Barcelona: passatges de traducció

La metàfora del viatge és probablement la més antiga de la humanitat. Els humans mai no hem viscut amarrats a un espai, com ho fan els pòlips, les esponges o les ostres. Som una espècie que des de l'origen s'ha desplaçat per trobar indrets on l'equilibri amb la vida fos possible. En aquest transitar, tenim tendència a repetir els itineraris  més idonis. Per això fem camins, els llocs per on passem. D'aquí que la mateixa vida pugui ser entesa com un viatge, com un trànsit cap a un final nebulós. Viure és passar i morir és traspassar: "todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar", va sentenciar el mestre Machado.

En el nostre esdevenir, els pobles viatgem acompanyats de les nostres llengües i donem nom als llocs per on passem, noms que es diversifiquen en les cultures urbanes: camins, carreteres, vies, carrers, places, avingudes, bulevards, carrerons, passatges... El terme "passatge" és especialment interessant. Per a l'autora de Barcelona: Passatges de traducció, el passatge és una via intermèdia que permet d'articular "un recorregut i una meditació sobre la travessia que és la traducció". Vet aquí la pedra angular d'aquest llibre breu, però complex i intens: una reflexió sobre la traducció de les llengües (Núria d'Asprer és professora a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona), però també de les ciutats i de la vida mateixa, un pòsit de la memòria que sedimenta en els llocs per on passem. Per aquest motiu la seva meditació s'articula al voltant dels passatges, perquè permeten d'unir constructes diferents però no inaccessibles: per traduir no calen ponts, sinó passatges, una forma d'unió planera i directa.

D'altra banda, a Barcelona existeix una tipologia i una estètica dels passatges, des del Passatge Arcàdia, una "mossegada enmig d'una illa de cases", una barreja de carreró i galeria, fins al Passatge de la Indústria, de clara vocació comercial, o els passatges a cel obert, com el Passatge Permanyer. La configuració i la designació d'aquests llocs, "fronteres del lloc i del no-lloc", permeten a l'autora obrir canals de comunicació entre la història, l'antropologia, la traductologia, la literatura, la psicoanàlisi, la fotografia (Núria d'Asprer fotografia els llocs "per traduir la ciutat a l'amic que no la coneix") i la biografia personal, que s'expressa en cursiva o, en la segona part de llibre, en una altra llengua, el castellà, perquè la intimitat de moltes biografies és lingüísticament bicèfala, i aquest fet cabdal ha de ser evidenciat en una traducció que persegueix l'autenticitat i defuig la traïció, el mal endèmic dels traductors mediocres.

Qualsevol dels passatges del llibre (en una altra accepció del mot "passatge", en el sentit de fragment d'una composició literària o musical al qual paga la pena retornar perquè ofereix alguna particularitat notable) és un regal de sensibilitat, que unit a la capacitat d'observació, documentació i implicació personal de l'autora, produeix en el lector el desig de traduir el recorregut dels passatges de Núria d'Asprer a la pròpia vida: buscar un correlat de llocs i de vivències, revisitar la memòria que s'ha dipositat en els camins personals. És així com es tanca el cercle: actualitzar els llocs per on cadascú ha passat. No deixa de ser una bella coincidència que en les llengües que més coneixem "allò que ha tingut lloc en altre temps" s'anomeni precisament "passat".

Eduard Sanahuja

Barcelona, desembre de 2012