Arxiu de la categoria: blog

El bloc de la Casa de la Paraula sorgeix d’una iniciativa d’Antonio V. Cardoso que va proposar -a l’antic fòrum dels Amics de la Llibreria Xoroi- la creació d’una revista digital que apostés per la publicació d’articles creatius i innovadors sobre psicoanàlisi, psicoteràpies i els malestars contemporanis. La proposta d’Antonio i els comentaris que va suscitar van ser el primer article d’aquest bloc.

Sobre l’oportunitat. Héctor García

Toguna de Endé

Toguna (Casa de la Paraula) en Mali

Text escrit per Héctor Garcia i llegit per ell mateix en l’Assemblea de l’Associació Cultural Amics de la Llibreria Xoroi:

‘SOBRE L’OPORTUNITAT’
O ‘PER QUÈ ÉS EL MOMENT D’APOSTAR PER UNA “CASA DE LA PARAULA”.

La crisi no pot ser una excusa per cedir el desig. És, si es vol, una primera lectura que la psicoanàlisi pot transmetre a la contemporaneïtat indignada, escandalitzada davant l’immoral de la corrupció i del desvari especulatiu del nou capitalisme.

La crisi, és l’instant en què l’angoixa social pot esdevenir. Ha esdevingut, és als carrers. És potser també, per a la psicoanàlisi, la invitació a un acte. El temps sembla exigir una presa de decisió, política, que pot oscil·lar entre pols extrems. Des de la no implicació, la neutralitat, l’estricta referència al marc del consultori i als col·legues propers, fins a prendre part activa en les manifestacions de retret, ira i reclam de canvi de sistema geopolític i econòmic.

Lateralment a aquesta conjuntura, sorgeix un projecte: ‘La casa de la paraula’, el desig d’existència de la qual, ben real, és encarnat per Salvador Foraster. És una aposta que no necessita situar-se en cap d’aquests dos pols. La psicoanàlisi, al llarg de la seva història, mai no ha estat un moviment de protesta. Tampoc és una invitació a la solitud, ni l’aïllament. És una praxi, una clínica, una episteme, una ètica.

‘La casa de la paraula’ serà, pensem, un espai viu, i un aliat de la psicoanàlisi a Barcelona. Obrirà ben aviat les seves portes a molts sense oblidar el seu passat: la llibreria Xoroi, allò que ens convoca a tots avui aquí.

‘La casa de la paraula’ existeix avui mateix. Existirà amb o sense el suport de cadascun. Existirà perquè l’anima un desig decidit. Però també perquè serà un projecte sostenible econòmicament. El seu propòsit és un, i clar: apropar a Barcelona el pensament i la praxi nascuts de l’agudesa i la valentia de Sigmund Freud, en aquests temps en què es recupera Marx, i ben encertadament. En ambdós hi ha una veritat que el present no pot ofegar.

La invenció freudiana va canviar el discurs del segle XX. El seu valor de transgressió és, al segle XXI, més necessari encara.

Però aquest nou emplaçament no tindrà només el propòsit de ser la casa de la paraula de la psicoanàlisi. No serà una fortalesa, tampoc un gueto intel·lectual.

La psicoanàlisi és filla no del seu temps, ja que pel fet de  parlar corre més de pressa que el pensament, neix de la subversió de la bona fe. Si pensa la contemporaneïtat, la pensa amb altres discursos, més encara: amb altres noms propis. És hora de dialogar amb aquells que es reclamen de Heidegger, de Foucault, de Nietzsche, de Webber, de Popper.
Però perquè no, també, amb els que es reclamen de la física quàntica, de la biologia molecular, de l’epigenètica, de la modelització neuronal computeritzada, de la filosofia analítica. Serà una manera d’enriquir el discurs analític, però també de contrastar el que diem, argumentant davant de subjectes formats i no intransigents.

La psicoanàlisi va revelar al món que pel que fa a la coneixença del cos d’un altre, no tot és possible. També que, a la vida social, hi ha subjectes que perden el pas. I va posar sobre la taula que ningú en queda fora de perill. Per sort, hi ha símptoma. No som ovelles. És l’acte de separació de la inèrcia, la pròpia i la de l’època, el que ens orienta. La psicoanàlisi llegeix en el malestar. Aquí, revela la singularitat de cadascú per enfrontar-se amb el que la contingència i les eleccions li han ofert, sense eximir mai de responsabilitat, sense adoctrinar. Per això, la política entre psicoanalistes és complicada, i les ruptures en la història de la psicoanàlisi són norma i no excepció.

Salvador Foraster ha sabut relacionar-se bé amb les diferents comunitats psicoanalítiques d’aquesta ciutat. Té mèrit. Un nombrós col·lectiu de psicoanalistes el va ajudar en moments difícils per Xoroi, fa ben poc. Va ser un gest important perquè Xoroi pogués continuar amb les seves activitats. Però ara pensem que és possible fer un altre pas. Que no consisteix a donar o demanar auxili. Consisteix, més aviat, a entrar a la contemporaneïtat de manera precisa, orientada, però sense acovardir-se. Apostant per una idea que està sent molt ben rebuda pels interlocutors que l’han escoltada.

‘La casa de la paraula’ serà un lloc que contribuirà a què el dir psicoanalític arreli a Barcelona en aquest nou segle. Vol apostar en acte per la vida del discurs freudià, perquè no ha arribat el dia d’enterrar-lo, de silenciar-lo. És el moment just perquè col·lectius nous, assemblearis, reivindicatius o no, amb ganes de fer política, o perduts en la barbàrie contemporània, descobreixin que hi ha un més enllà de la seva queixa. És a dir, que es pot llegir alguna cosa en el que diuen. Entre línies: la seva libido. És que no situem, aquells que hem passat per l’experiència analítica, que alguna cosa s’està movent a la societat? ‘La casa de la Paraula’ pretén esbossar un interlocutor diferent. Caut, capaç de llegir de manera impensada el que està passant.

La nova Xoroi estarà en ple centre de Barcelona. Existirà en un local més lluminós, més gran, més elegant. Tindrà espai per cafeteria, amb la pròpia editorial, amb sala per a conferències, amb un espai a la xarxa funcional i actiu. Generarà, en definitiva, noves transferències, i desempolsarà les antigues. Xoroi està i estarà més a prop del Col·legi de Psicòlegs. Buscarà interlocutors a la Universitat, a la política de la ciutat, a la vida intel·lectual. Podrà amar i armar la psicoanàlisi des d’un lloc diferent.

Serà també un espai per debatre, entre psicoanalistes però especialment amb altres col·lectius i subjectes, de manera civilitzada, respectant les diferències. Des d’un lloc extern a totes les escoles i associacions de psicoanàlisi, ‘La casa de la Paraula’ serà un lapse per oxigenar cada grup analític, servint de mediador amb els debats actuals. Serà també una eina per combatre els atacs a la psicoanàlisi, que no per necis són menys virulents. Seria una llàstima deixar passar una oportunitat així. ‘La casa de la Paraula’ és en marxa, i té vocació, contactes i confiança per ser una àgora a la polis.

És, realment, un projecte tan sòlid com il·lusionant. No cal dir que a alguns els semblarà incaut, poc raonable, o que necessitaria d’un període de bonança econòmica. Al contrari: és moment d’aprofitar l’oportunitat que es presenta. El risc que permet la psicoanàlisi és el d’aventurar-se, sempre que hom sàpiga alguna cosa del desig que motiva la partida. ‘La casa de la Paraula’ neix d’un desig decidit, però a més ha calculat la trajectòria. Comptem amb tots els amics de Xoroi. Aviat, en serem molts més.

Héctor García

Vocalia de La Casa de la Paraula

Associació Cultural Amics de la Llibreria Xoroi

Elements bàsics de salut mental per a professionals de l’àmbit social. Josep Moya

cvr_9788490073391_br

El mestre Pla ens fa l’elogi del rebost: ocuparà un espai no necessàriament gran i més aviat poc vistós on les visites no tenen pas que entrar-hi. Serà fresc i ben posat per trobar-hi els aliments amb facilitat. De fàcil accés perquè ens caldrà anar-hi més sovint del que ens pensem. Hi trobarem els productes més senzills però, també, alguns de rars i luxosos triats d’aquí i d’allà. Respondrà a  les necessitats de la cuina, i també expressarà els gustos de l’amfitrió. I no el farem en quatre dies que més aviat li convé el repòs del temps. I, finalment, com qui no vol la cosa, amb modèstia aparent, ens traurà de l’imprevist del mal pas que a la cuina estant hem comés. No és gens fàcil crear i mantenir un bon rebost.

En aquests temps canviants de confusió ideològica, de malfiança dels polítics i les seves iniciatives, de malbaratament que sembla generalitzat dels diners dels nostres impostos, i que és un lloc comú suposar que els estudis universitaris van a pitjor dia rere dia,  el Departament de Benestar Social ha tingut l’encert de publicar Elements bàsics de salut mental per a professionals de l’àmbit social.

I en Josep Moya ha respost a l’encàrrec amb un text net, clar, entenedor, pràctic i aclaridor. Pot pensar-se que l’autor ha desaparegut supeditat a les necessitats de l’encàrrec. Erraríem: hi és ben present a cada plana i en l’estructura global, en la bibliografia i en l’organització de cada capítol. El llegim i per ben organitzat sembla simple. Cert, ho sembla. La volta catalana. Una claror i eficàcia constructiva que només pot ser sostinguda per una llarga i variada experiència professional inscrita en el bo i millor de la tradició catalana de treball en el camp social. Una tradició que, convé no oblidar-ho, es basa en el respecte, en el tracte respectuós, i en l’escolta d’uns i els altres: dels qui estan en posició d’atendre i dels que són atesos, no en la productivitat.

Nou capítols que van del marc històric que construeix la idea de malaltia mental al treball en xarxa, de les maneres de classificar segons la sèrie dels DSM a la descripció dels diferents tipus de psicosis; dels efectes i patologies que impulsen al consum addictiu a la descripció dels efectes dels diferents psicofàrmacs.

I cada capítol conté un apartat específic destinat a relatar els tipus d’intervenció i tractaments possibles en general i des de la posició del treballador social.

Pel professional de la psicologia es tracta d’un llibre que li permet informar-se o posar-se al dia en aspectes que s’allunyen del seu camp específic de treball i on trobarà petites perles aquí i allà: la lògica de Kosko o les relacions entre consum de drogues i psicosis. Probablement se sentirà impulsat a consultar les referències bibliogràfiques abundants, contemporànies i ben triades.

L’estudiant interessat per la clínica o merament per les característiques de l’època en que vivim trobarà un mapa. I ja se sap que els mapes permeten orientar-se per llocs que no coneixem o coneixem poc i, sobretot, trobar el propi camí per arribar allà on havíem decidit o per descobrir nous indrets.

Magne Fdez.-Marban

PVP.: 12 euros

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

28 de febrer 2013 a les 17 hores

DIXIT

Centre de Documentació de Serveis Socials. Departament de Benestar Social i Família

Plaça Pau Vila, 1. 08039. Barcelona.

Adéu, estimada amiga.

ANNAEn la mort d’Anna Jové, per sobre de tot, amiga.

ANNA

Si el naixement és fruit de l’atzar i del desig, la mort no estalvia ningú. Avui ha sigut l’Anna i, a tots qui l’estimàvem, ens fa por el buit que deixa. I som molts els que l’estimàvem.

Ella, de falda generosa, acollia a tothom que se li apropava, procurant llimar les asprors que es troben fins i tot en les persones que s’estimen.

“Però quan estimem no ens es donat tenir cap dret, sinó el de perdre, car posseir no té mèrit: en sap tothom sense que l’hagin instruït”. Aquesta frase d’un poeta (Rilke) la podem aplicar a l’Anna.

Perdre, marxar, deixar els qui estimava era el que li preocupava. Però també sabia que no eren seus. Sabia com estimar deixant-los lliures.

Lliures i tristos. Però, refets del dolor de la pèrdua, ens adonarem que ella, encara que hagi marxat, continuarà amb nosaltres. Com el terrissaire que modela el fang, i deixa la seves empremtes, vulguem o no, trobarem en nosaltres algun signe de la seva presència: el gest d’una persona, una mirada, un moble, una música, un plat a taula, ens assenyalarà la seva presència.

Aquell buit que ens fa tanta por s’omplirà una mica. Potser, amb recança per la seva absència, descobrirem tota la influència que l’Anna ha tingut en nosaltres. Ja no parlo dels seus familiars més pròxims a qui ha cuidat i mimat. Parlo dels amics i companys que ens demanarem, com ho feia o diria l’Anna? (ui, ui, ui, que diria ella).

Llavors notarem la ditada de l’Anna en algun racó. I serà en nosaltres. Millor dit: serem una mica l’Anna sense saber-ho. No sentirem la seva veu però notarem els seus efectes. Ella ha tingut la vida curta, però continuarà en el temps. I nosaltres la veurem entre les escletxes de la nostra vida.

Ignasi Sala i Claveras
Barcelona, 7 de febrer de 2013

La casa de la paraula

Us convidem a implicar-vos en la construcció de La Casa de la Paraula
Actualment 20 institucions formen part del projecte. Ens cal també la teva participació.

Els socis gaudiran de descomptes en la compra de llibres.
Podran constar gratuitament a la Guia de Professionals o de Centres en el cas d’institucions.
Anunciar gratuitament les seves activitats en el Foro dels Amics de la Llibreria Xoroi.
Inscriure de manera també gratuita les activitats a l’Agenda de la Psicoanàlisi.
Publicar articles breus en el blog de l’Associació.
Sol·licitar una difusió especial per a les publicacions pròpies.
Obtindre un 25% de descompte en els llibres de Xoroi edicions.
Formar part dels Grups de Treball de l’Associació o constituir-ne un de nou prèvia proposta.
Accés exclussiu a la Biblioteca de llibres exhaurits.
I participar activament en aquest projecte col·lectiu.

Fes-te’n soci

L’Associació donarà suport a les activitats, iniciatives i projectes de la Llibreria Xoroi, enfocats a una major presència de la psicoanàlisi en el món cultural i a una més gran visibilitat pública del discurs psicoanalític. Els membres de l’Associació podran  participar directament en les activitats de la Llibreria mitjançant propostes,  suggeriments i accions que, prèviament aprovades per la Junta Directiva, suposin una aportació significativa a les finalitats de l’Associació.

 

Os invitamos a implicaros en la construcción de La Casa de la Palabra.
Actualmente 20 instituciones forman parte del proyecto. Necesitamos también tu participación.

Los socios disfrutarán de descuentos en la compra de libros.
Podrán constar gratuitamente en la Guía de Profesionales o de Centros en el caso de instituciones.
Anunciar gratis sus actividades en el Foro de los Amigos de la Librería Xoroi.
Inscribir de manera también gratuita las actividades en la Agenda del Psicoanálisis.
Publicar artículos breves en el blog de ​​la Asociación.
Solicitar una difusión especial para las publicaciones propias.
Obtener un 25% de descuento en los libros de Xoroi ediciones.
Formar parte de los Grupos de Trabajo de la Asociación o constituir uno nuevo previa propuesta.
Acceso exclusivo a la Biblioteca de libros agotados.
Y participar activamente en este proyecto colectivo.

Hazte socio

La Asociación apoyará las actividades, iniciativas y proyectos de la Librería Xoroi, enfocados a una mayor presencia del psicoanálisis en el mundo cultural y una mayor visibilidad pública del discurso psicoanalítico. Los miembros de la Asociación podrán participar directamente en las actividades de la Librería mediante propuestas, sugerencias y acciones que, previamente aprobadas por la Junta Directiva, supongan una aportación significativa a los fines de la Asociación.

 

 

Entrevista a Núria D’Asprer, autora de Barcelona: passatges de traducció.

Entrevista a Carme Vilaginés, autora de La otra cara de la adopción

Entrevista: Josep Moya – ¿hasta qué punto la crisis está haciendo mella en la salud mental?

Humiliacions

El-roto

En relació al nomenament de Rodrigo Rato com a conseller assessor de Telefònica

Humiliar és fer mal a una altra persona aprofitant que no es pot defendre i sabent que amb aquest acte se la condemna durant molt temps a lluitar contra la seva pròpia ràbia. Un exemple paradigmàtic d’acte humiliant el podem imaginar en un pare de família que a l’arribar a casa es dirigeix al seu fill i en lloc de preguntar-li com li ha anat el dia i donar-li un petó, li carrega dues bufetades. El nen, atemorit, busca a la seva mare per trobar consol i protecció però aquesta li respon que ha d’aprendre a respectar la voluntat del pare. I així cada dia.

La humiliació només coneix una via de sortida: denunciar a l’agressor i aconseguir que pagui pel mal comès. Els règims democràtics entenen que la humiliació ha de poder tenir una via de sortida. En els règims totalitaris, en canvi, la humiliació gaudeix d’impunitat i els tirans no senten vergonya quan la seva immoralitat surt a relluir públicament.

La ràbia que la humiliació inocula a la víctima no desapareix amb el pas del temps sinó que s’acumula i quan ja no té forces per suportar-la poden passar tres coses:

a) que apareguin tota mena de manifestacions psicopatològiques i psicosomàtiques greus i molt greus.

b) que la ràbia es descarregui contra els altres en forma de violència familiar i social.

c) que sorgeixi un moviment social que de manera col·lectiva més o menys violenta sigui capaç de construir vies de sortida a la humiliació en les estructures del règim totalitari, convertint-lo en un règim més democràtic.

El nomenament de Rodrigo Rato com a conseller assessor de Telefònica és un nou acte d’humiliació als ciutadans comés pels poderosos d’un país, que governen imposant un règim totalitari. I sabem perfectament que no es tractarà de l’últim.

Pau Martínez Farrero

 

Entrevista con Silvia Fendrik acerca de su último libro: El falo enamorado.

presentació del llibre DE TREGURÀ A SETCASES, de Dolors Camós

FPB_400 xoroi3

Us convidem a la presentació del llibre

DE TREGURÀ A SETCASES

Retalls de la vida de Caterina Descamps i Moliner

de DOLORS CAMÓS

Intervindran:

  el professor Pere Maragall, responsable

dels Serveis didàctics de l’Arxiu “Joan Maragall” de la Biblioteca de Catalunya,

Àngels Petit, presidenta del EPFCL-FPB

i l’autora.

Divendres, 18 de gener, a les 19:30 hores a l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya (ACEC). Carrer de la Canuda, 6, 5ª planta. BCN

La convocatòria a Facebook

 

No és gaire freqüent a la nostra literatura interessar-se per una persona que per si mateixa no és popular ni coneguda, i descriure’n la seva vida amb uns pocs retalls sabent-ne extreure allò que la fa personatge. Dolors Camós amb De Tregurà a Setcases. Retalls de la vida de Caterina Descamps i Moliner ens endinsa en els records de la Caterina, una vida llarga a pagès aparentment amb poques escletxes: la infantesa i la fam, l’orfandat, els pocs amors, la maternitat, l’esforç per tirar endavant…, la crisi subjectiva i, de rerefons, la transformació del segle XX al prepirineu: de la pura supervivència a l´ús de la xarxa assistencial. Travar els records amb discreció des de l´admiració per la paraula de la persona que ha sabut mantenir el seu desig, i convertir-los en entretinguda lectura, és el que ha fet la Dolors Camós fins a convertir-se’n en subtil testimoni quasi absent.

Sembla senzill però no és gens fàcil. El llenguatge és ric i enèrgic, a la manera d’alguns contes de la Caterina Albert, sense anacronismes, com aigua viva; elegant també en els silencis: la guerra i les rancúnies als pobles, les obres dels amors. Una prosa al servei del desig de la Caterina Descamps.

Com que, a més, el petit volum ve acompanyat per un recull de fotografies ben triades, la Xoroi no pot fer sinó recomanar de bon grat la lectura de De Tregurà a Setcases, activitat que podem fer, si no a un prat pirinenc, damunt la gespa d’un jardí urbà.

Frederic Yxart

Llibre disponible a la Xoroi

PVP.: 16 euros.

Centres, grups i institucions de l’Associació

Entitats associades a l’Associació Cultural Amics de la Llibreria Xoroi

Bon any i bones lectures!

2013

Sobre la crisi. Pau Martínez Farrero

roto

Sobre la crisi

Cada cop hi ha més veus enteses que diuen que aquesta crisi no es deguda a les inèrcies dels cicles econòmics sinó que és una estafa perpetrada amb premeditació.

Jo penso que aquesta crisi ha estat orquestrada pels poders econòmics, amb l’objectiu d’envair i sotmetre als poders polítics, representants dels ciutadans. Una demostració de força per deixar clar qui mana al planeta.

L’estratègia per aconseguir la conquesta ha estat simple: fer creure als ciutadans que són rics i que poden gastar sense límits. Un cop estan ben endeutats només resta estrangular l’economia.

Que els poders polítics han quedat sotmesos als poders econòmics ho veiem cada cop que un partit polític, sigui de dretes o esquerres, arriba al govern. Els seus principis ideològics queden automàticament sotmesos a un altre principi: no fer enfadar als poders econòmics.

Però les persones que hi ha al darrera dels poders econòmics no han tingut en compte un petit detall: que ells també són humans i que, en qualsevol moment, tant poder se’ls pot girar en contra.

Pau Martínez Farrero

 

Sobre la crisis

Cada vez hay más voces entendidas que dicen que esta crisis no se debe a la inercia de los ciclos económicos sino que es una estafa perpetrada con premeditación.

Yo pienso que esta crisis ha sido orquestada por los poderes económicos, con el objetivo de invadir y someter a los poderes políticos, representantes de los ciudadanos. Una demostración de fuerza para dejar claro quién manda en el planeta.

La estrategia para lograr la conquista ha sido simple: hacer creer a los ciudadanos que son ricos y que pueden gastar sin límites. Una vez están bien endeudados sólo queda estrangular la economía.

Que los poderes políticos han quedado sometidos a los poderes económicos lo vemos cada vez que un partido político, sea de derechas o izquierdas, llega al gobierno. Sus principios ideológicos quedan automáticamente sometidos a otro principio: no hacer enfadar a los poderes económicos.

Pero las personas que hay detrás de los poderes económicos no han tenido en cuenta un pequeño detalle: que ellos también son humanos y que, en cualquier momento, tanto poder se les puede girar en su contra.

Pau Martínez Farrero

 

El falo enamorado. Mitos y leyendas de la sexualidad masculina. Silvia Fendrik

falo-enamorado_3

Después de haber escrito valiosos libros sobre el psicoanálisis
de niños y sus protagonistas, desde Anna Freud y Melanie Klein
hasta las argentinas Arminda Aberastury y Telma Reca, y luego de
haber escudriñado profundamente en la anorexia y la bulimia, todos
libros hermosos, ampliamente leídos y agotados, ahora la talentosa
Silvia Fendrik se anima a internarse en un tema tan apasionante
como poco frecuentado, la sexualidad del varón, del hombre, no
menos enigmática que la de la mujer, mucho más estudiada.
De sus vastas lecturas de la bibliografía psicoanalítica, Fendrik
se va a apoyar en esta aventura intelectual en dos autores que
conoce a fondo, Freud y Lacan, para ver si con ellos puede acercarse
a la sexualidad del varón. Para esto fija su mirada en personajes
arquetípicos, Hamlet, Don Juan, Casanova y Fausto, que encarnan
un fértil campo de estudio y de reflexión.
Todos ellos, sin duda, son el hombre frente (o junto) a la
mujer; pero muy distintos entre sí, tal como los entiende esta mujer,
cuestionadora e inquieta que es Silvia Fendrik.

Estos personajes, bien conocidos por la cultura y por el
psicoanálisis, le sirven a Fendrik para exponer las ideas de Freud y
de Lacan desde su propia y singular perspectiva.
Hamlet es la tragedia del deseo. Quiere y no quiere matar a
Claudio, pero no puede hacerlo hasta que muere Ofelia (oh falo) y
entonces se le abre al príncipe la oportunidad de acceder al trono de
Dinamarca, que está ocupado por el ambicioso Claudio, y salvarse
del incesto con la madre, la reina Gertrudis, la mujer sexual que
Hamlet no puede soportar. Es cierto, como dice la autora, que
Shakespeare pinta una y otra vez a la madre como una mujer voraz
que Hamlet teme, aunque ese deseo sin límites de la mujer sexuada
sea también el propio deseo de Hamlet proyectado.
De todos modos, Fendrik dice que el deseo sexual masculino
no puede escapar a su destino trágico, a la muerte en la tragedia de
la madre sexual.
Freud trató de resolver este dilema del hombre entre la madre
y la puta a costa de la disociación. Fendrik pone el acento en la
madre sexuada que no reconoce límites a su deseo genital. Este
deseo sexual de su madre horroriza a Hamlet, que teme caer en sus
lujuriosas garras, ser la próxima víctima de su pasión incestuosa:
más el deseo de la madre que el deseo por la madre.
La división con la que Freud intenta dirimir el dilema del
hombre entre la madre y la puta lo lleva a reconocer una degradación
de la vida erótica.
La confrontación con la madre sexuada es siempre aterradora
y sólo se atenúa con la función paterna de dar la castración. Por
alguna razón esto le habrá fallado al rey Hamlet —se pregunta la
autora— el padre espectral que reclama justicia y venganza.

La muerte de su enamorada le permite a Hamlet hacer el
duelo de Ofelia como falo, el objeto perdido, y llevar adelante la
venganza encargada por su padre, matando a Claudio y asumir así su
masculinidad y hacerse, simultáneamente, príncipe de Dinamarca.
Sin embargo, concluye Fendrik, no es el trono ni el
cumplimiento de la venganza del espectro lo que mueve a Hamlet
sino, más bien, su intento de escapar del deseo de su genital y
aterradora madre.
Si ésta es la tragedia de Hamlet, distinto es el camino que
recorre Don Juan, que es la representación del falo como un
hombre sin nombre, que está más inclinado a deshonrar a la mujer,
violando el tabú de la virginidad, y que le hace perder a la mujer su
filiación como hija del padre.
Casanova es muy distinto a Don Juan, porque ama a las
mujeres que conquista y ellas lo aman a él y se entregan con un
amor infinito. La figura del padre no cuenta para Casanova y, como
Don Juan, no tiene descendencia, mientras que Edipo, tiene padre
y tiene hijos. A diferencia de Don Juan y de Casanova, Fausto
encuentra su camino hacia la mujer en un pacto con el diablo y
así logra, a la vez, el acceso al placer sexual, sin renunciar al saber.
El saber no puede alcanzarse sin el goce. La premisa universal es la
existencia del falo como referente en los dos sexos.
La sexualidad del varón, afirma Fendrik, es tan enigmática
como la sexualidad de la mujer, y ambos intentan responder a la
eterna disyunción madre-puta.
La de Casanova es una entrega sin cálculo y algo del amor
está conjugado, no disociado, con la sexualidad, aunque este logro
sea fugaz y nunca permanente, porque cuando da todo sobreviene
la pérdida y tiene que volver a empezar. Casanova sabe que la
condición de su libertad es perder a la mujer amada, para así recomenzar, donde el amor como dice Lacan es dar lo que no se
tiene a alguien que no lo es.
Casanova ama a las mujeres porque responden al placer con el
placer. Las mujeres de Casanova sienten la sinceridad de su pasión
y de la misma forma se la entregan.
La reflexión de Silvia Fendrik culmina con un bello ensayo
sobre Antígona, y es así una mujer la que cierra este estudio sobre
la sexualidad del hombre.
Fendrik comienza con un dato inesperado, poco conocido:
Sófocles escribió Antígona veinte años antes que Edipo Rey y treinta
antes que Edipo en Colono, que es la tragedia póstuma de Sófocles.
Se trata aquí del tiempo lógico de Lacan más que del tiempo
cronológico. En Edipo en Colono, Antígona es el bastón de un
Edipo ciego y desterrado. Pero el Edipo en Colono maldice a sus
hijos, y en especial a Polinices, por su destierro. Antígona se opone
con indomable decisión a que el cadáver de Polinices quede a la
intemperie, sin sepultura, y entonces vuelve a Tebas con los ojos de
Edipo clavados en ella, cargada de soberbia.
Lacan describe a Antígona como fascinante y, sin dejarse fascinar,
Silvia Fendrik concluye que, en la tragedia de Antígona, lo que marca
el punto culminante es la mirada de Edipo sobre la belleza de su hija
adolescente. Edipo escópico lo llama. Más que el padre es su mirada
lo que sanciona el incesto. Hay que hablar —concluye Fendrik —
de la mirada del padre, del deseo del padre, en las vicisitudes de la
sexualidad masculina.

Del prólogo de Horacio Etchegoyen.

Books & cava

32 anys de xoroi

Dimecres, 19-12-2012, de 19 a 21 hores, a la Llibreria Xoroi:

BOOKS & CAVA

32 anys de Llibreria Xoroi i els 3 primers títols de Xoroi edicions

32 anys de Xoroi: BOOKS & CAVA

forges

El dia 19 de desembre, dimecres, de 19 a 21 hores, vine a prendre una dosi (o vàries) de Books a la Xoroi. Celebrem els 32 anys i els 3 primers títols de Xoroi edicions.

Books & cava

Berlinès, 20.  08022 Barcelona  932116921

Barcelona: passatges de traducció. Núria D’Asprer

Barcelona: passatges de traducció

La metàfora del viatge és probablement la més antiga de la humanitat. Els humans mai no hem viscut amarrats a un espai, com ho fan els pòlips, les esponges o les ostres. Som una espècie que des de l’origen s’ha desplaçat per trobar indrets on l’equilibri amb la vida fos possible. En aquest transitar, tenim tendència a repetir els itineraris  més idonis. Per això fem camins, els llocs per on passem. D’aquí que la mateixa vida pugui ser entesa com un viatge, com un trànsit cap a un final nebulós. Viure és passar i morir és traspassar: “todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar”, va sentenciar el mestre Machado.

En el nostre esdevenir, els pobles viatgem acompanyats de les nostres llengües i donem nom als llocs per on passem, noms que es diversifiquen en les cultures urbanes: camins, carreteres, vies, carrers, places, avingudes, bulevards, carrerons, passatges… El terme “passatge” és especialment interessant. Per a l’autora de Barcelona: Passatges de traducció, el passatge és una via intermèdia que permet d’articular “un recorregut i una meditació sobre la travessia que és la traducció”. Vet aquí la pedra angular d’aquest llibre breu, però complex i intens: una reflexió sobre la traducció de les llengües (Núria d’Asprer és professora a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona), però també de les ciutats i de la vida mateixa, un pòsit de la memòria que sedimenta en els llocs per on passem. Per aquest motiu la seva meditació s’articula al voltant dels passatges, perquè permeten d’unir constructes diferents però no inaccessibles: per traduir no calen ponts, sinó passatges, una forma d’unió planera i directa.

D’altra banda, a Barcelona existeix una tipologia i una estètica dels passatges, des del Passatge Arcàdia, una “mossegada enmig d’una illa de cases”, una barreja de carreró i galeria, fins al Passatge de la Indústria, de clara vocació comercial, o els passatges a cel obert, com el Passatge Permanyer. La configuració i la designació d’aquests llocs, “fronteres del lloc i del no-lloc”, permeten a l’autora obrir canals de comunicació entre la història, l’antropologia, la traductologia, la literatura, la psicoanàlisi, la fotografia (Núria d’Asprer fotografia els llocs “per traduir la ciutat a l’amic que no la coneix”) i la biografia personal, que s’expressa en cursiva o, en la segona part de llibre, en una altra llengua, el castellà, perquè la intimitat de moltes biografies és lingüísticament bicèfala, i aquest fet cabdal ha de ser evidenciat en una traducció que persegueix l’autenticitat i defuig la traïció, el mal endèmic dels traductors mediocres.

Qualsevol dels passatges del llibre (en una altra accepció del mot “passatge”, en el sentit de fragment d’una composició literària o musical al qual paga la pena retornar perquè ofereix alguna particularitat notable) és un regal de sensibilitat, que unit a la capacitat d’observació, documentació i implicació personal de l’autora, produeix en el lector el desig de traduir el recorregut dels passatges de Núria d’Asprer a la pròpia vida: buscar un correlat de llocs i de vivències, revisitar la memòria que s’ha dipositat en els camins personals. És així com es tanca el cercle: actualitzar els llocs per on cadascú ha passat. No deixa de ser una bella coincidència que en les llengües que més coneixem “allò que ha tingut lloc en altre temps” s’anomeni precisament “passat”.

Eduard Sanahuja

Barcelona, desembre de 2012

 

El primer títol de Xoroi edicions

El libro —como su título ya sugiere— se propone elucidar aquello que es poco conocido o que se transparenta tan sólo en la actitud consciente de la pareja que ha decidido adoptar un niño. ¿Cómo se llega a esta decisión? ¿Cómo se ha digerido el duelo por el niño que no se ha podido tener por tantas razones —infertilidad o esterilidad de uno u otro de los cónyuges, miedo al embarazo, afán caritativo hacia la infancia abandonada? Si las motivaciones para la adopción responden a una asimilación madura y coherente de las dificultades para engendrar de manera natural, el proceso de selección de la pareja adoptiva no ofrece demasiadas dificultades, excepto las que pueden derivarse de un niño adoptado más o menos traumatizado por el abandono de que ha sido víctima y por los trastornos genéticos potenciales que pueda vehicular. Pero esta pareja madura será capaz de asumir estas dificultades y dejarse guiar ante las dificultades que el niño adoptado pueda presentar.
El malestar surge, en cambio, en aquellas parejas que han llegado a la decisión y al anhelo ferviente de adopción como una salida precipitada a la gran frustración de no conseguir tener descendencia por las vías naturales o por la reproducción asistida. Cuando no hay capacidad para asumir esta gran contrariedad y decepción, la salida precipitada es confiar que la adopción pueda remediar el problema e, incluso, que pueda anular la misma experiencia del problema. Entonces, se confía de una manera muy idealizada, en que el niño adoptado vendrá a resolver la crítica situación de una pareja que no encuentra ninguna otra manera de reorganizar su esperanza y el sentido de su convivencia como no sea la rápida negación de unas desilusiones que sólo un embarazo habría podido paliar. Ahora la adopción como un recurso supremo serviría para eclipsar rápidamente aquel proceso de desilusión o de conflicto que la pareja negaría con tenacidad.
La autora quiere señalarnos que, en un número considerable de casos, esta problemática negada —la otra cara de la adopción— es responsable de las serias dificultades que surgirán cuando la adopción se ha realizado con estas premisas, las cuales agravarán
las situaciones delicadas, a menudo ansiógenas, que cualquier adopción conlleva, incluso la que se da en las mejores condiciones por parte de la pareja adoptiva y por parte de la criatura adoptada.
Para informarnos de los acontecimientos que todo proceso de adopción implica, Carme Vilaginés nos hace seguir, con su sensibilidad maternal, con su intuición y técnica psicoanalítica y con una abundante casuística de una dedicación de muchos años, las vicisitudes con que adoptantes y adoptados pueden encontrarse desde el inicio e, incluso, desde antes de su encuentro. Dejando de lado los casos de adopción de aquellas parejas o familias que, aun contando con un cierto número de hijos, sienten la necesidad de aumentarlos o se deciden a hacerlo por razones humanitarias, la mayor parte de las veces se trata, como hemos dicho ya, de personas que han sufrido la contrariedad de no poder tener un hijo deseado, a pesar de las gestiones adecuadas que puede ofrecerles hoy en día la ginecología.
La autora nos hace sentir, o nos dice bien explícitamente, que adoptantes y adoptados se encuentran en una situación, en ciertos aspectos, paralela. El niño ha sido objeto de abandono por parte de los padres naturales y, por otra parte, la pareja adoptante también se ha sentido desvalida por la confirmación de su incapacidad genésica. Adoptantes y adoptados se encuentran en una situación de duelo: si el niño ha sufrido la pérdida siempre traumática de los padres, los adoptantes han sufrido, con más o menos trastorno emocional, la pérdida de su ilusión por engendrar. Unos y otros, provenientes de un duelo, se hallan en una correspondencia bien particular. Este niño desvalido y abandonado se convierte para los padres adoptivos en lo más envidiable para recuperarse del duelo insuperable por el hijo imposible. Y, a la recíproca, esta pareja dolida y decepcionada se convierte en salvadora del huérfano que naufraga.
Carme Vilaginés nos hace seguir a doble flanco la evolución de esta relación de correspondencias tan particulares y los escollos que a menudo genera en cada uno de los protagonistas. Y para ello parte de sus conocimientos de la dinámica de las parejas y de la evolutiva del niño desde los niveles protomentales hasta la continuada organización de su realidad psíquica. Y nos muestra —digámoslo como paradoja— que el niño comienza a no existir, es decir, a existir sólo en la fantasía del adulto. Y es esta fantasía, tan inherente al deseo de engendrar, que hace sentir dolorosamente el vacío de la no existencia del niño, tan rotundamente ausente en la realidad externa.
Todo el libro se esfuerza en ilustrarnos de los errores que pueden producirse en el camino de superación de las carencias iniciales de adoptantes y adoptado. ¿Cómo puede llegarse a amar la realidad del hijo adoptado, con toda su carga traumática, con el resentimiento residual que conllevan las frustraciones precoces tan dramáticas, las heridas, de tan difícil cicatrización, que le han sido infligidas al niño abandonado? ¿Y cómo puede irse aceptando y amando la realidad de este hijo tan diferente a aquel de la fantasía desiderativa? ¿Qué proceso habrá que llevar a cabo para amar al huérfano tal y como es sin el barniz de las proyecciones que los padres adoptivos puedan hacer del niño ideal que habían soñado? Todo depende del grado de madurez de la pareja adoptante, pero la autora nos dice que por muy integrados que estén, hay que instruirles y, si es necesario, hay que acompañarles en la problemática que toda adopción puede suscitar en las relaciones con el niño y el adolescente.
Entender la problemática del adoptado es comprender, entre otras cosas, su necesidad de búsqueda del propio origen, la incógnita de esos padres desaparecidos o que le han rechazado, entender el resentimiento, la indefensión o los paradójicos sentimientos de culpa que puedan generarse. Y entender también la necesidad de descubrir la realidad concreta de estos padres que puede aparecer en la fantasía con tan diversas facciones.

Del epílogo del Dr. Pere Folch Mateu.

Gravació en àudio de l’acte de cloenda de la campanya internacional: Per una psicopatologia clínica, que no estadística.

 

ACTE DE CLOENDA DE LA CAMPANYA INTERNACIONAL: Per una psicopatología clínica, que no estadística (Gravació en audio)

Amb la participació de Fernando Colina.