A LES 20:30 h.

a la Llibreria Xoroi
Carrer del Berlinès, 20.
08022 Barcelona
932116921

A PUNT DE NEU
Masferrer, Mariona

Present passat i futur es conjuguen entre glicines i esbarzers d’un jardí abandonat. La Laura camina pels camins de la infantesa i pensa què fer d’ara endavant. Ha d’esbrinar si l’herència que li ha deixat la seva àvia és quelcom més que un tros de terra, mentre recorda els anys en què un desgraciat accident li va permetre renovar la relació d’elles dues, i buscar un equilibri entre la seva existència ambiciosa i trepidant i els valors assossegats, tradicionals de l’àvia. Però no està segura d’haver-ho aconseguit. Si decideix tornar a Nova York, on té una vida professional lliure de càrregues familiars, no tindrà mai una parella i uns fills com en el fons havia somiat, i si s’instal·la a Barcelona perdrà la independència que tant li ha costat conquerir. Tan sols és lliure per triar… i viure’n la conseqüència. Després de l’èxit assolit amb Màxima, Mariona Masferrer ens mostra novament la seva versatilitat i el seu domini del llenguatge en una nova novel·la de registres, temps i llocs totalment diferents. Una novel·la amb temes actuals i amb una visió de la vida i les coses fàcil de compartir, perquè és, malgrat tots els dubtes, la visió del seny que segueix la rauxa.

Presentació del llibre: EL LEGADO DE SIGMUND FREUD. Una relectura de la Ilustración.

Us convidem a la presentació del llibre



EL LEGADO DE SIGMUND FREUD
Una relectura de la Ilustración



de MANUEL POMBO SÁNCHEZ
(promotor i creador del Foro dels Amics de la llibreria Xoroi)


amb la participació de MANUEL CRUZ
i la presència de l’autor.



dijous, 3 de desembre de 2009


a les 20:00 hores



a l’ASSOCIACIÓ COL.LEGIAL
D’ESCRIPTORS DE CATALUNYA (ACEC)
Canuda, 6, 5ª planta, Aula d’Escriptors (edif. Ateneu Barcelonès).



ENTRADA LLIURE
(aforament limitat)




Organitza:

Llibreria Xoroi
Berlinès, 20.
08022 Barcelona
932116921
xoroi@xoroi.com

amb la col.laboració de:

Presentació de LA VIDA MEDICADA de Juan Pundik

US CONVIDA A LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

LA VIDA MEDICADA
El ataque a la subjetividad.


autor:
JUAN PUNDIK

que tindrà lloc el dissabte 17 d’octubre,

a les 11:00 hores del matí,

a l’Aula d’Escriptors de

l’ASSOCIACIÓ COL.LEGIAL D’ESCRIPTORS DE CATALUNYA (ACEC)


Carrer de la Canuda, 6, 5ª planta. (Ateneu Barcelonès)

ENTRADA LLIURE (aforament limitat)

Presentaran el llibre les psicoanalistes

LUCÍA D’ANGELO

i

CARMEN LAFUENTE

amb la presència de l’autor

JUAN PUNDIK

organitza

ESPAI FREUD
Berlinès, 20.
08022 Barcelona
932116921
http://espaifreud.blogspot.com
espaifreud@gmail.com

amb la col.laboració d’


ASSOCIACIÓ COL.LEGIAL
D’ESCRIPTORS DE CATALUNYA
ACEC


EL DESIG EN L’ESPECTADOR. Pràctica de creació.


dimarts, 13 d’octubre de 2009

a les 20:00 hores

EL DESIG EN L’ESPECTADOR

-Pràctica de creació-

Diàleg entre

ROGER BERNAT, creador teatral,

i

IVAN RUIZ, psicoanalista.

Coordina:

Vanessa Núñez.

Lloc:

TEATRE LLIURE
Sala de premsa
Plaça Margarida Xirgu, 1.
Barcelona

ENTRADA LLIURE

Organitza:

Berlinès, 20.
08022 Barcelona
932116921
espaifreud@gmail.com

Actualització del llistat d’entitats col.laboradores i de recolzament a l’Espai Freud

Enguany l’Espai Freud ha proposat una nova modalitat de participació a les Entitats que donen suport a les activitats organitzades: les Entitats col.laboradores i de recolzament a l’Espai Freud. Els grups col.laboradors poden inscriure una activitat anual -organitzada per ells- en el calendari d’Espai Freud. Aquesta és la llista dels grups que -fins ara- s’han acollit a aquesta nova forma de col.laboració:

APERTURA. ESTUDIO, INVESTIGACIÓN Y TRANSMISIÓN DEL PSICOANÁLISIS.

ASOCIACIÓN ESPAÑOLA DE HISTORIA DEL PSICOANÁLISIS

ASSOCIACIÓ CATALANA PER A LA CLÍNICA I L’ENSENYAMENT DE LA PSICOANÀLISI. ACCEP

AULA DE PSICOANÀLISIS

ECPNA. ESCOLA DE CLÍNICA PSICOANALÍTICA AMB NENS I ADOLESCENTS

EPBCN. ESPAI PSICOANALÍTIC DE BARCELONA

FPB. FÒRUM PSICOANALÍTIC DE BARCELONA. ESCOLA DE PSICOANÀLISI DELS FÒRUMS DEL CAMP LACANIÀ.

FUNDACIÓ LETHE. KUR KLINIKUM.

FUNDACIÓN EUROPEA PARA EL PSICOANÁLISIS

GABINETE DE PSICOTERAPIA

GRADIVA, ASSOCIACIÓ D’ESTUDIS PSICOANALÍTICS

IPB. INSTITUT PER A LA CLÍNICA PSICO-SOCIAL DE BARCELONA.

KAIRÓS,
ASOCIACIÓN PARA EL ESTUDIO, INVESTIGACIÓN Y DIFUSIÓN DEL PSICOANÁLISIS.

CENTRO DE INVESTIGACIÓN “PSICOANÁLISIS & SOCIEDAD”

UMBRAL RED DE ASISTENCIA “PSI”.

Segueixen donant suport a l’Espai Freud la resta de grups de Barcelona ciutat.

TDAH, AUTISME, I ALTRES “TRASTORNS”. Josep Moya

TDAH, AUTISME, I ALTRES “TRASTORNS”.

Fa unes setmanes, un col·lega psicoanalista de “trinxera”, ens alertava de la constitució d’una comissió que té l’encàrrec d’elaborar una guia de tractament per a l’autisme i altres psicosis en la infancia. La comissió ha estat creada arran d’una queixa presentada per una associació de familiars de nens i nenes diagnosticats d’autisme, al Parlament de Catalunya. La creació de comissions és una pràctica habitual en el nostre entorn i, d’entrada, no ens hauria d’inquietar; tanmateix, el que sí és inquietant és que l’esmentada comissió té una composició en la que hi ha un predomini clar de professionals d’una determinada orientació teòrica i pràctica. Aquesta orientació – neurobiològica- parteix d’un esquema ja conegut. En primer lloc, s’elabora un llistat de signes i símptomes i, en ocasions, pures conductes. En segon lloc, se li posa un nom. En tercer lloc se li atribueix un hipotètic origen neurobiològic-genètic; i , finalment, s’elaboren uns protocols de tractament en els que els psicofàrmacs tenen una presència més que considerable.
D’entrada, això tampoc hauria de ser un problema si no fos per l’arbitrarietat amb la que es fa l’esmentat llistat de signes, símptomes i conductes i, sobre tot, perquè allò que científicament és una “correlació estadística”, s’acaba convertint en “causa segons evidència científica”. Vet aquí la trampa i vet aquí el problema. Perquè, un cop assolit aquest model, no queda espai pel subjecte, no queda espai per la paraula plena, no queda espai pel sentit; al cap i a la fi, els protocols estan dissenyats precisament per eliminar el sentit, allò de particular i específic de cada individu. És un esquema simple que possibilita allò que li va dir una psicòloga a una pacient: “Vostè no m’expliqui la seva vida; limiti’s a respondre les preguntes del qüestionari”.
Aquesta manera de procedir ens porta inevitablement a un model (?) en el qual ja no cal que els pacients parlin, sinò simplement han de respondre uns qüestionaris i, en alguns casos, sotmetre’s a proves diagnòstiques (resonàncies magnètiques, analítiques per cercar el gen culpable, tomografies per emisions de positrons, etc.). Fa uns anys, un eminent professor de la universitat deia que era una desgràcia que els pacients parlessin ja que això dificultava la tasca diagnòstica. Vet aquí un altre problema: a la que el pacient parla enreda la troca.
Però, l’assumpte és encara més complex i greu. Alguns col·legues ens han alertat, i així ho han difòs per les llistes de diverses associacions psicoanalítiques, en la seva interpelació al Parlament de Catalunya, l’associació considerava que molts professionals dels CDIAPS, dels CSMIJ i del camp educatiu (docents, EAPs,,,), no sabien fer la seva feina, no sabien diagnosticar l’autisme i, a més, en molts casos aplicaven la teoria psicoanalítica que, com és “conegut en el camp de l’evidència científica”, és “inútil per tractar l’autisme”. Ras i curt, ara resulta que un nombre considerable de professionals dignes i amb acreditada experiència en el camp de l’assistència a la infància, són una colla d’incompetents. Compte! Això no és nou. Ara farà 4 anys, una altra associació va elevar una queixa al Síndic de Greuges, en la que qüestionava la utilització de la tècnica psicoanalítica pel tractament del TDAH! En aquella ocasió, els professionals qüestionats varen respondre extensament al Síndic deixant molt clars tot un conjunt d’elements implicats en l’assumpte “TDAH”, per exemple, que el que primer cal aclarir és quin sistema diagnòstic ha estat emprat, el DSM IV o la CIE-10? Cosa gens banal ja que els algoritmes diagnòstics són ben diferents i, en conseqüència, també les xifres de prevalença.
La qüestió que se’ns presenta ara és què fer davant de tot això. Potser alguns podran seguir pensant que tot s’arreglarà, que només es tracta d’un incident aïllat i que no comportarà més conseqüències. Doncs no és així. Les comissions generen productes, protocols, guies, recomanacions; però després venen els objectius, que han de complir els equips i els professionals. Un cop fet el protocol ja queda configurat el marc de futures actuacions i intervencions. No podem seguir adoptant posicions ingènues, cal fer-nos escoltar, cal reivindicar la posició del subjecte, no és un exercici d’anar en contra de cap fàrmac, sinó de possibilitar espais per a la paraula. I això no ens vindrà donat sinó que cal construir-ho.

Josep Moya

Maig 2009

L’ATENCIÓ A LA PSICOSI INFANTIL I L’AUTISME

L’ATENCIÓ A LA PSICOSI INFANTIL I L’AUTISME

En la carta que trobareu a continuació es descriu la situació creada a partir de la constitució d’un Grup de treball sobre l’autisme, en el que s’està produint una desqualificació de tots aquells professionals que no formen part de l’orientació cognitiu-conductual, arribant a demanar-se la seva exclusió de l’atenció a nens i joves psicòtics i autistes.

Considerem que es tracta d’una situació molt greu, en la que la formació i el treball d’un gran nombre de professionals i institucions, amb una llarga trajectòria en l’atenció a la psicosi l’autisme, són menyspreats amb una actitud i una voluntat d’exclusió mai vistes abans, ni en els àmbits professionals, ni en les comissions i grups de treball creats pels diversos Departaments de la Generalitat.

És per això que ens adrecem:

* a tots aquells professionals de les diverses xarxes d’atenció a la població infanto-juvenil: CDIAP, CSMIJ, EAIA, EAP, CRAE, Centres específics, USE, etc.,

* a tots aquells professionals de les xarxes bàsiques de salut, educació i serveis socials: mestres, pediatres, infermeres, treballadors/ores socials, etc.,

* a tots aquells professionals amb exercici lliure -psicòlegs, psiquiatres, psicoanalistes, etc.- que considerin el seu dret i el seu deure manifestar-se davant d’aquests fets,

demanant que s’adhereixin a l’esmentada carta, en la que, a més d’exposar la situació creada a partir de la constitució del Grup de treball sobre l’autisme, ‘s’expressen un seguit de consideracions i de peticions.

El procediment a seguir és el següent (cal fer-ho en aquest ordre perquè el sistema ho accepti) :

1) Clicar “Reenviar”

2) En l’apartat “Para”, copiar o enganxar la següent adreça

cartagrupautisme@hotmail.com

3) Afegir les dades personals al peu de la carta: Nom, DNI, professió, etc

4) Clicar “Enviar”

D’altra banda, adjuntem la carta (en un document de Word), per si voleu imprimir-la a part, però per enviar l’adhesió cal fer-ho seguint el procediment indicat.

Al llarg de les properes setmanes, les adhesions recollides seran enviades als responsables del Departament de Salut – Consellera, Directora i Assessor del Pla director de salut mental i addiccions- que consten en l’encapçalament de la carta.

És molt important donar la màxima difusió possible a aquesta carta i per aquest motiu també demanem que, en el termini més breu possible, sigui reenviada a aquelles persones i institucions que cadascú cregui convenient.

Josep Mª Panés

Psicòleg clínic – CDIAP de Sant Boi – President de l’ACAP

Rafael Villanueva

Psicòleg clínic – CDIAP de Granollers

Llúcia Viloca

Psiquiatra – Centre de dia Carrilet

CARTA REFERENT AL GRUP DE TREBALL SOBRE L’AUTISME

A l’atenció de la Sra. Marina Geli, Consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya

A l’atenció de la Sra. Cristina Molina, Directora del Pla Director de salut mental i addiccions

A l’Atenció del Dr. José García-Ibáñez, Assessor del Pla Director de salut mental i addiccions

Els sotasignats, a títol personal, o com a membres o representants d’institucions, volem manifestar la nostra opinió en relació als fets que s’enumeren a continuació:

Que hem tingut coneixement que, a partir de la compareixença d’una entitat privada a la Comissió de Salut, el Parlament de Catalunya, per Resolució 280/VIII, va encarregar al Govern la constitució d’un Grup de treball sobre l’autisme, coordinat pel Pla Director de salut mental i addiccions, amb la finalitat d’elaborar “un protocol per millorar la detecció precoç de l’autisme, el tractament especialitzat, el model organitzatiu assistencial, el sistema de derivació i el treball amb les escoles”.

Que, a partir d’aquesta Resolució, el Pla Director de salut mental i addiccions ha constituït el que descriu com ”un grup interdisciplinari amb professionals que representin els diferents serveis assistencials, socials i educatius implicats en l’atenció als nens amb trastorns de l’espectre autista (autisme i trastorns generalitzats del desenvolupament) i a les seves famílies.”

Que, un cop iniciades les reunions de l’esmentat Grup de treball, s’ha posat de manifest que alguns dels seus membres exposen els següents plantejaments:

– Una desautorització global dels professionals de les diverses xarxes implicades en l’atenció a la població infantil e infanto-juvenil –CDIAP, CSMIJ, EAP, entre d’altres- a les que s’atribueix manca de capacitat professional per fer la detecció, el diagnòstic i/o el tractament dels nens afectats d’autisme o de psicosi infantil (trastorn generalitzat del desenvolupament).

– La pretensió segons la qual només hi ha una manera d’enfocar el diagnòstic i el tractament de les esmentades patologies, en base a la comprensió neurobiologica del psiquisme, i als tractaments basats en les teràpies cognitiu-conductuals i el tractament farmacològic. A partir d’aquest plantejament, s’ha arribat a afirmar que aquells equips e institucions que atenen nens psicòtics i autistes haurien de demostrar que els seus professionals tenen formació en les esmentades teràpies cognitiu-conductuals; de no ser així, haurien d’adquirir aquesta formació dins d’un termini determinat, o bé contractar professionals formats en aquestes teràpies.

– La pretensió d’imposar les línies de treball que ha de seguir l’esmentat Grup, donant per suposat que l’objectiu que ha d’acomplir consisteix en validar alguna de les guies basades en l’esmentada orientació, anul·lant, per tant, el suposat treball de debat i elaboració pel qual han estat convocats els seus membres.

A partir d’aquest fets, els sotasignats volem expressar el següent:

– Que considerem que la composició del Grup de treball és altament qüestionable, en la mida que exclou un gran nombre de professionals i de institucions, amb una llarga i reconeguda trajectòria professional en el camp de l’atenció a la psicosi infantil i l’autisme. Molts d’ells han format part, al llarg dels darrers anys, del Consell Assessor del Pla Director de salut mental i addiccions, així com de l’anterior Programa de Salut Mental.

– Que considerem que l’actual Grup hauria de conèixer i tenir en compte els documents de treball sobre l’atenció a l’autisme i la psicosi infantil, que les diverses comissions i grups de treball que anteriorment va promoure el Pla Director de salut mental i addiccions van elaborar.

– Que considerem inadmissible la desqualificació expressa –que arriba a expressar-se en termes pejoratius i gairebé ofensius- d’aquells professionals i institucions que segueixen una orientació psicodinàmica, i que es fa extensiva de manera genèrica als qui no formen part de l’esmentada orientació neurobiològica.

Tenint en compte tot lo expressat anteriorment, li demanem atengui les següents peticions:

– Que s’ampliï la composició del Grup de treball sobre l’autisme, donant cabuda a professionals e institucions que, en l’àmbit de Catalunya, han realitzat en els darrers trenta anys valuoses aportacions, reconegudes internacionalment, al tractament de l’autisme i la psicosi infantil, tant en la seva vessant pròpiament terapèutica com assistencial.

– Que es tinguin en compte els treballs realitzats anteriorment en el si del Consell Assessor del Pla Director de salut mental i addiccions, i es posin en coneixement dels membres de l’actual Grup de treball.

– Que s’expliciti el caràcter de l’esmentat Grup de treball, en el sentit que no hi hauria, per part del Pla Director, unes conclusions preestablertes que els membres del Grup estarien merament convocats a avalar.

La sorpresa, el disgust i, fins i tot, la indignació que han suscitat aquests fets en un ampli col·lectiu de professionals, així com en membres i representants d’institucions –en no pocs casos, estretament vinculades amb el Departament de Salut i amb el Pla Director de salut mental i addiccions- fan necessària una resposta que tingui en compte el que ha estat expressat en aquest document.

Nom i cognoms:

DNI:

Professió:

Institució / Centre:

Funció / Càrrec:

Barcelona, 18 de maig de 2009

Periodismo y psicoanálisis. Mesa redonda. 11/06/2009

PERIODISME I PSICOANÀLISI

A l’actualitat acostumem a confondre la subjectivitat amb un relativisme absolut en el que tot s’hi val, o amb la manipulació del que utilitza un discurs per assolir determinades finalitats.

La psicoanàlisi concep la subjectivitat com una experiència singular carregada de significacions mitjançant les quals els subjectes construeixen la seva realitat. Els mitjans de comunicació exerceixen un gran poder en aquestes significacions o representacions que les persones fan del seu món. És per això que l’Espai Freud considera que cal començar un diàleg entre el periodisme i la psicoanàlisi, que abordi les qüestions següents:

Existeix l’objectivitat? Com tractem la subjectivitat?

Hi ha paral·lelismes entre la psicoanàlisi i el periodisme?

El periodisme reconeix que qualsevol discurs sobre una “realitat” té diferents maneres de ser llegit o escoltat?

Com afronten, una i altra disciplina, els canvis que presenta la societat actual?

Per què els mitjans tenen tanta por a la psicoanàlisi?

Podem col·laborar conjuntament?

Què passa amb l’ètica dels mitjans quan el que es presenta són problemes psíquics i personals?

Per què els mitjans han convertit el dolor humà en espectacle?

On queda la privacitat de les persones?

Què passa amb l’ètica a la nostra cultura?

Taula rodona amb la intervenció de

SALVADOR ALSIUS, periodista.

JOAN BUSQUET, periodista.

AURELI GRÀCIA, psicoanalista.

coordina:

Joseph Knobel Freud, psicoanalista.

Lloc:

COL.LEGI DE PERIODISTES DE CATALUNYA
Rambla de Catalunya, 10, pral.
BCN

Dia i horari:

Dijous, 11 de juny a les 20:00 hores.

ENTRADA LLIURE

Organitza:

ESPAI FREUD
Berlinès, 20.
08022 Barcelona
932116921
espaifreud@gmail.com

LES DEPRESSIONS, UNA “EPIDÈMIA” ACTUAL?

Butaques de la Sala d’Actes de l’Ateneu barcelonès

LES DEPRESSIONS, UNA “EPIDÈMIA” ACTUAL?

Debats clínics de l’Espai Freud

Una trobada entre psicoanalistes de diferents orientacions teòriques per a debatre la nostra clínica actual des de la psicoanàlisi, significant que ens representa a tots.

Taula rodona amb la intervenció de

CLOTILDE PASCUAL,
metge psiquiatra. Psicoanalista membre de l’Escola de la EPFCL (Escola de Psicoanàlisi dels Foros del Camp Lacanià). Directora d’Estudis d’ACCEP.

JERÓNIMO ERVITI,
psicoanalista. Membre de Gradiva, Associació d’estudis psicoanalítics.

JORDI SALA,
psicòleg clínic i psicoanalista. Membre Titular de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi. (International Psychoanalytical Association). Co-editor de la Revista Catalana de Psicoanàlisi.

Coordina:
Daniela Aparicio, psicoanalista.

Data: divendres, 13 de març, a les 19:30 hores.

Lloc: ATENEU BARCELONÈS
Carrer de la Canuda, 6. Sala d’Actes. 19:30 hores.
Entrada lliure.

Organitza: ESPAI FREUD
Berlinès, 20.
08022 Barcelona
932116921
espaifreud@gmail.com
http://espaifreud.blogspot.com

LES DEPRESSIONS, UNA “EPIDÈMIA” ACTUAL?

El pronòstic de l’Organització Mundial de la Salut ens adverteix: “S’espera que els trastorns depressius, a l’actualitat responsables de la quarta causa de mort i discapacitat a escala mundial, ocupin el segon lloc, després de les cardiopaties, l’any 2020”. Segons les dades de l’OMS: 121 milions de persones pateixen depressió. Tanmateix, aquestes depressions representen una autèntica hemorràgia d’energia i de diners que col·lapsen la societat i que suposen un repte per als polítics de la Salut.

Les depressions reten compte d’aquesta cara fosca de la nostra intimitat contemporània, l’altra cara de la qual és l’ideal de l’èxit i de l’obligada felicitat-per a- tothom.

La depressió és un fenomen de l’època que representa el seu estat d’ànim, és la malaltia del discurs capitalista, com l’anomenen alguns. El subjecte deprimit o malenconiós és aquell que no acaba de trobar el seu lloc en els vincles socials, i així pateix la pròpia desgana, l’orfandat i el desemparament.

La paradoxa que delata aquest exèrcit de deprimits, com a patologia principal del nostre temps, ve a dir el mateix: hi ha un malestar creixent de molts subjectes que sofreixen una espècie de dol interminable, abandonats a la seva sort, o als seus fàrmacs, i al seu silenci en solitud. Hi ha subjectes que no acaben d’estabilitzar-se en una relació envers l’altre amb la seva diferència i les seves marques, per poder tractar el seu símptoma i situar-lo en la pròpia història particular.

Si Freud construeix la seva teoria sobre “El sentit dels símptomes” que es nuen amb l’inconscient, amb el llaç social, als llaços entre pares i fills, en el compromís i els afectes subjectivats, avui podem constatar que -de vegades- poc sentit li queda.

Segons Freud, l’afecte depressiu tradueix la submissió del jo al superjo relacionada amb la culpa. El superjo imposa un sacrifici i en reclama cada vegada més i més. Per a Klein, la depressió està relacionada amb la desesperació per la destrucció dels objectes estimats a causa de la pròpia destructivitat. En termes lacanians diríem que el subjecte deprimit ha renunciat al seu desig i es lliura sense resistències a la inèrcia del sofriment.

Com entendre i tractar aquest flagell del nostre temps marcat per una tristesa tan especial i paradoxal?

A qui encomanar-se?

On trobar algun sentit orientador en l’àmbit personal i col·lectiu?

Aquesta Taula convida als psicoanalistes que, des de Freud i els desenvolupaments posteriors, han teoritzat i tractat les depressions. Els psicoanalistes no pensem en els termes de l'”epidèmia” periodística, tractem cada subjecte un per un, per donar-li un lloc propi i retornar-li la paraula.

Una Caja dentro de otra. Por Dante Bertini


Telecinco estrena un nuevo reality show. Lleva por título La caja y, según dicen sus gacetillas publicitarias, se trata de la exhibición televisiva de una serie de “terapias psicológicas personalizadas”. En la primera entrega -que para mí será también la última- un familiar (padre, suegro, abuelo) de cuatro de los muertos en el último accidente de Spanair-Barajas, decide prestarse al experimento como primer “paciente” del grupo de seis psicólogos que se supone supervisan este largo y repetitivo programa.
El invento no es nuevo. Cualquiera de los talks shows de la misma cadena tiene como meta hacer que sus nada desprevenidos invitados sufran, insulten, mientan, exageren, confiesen viejas culpas o pidan perdón por ellas, todo esto, de ser posible, entre abundantes lágrimas y sollozos. En La caja consiguen lo mismo y mucho más, aunque, quizás simplemente por abaratar costos, en este programa han decidido eliminar a todos esos desagradables “periodistas” entrevistadores, habitualmente encargados de guisar las carroñas ajenas hasta convertirlas en alimento de masas, dejando sólo una voz que, de no ser femenina, podríamos suponer como la del mismísimo Dios. El engendro, extraído de los anales de la ciencia ficción más premonitoriamente catastrofista (ver La naranja mecánica, Blade Runner, Brazil o las novelas Un mundo feliz, de Aldous Huxley y 1984, de George Orwell, a quien ya plagiaron, girándole el sentido, desde la idea hasta el nombre de Gran Hermano) ha provocado la ira, justa, por cierto, de diversas sociedades y grupos de psicólogos y psicoanalistas, que acusan al programa de intrusismo y se alarman por la manipuladora frivolización de métodos y conceptos inherentes a su profesión.
Ya sea porque no son espectadores habituales de televisión o porque prefieren que las respuestas lleguen directamente de los implicados en el asunto, muchos de ellos se preguntan cómo es posible que haya personas dispuestas a ejercer de cobayas para experimentos que podrían ser más dañinos que beneficiosos para su ya, por lo mostrado y visto en la pantalla, algo maltrecha salud mental.
No creo que sea necesario esperar respuesta alguna de los participantes en el programa. Hay mucha gente necesitada de dinero, ocupación, reconocimiento, fama. Además de eventuales perversiones exhibicionistas, destaparse “frente a toda España” podría hacer bastante más accesible cualquiera de esas metas.
Vivimos tratando de esquivar una crisis que no es solamente económica y que, al margen de caídas y repuntes eventuales, parece propia de nuestra condición humana. Cierta vez, refiriéndose a un famoso personaje histórico y con su ironía habitual, Jorge Luis Borges dijo: ¡Pobrecito! Le tocó una época muy difícil, como a casi todos los hombres.
A finales de los años sesenta, cuando muchos soñábamos con el poder de las flores, Sidney Pollack adaptó para el cine una sombría y dolorosa novela del autor estadounidense Horace McCoy: ¿Acaso no matan a los caballos? (en España: Danzad, danzad, malditos)
Se las recomiendo. En ella podemos ver que, salvo algunos notables inventos tecnológicos, hay muy poco realmente nuevo bajo nuestro impasible y dorado astro rey.

Agradecemos a Dante Bertini su autorización para publicar este artículo de su blog: http://cachodepan.blogspot.com/

ELISABETH ROUDINESCO EN BARCELONA


INSTITUT FRANÇAIS DE BARCELONA – EDITORIAL ANAGRAMA – ESPAI FREUD

Nos complacemos en invitarle a la presentación de la obra de

ÉLISABETH ROUDINESCO
Nuestro lado oscuro
Una historia de los perversos

a cargo de Román Gubern

El acto se celebrará el próximo jueves 26 de febrero a las 19.30 horas, en el Instituto Francés de Barcelona (C/ Moià, 8)

El acto contará con la presencia de la autora
Traducción simultánea
Con la colaboración de Espai Freud

La Caja (tonta), por Paloma Azpilicueta

Como decía un compañero –Paco Gil Anglada–, “se ha acabado Gran Hermano pero el espectáculo debe continuar”. La Caja sería, pues, el enésimo reality, el enésimo programa que practica el estriptís psicológico en la pequeña pantalla. No es algo nuevo. Ha habido, hay y desgraciadamente habrá otros muchos programas que fomentan el exhibicionismo por una parte y el voyeurismo/morbo por la otra, esto es, alguna de las “bajas pasiones” que anidan en todos nosotros. Tampoco creo que sea el primer programa de este orden en que colaboran psicólogos. Pero creo que con La Caja (Telecinco, martes 0.30 madrugada) se ha dado un paso más: no se trata ya de exhibir los propios problemas y las propias miserias, sino de pretender darle a este show un carácter supuestamente terapéutico o “sanador”, “terapia psicológica individualizada” en sus propias palabras, de estimular los efectos curativos del exhibicionismo.
Por otro lado, el programa pretende tener un tono riguroso y profesional al enfatizar en su propaganda que está supervisado por un equipo de psicólogos “inscritos en el Colegio Oficial de Psicólogos de Cataluña”, intentando, naturalmente, sugerir que el COPC avala esta intervención. Todos los psicólogos sabemos que es obligatorio ser miembro del Colegio Profesional para ejercer profesionalmente, pero esta pertenencia no garantiza en sí misma absolutamente nada más que la posesión del título. Y a las pruebas me remito. ¿Cómo puede un psicólogo participar en algo tan contrario a la ética profesional?
¿Desde cuándo la impudicia y el exhibicionismo han solucionado los conflictos psicológicos de alguien?
¿Cuáles son los riesgos a que se expone(n) (a) los “pacientes” al proclamar sus dificultades a los cuatro vientos?
¿Qué consecuencias –seguramente incontrolables– provocará este espectáculo en aquellos que lo contemplen? ¿Qué mímesis inducirá?
¿Qué efectos nocivos producirá esa “divulgación” salvaje de un supuesto tratamiento? ¿Fomentará la magia, la autocuración? ¿Pretende ser una escuela de “aprendices de brujo”?
Al inicio del programa aparecen unas “advertencias” escritas que intentan, de alguna manera, adelantarse a estas objeciones (las citas que siguen no son literales): “[Estas intervenciones] no sustituyen el trabajo continuado con un psicólogo…” Y también: “No intenten poner en práctica estas intervenciones por su cuenta”. Pero estas advertencias suenan más a coartada que a otra cosa.
En fin, creo que es urgente que el COPC aclare lo que –torpemente– intenta sugerir la propaganda del programa: que avala la intervención de estos psicólogos en él. Sabemos que no siempre la actuación de los psicólogos se ajusta a la ética profesional pero, como mínimo, que no se utilice como coartada al Colegio Profesional, que cada uno se haga responsable de sus propios actos y cargue con las consecuencias.

Paloma Azpilicueta
Psicóloga clínica-Psicoterapeuta

Barcelona, 28 enero 2009